Dels pisos patera als bed and breakfast, el petit frau i el gros

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una part de la població pensa que si el frau financer i social de l’evasió fiscal per part de les grans corporacions arriba amb quasi plena impunitat a xifres estratosfèriques, també el ciutadà comú pot guanyar uns dinerets que li permetin arribar a final de mes tot allotjant a casa seva turistes de pas sense declarar-ho. Els pisos turístics i l’allotjament de visitants a través de l’oferta per Internet és una activitat legal quan es troba degudament registrada i paga els impostos d’activitat, sense caure en el negoci opac o l’economia

Sota l’estàtua de Puixkin, a la plaça de les Arts de Sant Petersburg

A la plaça de les Arts de Sant Petersburg, presidida per l'estàtua en bronze de l'escriptor Alexander Puixkin, davant l'actual Museu Rus, em va semblar observar que les joves mares russes empenyen els cotxets dels nadons com un trofeu, sobretot quan el cel abandona el filtre d'òpal fumat i apareix un raig de sol, fora dels moments de grans nevades. Aleshores les mares dels cotxets coincideixen als quatre bancs col.locats sota l’estàtua de Puixkin amb els estudiants enamorats i alguns passejants desvagats com jo. Aquesta pau urbana no és freqüent a una gran ciutat marcada per tragèdies i redreçaments. L'atmosfera encalmada de la plaça de les Arts petersburgesa potser és l'últim llegat del venerat escriptor Puixkin, pare de la literatura russa moderna i romàntic heroi nacional. Són títols merescuts, com es pot apreciar llegint a l'ombra amable de l'estàtua qualsevol assequible traducció de les seves Narracions completes. Tant Puixkin com Dostoievski eren nascuts a Moscou, però van viure a Sant Petersburg i hi van escriure les seves obres cabdals. També una part d'Anna Karènina de Tolstoi transcorre aquí, igual que algunes narracions de Gógol (La Perspectiva Nevski), als mateixos barris on van

Enrique Cadícamo, el lletrista de tangos que escriu cada dia millor

El compositor, pianista i contrabaixista argentí Jorge Sarraute i la seva dona Montse Pons van organitzar ahir a casa d'ells una trobada d’amics per homenatjar el poeta i lletrista de tango Enrique Cadícamo, amb l'acompanyament al bandoneó de Carlos Morera i els poetes Lito Sember i Jonio González al recitat. Em van demanar que preparés unes paraules sobre la vinculació de Cadícamo amb Barcelona i vaig dir això que segueix: “A algunes èpoques viatjava regularment a l’Argentina i quan tornava trobava a faltar el tango. L’estratagema de compensació adaptada a les meves possibilitats va consistir a dedicar-me a estudiar la història del tango a Catalunya i Espanya, de manera que vaig publicar tres o quatre llibres sobre el tema. La

Benvinguda tardana als pistatxos locals, llavor de futur

Fins ara n’havíem de dir festucs, tant si l’interlocutor ens entenia com si no. Ara els correctors lingüístics ja ens permeten dir-ne pistatxos. No formaven part de la fruita seca tradicional del país, fins que van començar a treure el nas en forma de gelat d’un inusitat color verd vital, elèctric, desconegut. De tant en tant els trobàvem a l’interior dels millors patés francesos, sense sortir de l’exotisme que atribuíem a aquesta llavor cruixent. Avui es compren a totes les graneries, fins i tot en diferents variants de format barat i escarransit o més car, honest i ple. Esclovellar pistatxos torrats, extreure’ls de la clova mig oberta i retirar-los

Premi internacional a l’envelat com a estructura de futur

L’última edició anual del premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura, acaba de ser atorgat a l’arquitecte alemany Frei Otto, especialitzat al llarg de tota la carrera professional en envelats d’autor, que en llenguatge modern s’anomenen estructures mòbils de cobertes tensades. L’obra més coneguda de Frei Otto és l’envelat amb què va cobrir l’estadi olímpic de Munic als Jocs del 1972, però un any abans el Museu d’Art Modern de Nova York ja l’havia homenatjat amb l’exposició “Natural Construction” sobre les seves recerques al voltant de les estructures lleugeres de materials mínims amb resultats màxims i el 1963 havia despuntat amb els envelats monumentals de l’Exposició Internacional de

