Els sol.lícits lampistes del palau de la Generalitat en el canvi de règim

La repercussió internacional del llibre acabat de publicar per la periodista Kate Andersen Brower sobre les interioritats domèstiques de successius presidents nord-americans i les seves mullers a la Casa Blanca sota el títol The residence. Inside the private world of the White House, m’ha obligat a recordar a escala local el canvi de règim que vaig presenciar durant l’etapa del president Tarradellas al Palau de la Generalitat, on les giragonses de l’ofici em van portar a treballar amb creixent sorpresa. L’edifici era la seu de la Diputació de Barcelona i havia quedat marcat per l’anterior president Juan Antonio Samaranch, tant en l’aspecte humà (els

Víctor Català, un difícil encaix perfectament acceptat

La recent reedició de la novel.la Un film, publicada per Víctor Català el 1926, torna a posar de relleu l’enfrontament que va mantenir l’escriptora i terratinent de l’Escala-Empúries contra el corrent cultural renovador del noucentisme, contra la modernització lingüística del català i contra el govern reformador de la Mancomunitat i posteriorment de la Generalitat republicana. Víctor Català ho va tenir difícil enfront de la tendència general no només per la condició de dona escriptora quan n’hi havia poques, sinó també per les seves actituds que la van situar en una postura de veu marginada, descartada. Nascuda el 1869 a l'Escala, Caterina Albert Paradís era una autodidacta que des del 1898 es va veure premiada als Jocs Florals d'Olot pel poema Lo llibre nou i pel monòleg teatral L'infantincida, amb un cert escàndol quan es va descobrir que el pseudònim d'aquella prosa tremebunda encobria la identitat d'una dona benestant. A partir d'aleshores va adoptar el nom literari de Víctor Català, però això no va evitar que l’escàndol es reproduís en publicar el 1907 el recull de contes Drames rurals i sobretot la novel.la d'èxit Solitud, traduïda a múltiples idiomes i considerada com a obra cabdal de la narrativa modernista catalana, conjuntament amb La febre d'or i Pilar Prim de Narcís Oller. El seu èxit es

Els xiprers vistos com a obra mestra, als afores de Montepulciano

La bellesa i la vellesa del xiprer assoleix la màxima expressió com a caminal humil i alhora triomfal que condueix amb gran intel.ligència escenogràfica a l’església de San Biagio, als afores de Montepulciano, una obra mestra del Renaixement deguda a l’arquitecte Antonio Sangallo el Vell, un miracle artístic del Cinquecento toscà, d'una dicció estilística i volumètrica extraordinàriament nítida. La seva harmonia de línies i la grandiositat de proporcions es veu realçada pel fet de trobar-se a quatre vents enmig de la solitud d’un prat, en un sol bloc compacte recobert per una calma asolellada i provincial, voltat d’instints plàcids i viables que semblen dormir el son dolç dels angelets rurals. L’edifici s’inspira, a més petita escala, en el projecte de l’arquitecte Donato Bramante per a la basílica de Sant

Una cosa que m’agrada, almenys una, de María Dolores de Cospedal

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Quasi tot el que veig que fa, diu o insinua María Dolores de Cospedal, presidenta de la Junta de Castella-la Manxa i secretària general del Partit Popular, em causa una aprensió incommovible i sense tara, excepte la seva iniciativa de reduir de 49 a 33 els diputats de les Corts o assemblea parlamentària d’aquella comunitat autònoma a partir de les pròximes i imminents eleccions del 24 de maig, suprimir el sou fix de ses senyories i passar a retribuir-los per dietes d’assistència. Perquè després diguin que la regeneració democràtica

Pregunta a Ana Rossi: per què no apareixen nous cantants de boleros?

El llançament del nou disc del popular grup barceloní Macaco (integrat per músics de diferents orígens que canten en català, castellà, anglès, portuguès, francès, anglès i italià) posa de relleu la bona salut de la fusió musical entre el Mediterrani i Llatinoamèrica. Fins i tot sembla acostar-se (molt relativament) al bolero amb el tema “La distancia”, la qual cosa ha portat el bandleader Dani Carbonell a defensar-se a les entrevistes de promoció amb l’afirmació “El bolero és pop”. Jo diria més aviat que és popularíssim i que ho havia estat encara més com a balada ballable nascuda a Cuba i Mèxic. Les seves músiques i les seves lletres van marcar una època. Després es va mediocritzar, com un motllo repetit sense talent. De tant en tant torna a

Resposta (argumentada) del psicoanalista a l’article anterior

L’amic psicoanalista Pere Llovet ha volgut respondre a l’article anterior sobre la nostra passejada i discussió al voltant de Sant Pere de Rodes amb els següents paràgrafs, que ha penjat al Facebook i que reprodueixo aquí: “Els psicoanalistes haurien d’anar a passejar més sovint al voltant de Sant Pere de Rodes. Aquesta és la frase que prenc del relat d’en Xavier sobre la nostra trobada. Però diguem-ho tot: molts altres llocs també fan el fet. La qüestió no és el lloc extern (encara que hi ajuda, i molt), sinó el lloc intern. Vet aquí una conclusió a la què vàrem arribar i no ha quedat reflectida: mantenir viu l’interès, el que més planerament (o “Josep Planianament”) en diem “ganes”. Certament, els llocs externs ens ajuden. Són un marc de referència que ens donem, un objectiu que ens marquem, una gratificació que perseguim. Amic Xavier, vares queixar-te dels membres de les parelles que perden l’interès i hi estic d’acord. A més de les infidelitats (o la gelosia), és la “bèstia negra” de les nostres consultes. La pèrdua d’interès, no només per l’altre (que això ja se sobreentén), sinó també per tot l’altre que hem dit: el marc de referència, els objectius i les gratificacions, són grans amenaces per a les parelles. Dit d’una altra

Passejada i discussió amb el psicoanalista, ahir a Sant Pere de Rodes

Tinc un amic d’infantesa que posteriorment es va desviar cap a l’exercici professional de la psicoanàlisi, dirigeix un servei especialitzat i acaba de publicar el llibre La connexió emocional de la parella (Ed. Octaedro). El vaig llegir amb prevenció i vaig prendre’n algunes notes per discutir-les amb l’autor. Alhora ell va llegir el meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis, en especial el capítol dedicat a relatar una ruptura de parella en què la protagonista argumenta el lligam existent entre la pèrdua de valors socials i la de valors personals. Vam quedar que confrontaríem punts de vista durant alguna passejada dialogant a l’aire lliure, la qual es va produir ahir al voltant del monestir de Sant Pere de Rodes, entre un cel blavíssim i el teló de fons

Coral romput i coral furtiu, ahir a Begur

Ahir em trobava a Begur, poble de llarga història coralera, i mentre prenia el cafè ritual al bar del Farolillo vaig llegir al diari que la policia de fronteres acabava de detenir a la Jonquera un italià que transportava il.legalment 92 kg de coral al maleter del cotxe, el decomís més important efectuat fins ara a Catalunya d’aquest or roig que s’extingeix per culpa del saqueig dels pecadors furtius i el tràfic fraudulent destinat a la joieria. Es tracta del decomís més important d’un sol cop, però els agents del Grup Especial d’Activitats Subaquàtiques (GEAS) de la Guàrdia Civil, amb base a l’Estartit, han decomissat des del 1998 un total de 181 kg de coral extret il.legalment al voltant de Begur i les Medes, on les llicències són molt restrictives. El coral s’havia pescat durant segles en aquests topants al llarg de parets i fondàries submarines a través del barroer sistema d’arrossegament d’estris des de

No n’hi digueu prostitució, és pur esclavatge al costat de casa

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No és cert que resulti irreverent parlar de prostitució durant Setmana Santa. La pecaminosa Magdalena, que Jesús va salvar de la lapidació (“Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra”), va ser poc després testimoni presencial de la crucifixió i la resurrecció, segons recullen els quatre evangelis canònics. Allò que resulta irreverent és l’existència de la prostitució, amb la coartada de tractar-se de l’ofici més vell del món. Fa pocs dies una sentència judicial dictada a Barcelona obria la porta a considerar-la com una activitat laboral amb els corresponents drets socials (contracte, cotització a la

La petjada vibrant dels romans i la nostra, ahir al camí de Rabós

Un dia Amadeu Cuito va aturar el cotxe a la carretera per fer-me baixar, caminar a gambades un tros de camp a través i ensenyar-me el punt exacte del camí de terra als afores del petit municipi de Rabós (185 habitants, Alt Empordà) on va descobrir, després de vuit anys d’esforços de recerca, el ramal que buscava de la Via Heràclia dels ibers del segle VI aC i posteriorment dels romans. Per a mi aquest sender és des d’aquell dia l’autèntica Via Heràclia reviscuda i hi retorno de tant en tant amb la mateixa convicció. Ahir vaig recorre’l amb una colla d’amics qualificats (d’esquerra a dreta de la foto el director de la revista Alberes David Pujol, l’ex alcaldessa socialista de Rabós i mestra Rosa M. Moret, el biòleg i home-orquestra Josep M. Dacosta) pel plaer d’escampar la boira en companyia, desintoxicar-nos