Juliette Binoche encarna Antígona al teatre, la vigència dels clàssics grecs

L’actriu francesa Juliette Binoche protagonitza en anglès fins el 28 de març al Barbican de Londres una nova versió de l’Antígona de Sòfocles, adaptada per la poetessa canadenca Anne Carson i dirigida pel belga Ivo van Hove. No és la primera vegada que l’oscaritzada intèrpret (el seu últim film és el d’Isabel Coixet Nadie quiere la noche) puja als acreditats escenaris teatrals londinencs, però fer-ho aquesta vegada amb una tragèdia clàssica grega subratlla la vigència d’aquelles obres escrites fa 2.500 anys. El director del muntatge li va donar a triar entre una Electra, una Medea o una Antígona. L’actriu va triar l’heroïna que desafia el poder per complir amb els seus principis i transgredir la prohibició d’enterrar el seu germà mort al combat,

De prop ningú és del tot normal, un postulat bàsic

Vaig fer a Rio de Janeiro una estada laboral de vuit dies, dels quals me’n van sobrar set en l’aspecte concret de la feina que m’hi portava. Em vaig dedicar a passejar, a vagarejar sense rumb exacte al llarg de l’univers del Calçadao i els seus afluents, a entretenir-me observant la llum ataronjada de la ciutat quan l'escalfor humida de la pluja tropical li fa desprendre la fortor de terra molla. Al país de l'estiu climàtic permanent la tromba aquosa alterna molts dies amb el sol radiant en un baf d'ambre. Qualsevol xàfec desfonda el cel de cop, escenifica l'apocalipsi per una estona i deixa una olor de fang barrejat amb cervesa i gasolina. De vegades cauen gotes del tamany d'un gra de raïm, cadascuna de les quals llisca damunt la pell del transeünt com una anguila. Entre dos ruixats vaig saludar l'estàtua tamany natural del poeta Drummond Andrade assegut a un banc del Calçadao o passeig marítim de Copacabana, vaig assistir a la missa dominical cantada en gregorià a l'església barroca de São Bento, vaig admirar la posta de sol darrere el morro Dos Irmãos, vaig beure

Ara Voltaire fa vendre, ves per on i qui ho diria

L’últim número de la revista mensual francesa Magazine Littéraire exhibeix a la portada l’efígie de Voltaire i el títol “Je suis Voltaire”, com per insinuar que dedica un dels seus dossiers a l’autor. En realitat la revista ha canviat d’orientació i ja no publica aquells antics dossiers tan nodrits sobre autors reconeguts. En aquest número es limita a un sol article sobre el filòsof i reprodueix a continuació setze pàgines del seu Tractat sobre la tolerància, publicat el 1763. En la reedició com a llibre de butxaca a la col.lecció Folio (en venda a les llibreries de França per 2 €) s’ha convertit en un best-seller massiu arran dels atemptats gihadistes a París de fa dos mesos. Avui el nom de Voltaire torna a fer vendre i tothom se n’aprofita, però fins ara no havia estat dels més llegits ni considerats entre els filòsofs de les Llums que van precedir o acompanyar la Revolució Francesa del 1789 i els valors republicans. No hi ha ni tan sols una edició moderna de les seves Obres Completes. La reaparició de Voltaire com autor de moda ha estat per sorpresa. Pel que fa a la tolerància que propugna al tractat ara reeditat, es referia a la transigència racional en matèria d’idees religioses a una època en què la intolerància era vista com una defensa obligatòria de l’ortodòxia contra

La mala qualitat de l’aire que respirem torna a ser notícia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El desenvolupament cognitiu disminueix entre els nens que van a l’escola a barris amb nivells alts de contaminació atmosfèrica, segons les conclusions d’un estudi comparatiu del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (Creal) divulgat aquesta setmana, el qual ha avaluat durant un any 2.715 alumnes d’escoles de primària a Barcelona i Sant Cugat dels Vallès. A Barcelona i la seva àrea metropolitana la Generalitat ha activat sis vegades els últims tres anys el

Als grans discursos de la història n’hi falta un, del president Azaña

La historiadora Nathalie Renault-Rodet acaba de publicar a l’editorial francesa Eyrolles una nova recopilació de 80 grans discursos que han passat a la història, aquest cop centrats en el segle XX. N’hi falta un de manera clamorosa, el pronunciat pel president de la II República espanyola Manuel Azaña el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona (on residia aleshores el govern de l’Estat) per exposar en plena Guerra Civil la seva proposta de “Pau, pietat, perdó” als dos bàndols enfrontats. El plantejament del president Azaña va relliscar del tot damunt la pell del general Franco i va seguir fent-ho durant els 37 anys següents del seu règim, fins que va morir de vell al llit. L’autora del llibre prefereix incorporar-hi el de Dolores Ibárruri, Pasionaria, pronunciat al balcó del ministeri de l’Interior a Madrid el 19 de juliol del 1936 i conegut per la consigna del “¡No pasarán!”. També és cert que la conducta del president Azaña durant els mesos posteriors al seu discurs va resultar controvertida, per la decisió d’abandonar el país –i la partida-- el 5 de febrer del

La senyora Clooney vol ser Melina i tornar els marbres del Partenó

L’advocada Amal Alamuddin no en té prou amb ser actualment Amal Clooney al registre civil. També vol ser Melina Mercouri, no només assemblar’s-hi físicament de lluny. La lletrada anglesa d’origen libanès i el despatx d’advocats londinenc Doughty Street Chambers al qual treballa van assumir l’octubre de l’any passat la vella reclamació del govern grec contra el Museu Britànic perquè retorni els marbres del Partenó que exhibeix, arrencats l’any 1803 en una operació de legalitat molt dubtosa. El nou govern d’Atenes va considerar el mes passat que els honoraris del despatx londinenc eren

Mallorca es veu des de Barcelona, al.legat contra els incrèduls

La majoria de persones fan cara de creure-ho educadament quan els ho asseguren, però en el fons es mantenen incrèdules davant l’entusiasme amb què alguns amants dels millors miradors del país afirmem que des del Tibidabo barceloní, el Turó de l’Home al Montseny, el massís de Montserrat, el cim de la Morella a Begues (Garraf), el Castell d’Escornalbou a Riudecanyes (Baix Camp) o el santuari de la Mare de Déu del Mont a Bassegoda (Alt Empordà) alguns dies propicis s’arriba a veure Mallorca, que es troba a 190 km de distància en línia recta. El meteoròleg Alfons

L’exposició del mediterrani Dufy s’ha d’anar a veure a Madrid

La magna exposició de 93 obres del pintor francès Raoul Dufy, tan vinculat al sud mediterrani i a alguns artistes catalans de l’època, acaba d’obrir al Museu Thyssen-Bornemisza madrileny i no a Barcelona, dintre del costum consolidat dels últims anys. Se’n diu muntar una exposició, no només acollir-la de passada dintre d’una gira organitzada per altres. Nascut el 1877 a Le Havre, a l’atlàntica Normandia, Dufy va freqüentar des del 1903 el sud per descobrir el color meridional damunt del rastre de Cézanne, de Matisse i del seu amic de París Arístides Maillol, el pintor i escultor català de Banyuls que passava la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal. El 1911 Dufy

El diari Corriere della Sera, un vell amor

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo des de fa molts anys amb un interès intacte, vist com a peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet gràcies al tren (abans que els vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple) estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el modern gratacels del Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a redós de l’obra culminant de

La tarifa elèctrica forma part sensible de la crisi i continua pujant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La mateixa setmana de la inauguració oficial del tram fronterer de la nova línia de Molt Alta Tensió (MAT), Endesa ha divulgat el balanç del 2014, amb un benefici de 3.337 milions d’euros (+ 77,6% respecte a l’any anterior), la qual cosa va fer quadriplicar les seves accions a la borsa de 4,97 a 17,95 euros. Tot i que la presentació dels resultats econòmics anuals de les grans empreses per part d’elles mateixes acostuma a representar un exercici de malabarisme al qual exhibeixen la part que els convé de la manera com més