A Randa de Ramon Llull hi ha novetat: han renovat l’hotel

El puig de Randa suma dos mites de molt voltatge al cim d’una assequible talaia: és un dels miradors més bonics de Mallorca i Ramon Llull va tenir-hi l’any 1274 la il.luminació que el portaria a escriure l’ambiciós, autodidacte i heterodox sistema filosòfic universal destinat a predicar el cristianisme per mitjà del raonament i trobar la veritat interreligiosa i multicultural entre jueus, àrabs i cristians. Més que mística o sobrenatural, la il.luminació que li va encendre el cor m’ha semblat lògica i naturalíssima quan m’he allotjat aquests dies al santuari del puig de Randa, convertit fa poc en hotel homologat de preu abastable. A aquest indret el savi medieval conegut per “Lo foll” hi va fer construir una ermita. L’ermita es va transformar en

Dels pisos patera als bed and breakfast, el petit frau i el gros

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una part de la població pensa que si el frau financer i social de l’evasió fiscal per part de les grans corporacions arriba amb quasi plena impunitat a xifres estratosfèriques, també el ciutadà comú pot guanyar uns dinerets que li permetin arribar a final de mes tot allotjant a casa seva turistes de pas sense declarar-ho. Els pisos turístics i l’allotjament de visitants a través de l’oferta per Internet és una activitat legal quan es troba degudament registrada i paga els impostos d’activitat, sense caure en el negoci opac o l’economia

Sota l’estàtua de Puixkin, a la plaça de les Arts de Sant Petersburg

A la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua en bronze de l'escriptor Alexander Puixkin, davant l'actual Museu Rus, em va semblar observar que les joves mares russes empenyen els cotxets dels nadons com un trofeu, sobretot quan el cel abandona el filtre d'òpal fumat i apareix un raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Aleshores les mares dels cotxets coincideixen als quatre bancs col.locats sota l’estàtua de Puixkin amb els estudiants enamorats i alguns passejants desvagats com jo. Aquesta pau urbana no és freqüent a una gran ciutat marcada per tragèdies i redreçaments. L'atmosfera encalmada de la plaça de les Arts petersburgesa potser és l'últim llegat del venerat escriptor Puixkin, pare de la literatura russa moderna i romàntic heroi nacional. Són títols merescuts, com es pot apreciar llegint a l'ombra amable de l'estàtua qualsevol assequible traducció de les seves Narracions completes. Tant Puixkin com Dostoievski eren nascuts a Moscou, però van viure a Sant Petersburg i hi van escriure les seves obres cabdals. També una part d'Anna Karènina de Tolstoi transcorre aquí, igual que algunes narracions de Gógol (La Perspectiva Nevski), als mateixos barris on van

Enrique Cadícamo, el lletrista de tangos que escriu cada dia millor

El compositor, pianista i contrabaixista argentí Jorge Sarraute i la seva dona Montse Pons van organitzar ahir a casa d'ells una trobada d’amics per homenatjar el poeta i lletrista de tango Enrique Cadícamo, amb l'acompanyament al bandoneó de Carlos Morera i els poetes Lito Sember i Jonio González al recitat. Em van demanar que preparés unes paraules sobre la vinculació de Cadícamo amb Barcelona i vaig dir això que segueix: “A algunes èpoques viatjava regularment a l’Argentina i quan tornava trobava a faltar el tango. L’estratagema de compensació adaptada a les meves possibilitats va consistir a dedicar-me a estudiar la història del tango a Catalunya i Espanya, de manera que vaig publicar tres o quatre llibres sobre el tema. La

Benvinguda tardana als pistatxos locals, llavor de futur

Fins ara n’havíem de dir festucs, tant si l’interlocutor ens entenia com si no. Ara els correctors lingüístics ja ens permeten dir-ne pistatxos. No formaven part de la fruita seca tradicional del país, fins que van començar a treure el nas en forma de gelat d’un inusitat color verd vital, elèctric, desconegut. De tant en tant els trobàvem a l’interior dels millors patés francesos, sense sortir de l’exotisme que atribuíem a aquesta llavor cruixent. Avui es compren a totes les graneries, fins i tot en diferents variants de format barat i escarransit o més car, honest i ple. Esclovellar pistatxos torrats, extreure’ls de la clova mig oberta i retirar-los