Reivindicació encongida i difusa dels populars caliquenyos

A Catalunya sempre hi ha hagut conreu de tabac en petites proporcions i sempre s’hi han elaborat cigars o puros artesanals, en particular els populars caliquenyos. Una part del conreu i de l’elaboració es feia al marge de la llei i dels canals comercials establerts. No per això es pot confinar a l’època de l’estraperlo ni associar-ho exclusivament al franquisme. El llibre de Francesc Canosa acabat de publicar amb el títol Fumar-se el franquisme. La Catalunya del caliquenyo (Ara Llibres) ofereix un tema i una portada atractius, però és poc descriptiu, s’entortolliga en un estil literari difús i es limita a un període determinat i a un espai geogràfic, el triangle lleidatà de Fondarella, Torregrossa i Juneda (“el clúster del caliquenyo”, “la Cuba catalana”), per bé que de caliquenyos se n’elaboraven i se n’elaboren també a altres punts i altres moments (el mes de gener d’enguany la Guàrdia Civil encara va comissar

El somni sense final de la col.lecció d’obres completes de la Pléiade

Són el somni de lectors, autors i editors. Tenen tot l’aspecte de missal i recorren sempre al paper bíblia (ara semibíblia, de 36 grams), en un format auster i alhora elegant, gairebé de butxaca. El 50% del cost de cada exemplar es destina a l’enquadernació. N’hi diuen el “livre de poche” dels rics. Els volums de la col.lecció Bibliothèque de la Pléiade, que publica des del 1931 l’editorial Gallimard, són la col.lecció literària d’obres completes (en francès) més prestigiosa del món, el patró or de la qualitat, el panteó dels grans escriptors i la garantia de la seva immortalitat, el monument imperial

Invitat a la columna que Quim Curbet ha ennoblit

Aquest article també s'ha publicat al blog de Quim Curbet: "Barretades"

Per celebrar els 10 anys del seu blog "Barretades", Quim Curbet ha invitat els amics a escriure-hi alguna cosa. Li he enviat això que segueix: “El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser admès una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui

El Tribunal Suprem col.loca les illes Formigues al seu lloc

Després d’anys de litigi territorial, el Tribunal Suprem acaba de dictar sentència. Confirma la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual reconeixia el 2011 que les illes Formigues pertanyen de manera compartida a Palamós i a Palafrugell, en contra del recurs presentat pel primer d’aquests dos Ajuntaments per tal que li fos adjudicada la jurisdicció sobre la totalitat del petit arxipèlag. D'entrada, les illes Formigues presideixen l’horitzó de Calella de Palafrugell i no es veuen des de Palamós. Més secundàriament, jo em vaig fer gran amb aquestes illes com a referència visual i encara avui, de tant en tant, me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d'hores que

Repulsió moral i tracte exquisit del ciutadà Carles Sentís

Quan vaig debutar en el periodisme, abans de la transició democràtica, el senyor Carles Sentís ja gaudia d’una consolidada mala reputació de caragirat, que ell compaginava sense complexos amb tota mena de càrrecs. No m’imaginava que durant les dècades següents hauria de tractar-lo amb certa assiduïtat, com a president del Col.legi de Periodistes a Barcelona o com a convilatà a Calella de Palafrugell. No hi vaig simpatitzar mai, per una impossibilitat visceral. El tracte exquisit, limitat a les ocasions indispensables i alimentat per la dosi correcta d’impostació, no va llimar la meva repulsió moral envers el personatge. Tampoc la reducció ocasional de la distància social no va rebaixar el meu distanciament profund, l’antagonisme de mentalitat. Carles Sentís representava el contrapunt de la brillant generació periodística republicana (cronològicament parlant) de Manuel Chaves Nogales, Julio Camba, Augusto Assía, Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar o Josep M. Planes, per no allargar la