Premi internacional a l’envelat com a estructura de futur

L’última edició anual del premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, acaba de ser atorgat a l’arquitecte alemany Frei Otto, especialitzat al llarg de tota la carrera professional en envelats d’autor, que en llenguatge modern s’anomenen estructures mòbils de cobertes tensades. L’obra més coneguda de Frei Otto és l’envelat amb què va cobrir l’estadi olímpic de Munic als Jocs del 1972, però un any abans el Museu d’Art Modern de Nova York ja l’havia homenatjat amb l’exposició “Natural Construction” sobre les seves recerques al voltant de les estructures lleugeres de materials mínims amb resultats màxims i el 1963 havia despuntat amb els envelats monumentals de l’Exposició Internacional de

Juliette Binoche encarna Antígona al teatre, la vigència dels clàssics grecs

L’actriu francesa Juliette Binoche protagonitza en anglès fins el 28 de març al Barbican de Londres una nova versió de l’Antígona de Sòfocles, adaptada per la poetessa canadenca Anne Carson i dirigida pel belga Ivo van Hove. No és la primera vegada que l’oscaritzada intèrpret (el seu últim film és el d’Isabel Coixet Nadie quiere la noche) puja als acreditats escenaris teatrals londinencs, però fer-ho aquesta vegada amb una tragèdia clàssica grega subratlla la vigència d’aquelles obres escrites fa 2.500 anys. El director del muntatge li va donar a triar entre una Electra, una Medea o una Antígona. L’actriu va triar l’heroïna que desafia el poder per complir amb els seus principis i transgredir la prohibició d’enterrar el seu germà mort al combat,

De prop ningú és del tot normal, un postulat bàsic

Vaig fer a Rio de Janeiro una estada laboral de vuit dies, dels quals me’n van sobrar set en l’aspecte concret de la feina que m’hi portava. Em vaig dedicar a passejar, a vagarejar sense rumb exacte al llarg de l’univers del Calçadao i els seus afluents, a entretenir-me observant la llum ataronjada de la ciutat quan l'escalfor humida de la pluja tropical li fa desprendre la fortor de terra molla. Al país de l'estiu climàtic permanent la tromba aquosa alterna molts dies amb el sol radiant en un baf d'ambre. Qualsevol xàfec desfonda el cel de cop, escenifica l'apocalipsi per una estona i deixa una olor de fang barrejat amb cervesa i gasolina. De vegades cauen gotes del tamany d'un gra de raïm, cadascuna de les quals llisca damunt la pell del transeünt com una anguila. Entre dos ruixats vaig saludar l'estàtua tamany natural del poeta Drummond Andrade assegut a un banc del Calçadao o passeig marítim de Copacabana, vaig assistir a la missa dominical cantada en gregorià a l'església barroca de São Bento, vaig admirar la posta de sol darrere el morro Dos Irmãos, vaig beure

Ara Voltaire fa vendre, ves per on i qui ho diria

L’últim número de la revista mensual francesa Magazine Littéraire exhibeix a la portada l’efígie de Voltaire i el títol “Je suis Voltaire”, com per insinuar que dedica un dels seus dossiers a l’autor. En realitat la revista ha canviat d’orientació i ja no publica aquells antics dossiers tan nodrits sobre autors reconeguts. En aquest número es limita a un sol article sobre el filòsof i reprodueix a continuació setze pàgines del seu Tractat sobre la tolerància, publicat el 1763. En la reedició com a llibre de butxaca a la col.lecció Folio (en venda a les llibreries de França per 2 €) s’ha convertit en un best-seller massiu arran dels atemptats gihadistes a París de fa dos mesos. Avui el nom de Voltaire torna a fer vendre i tothom se n’aprofita, però fins ara no havia estat dels més llegits ni considerats entre els filòsofs de les Llums que van precedir o acompanyar la Revolució Francesa del 1789 i els valors republicans. No hi ha ni tan sols una edició moderna de les seves Obres Completes. La reaparició de Voltaire com autor de moda ha estat per sorpresa. Pel que fa a la tolerància que propugna al tractat ara reeditat, es referia a la transigència racional en matèria d’idees religioses a una època en què la intolerància era vista com una defensa obligatòria de l’ortodòxia contra

La mala qualitat de l’aire que respirem torna a ser notícia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El desenvolupament cognitiu disminueix entre els nens que van a l’escola a barris amb nivells alts de contaminació atmosfèrica, segons les conclusions d’un estudi comparatiu del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) divulgat aquesta setmana, el qual ha avaluat durant un any 2.715 alumnes d’escoles de primària a Barcelona i Sant Cugat dels Vallès. A Barcelona i la seva àrea metropolitana la Generalitat ha activat sis vegades els últims tres anys el