Mallorca es veu des de Barcelona, al.legat contra els incrèduls

La majoria de persones fan cara de creure-ho educadament quan els ho asseguren, però en el fons es mantenen incrèdules davant l’entusiasme amb què alguns amants dels millors miradors del país afirmem que des del Tibidabo barceloní, el Turó de l’Home al Montseny, el massís de Montserrat, el cim de la Morella a Begues (Garraf), el Castell d’Escornalbou a Riudecanyes (Baix Camp) o el santuari de la Mare de Déu del Mont a Bassegoda (Alt Empordà) alguns dies propicis s’arriba a veure Mallorca, que es troba a 190 km de distància en línia recta. El meteoròleg Alfons

L’exposició del mediterrani Dufy s’ha d’anar a veure a Madrid

La magna exposició de 93 obres del pintor francès Raoul Dufy, tan vinculat al sud mediterrani i a alguns artistes catalans de l’època, acaba d’obrir al Museu Thyssen-Bornemisza madrileny i no a Barcelona, dintre del costum consolidat dels últims anys. Se’n diu muntar una exposició, no només acollir-la de passada dintre d’una gira organitzada per altres. Nascut el 1877 a Le Havre, a l’atlàntica Normandia, Dufy va freqüentar des del 1903 el sud per descobrir el color meridional damunt del rastre de Cézanne, de Matisse i del seu amic de París Arístides Maillol, el pintor i escultor català de Banyuls que passava la meitat de l’any a la capital francesa i l’altra meitat a la localitat natal. El 1911 Dufy

El diari Corriere della Sera, un vell amor

Les velles dames dignes no són immunes al pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo des de fa molts anys amb un interès intacte, vist com a peça integrant del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà de jovenet gràcies al tren (abans que els vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple) estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el modern gratacels del Pirellone, el Castello Sforzesco i els canals urbans dels Navigli, però de cap manera no pensava renunciar a dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a redós de l’obra culminant de

La tarifa elèctrica forma part sensible de la crisi i continua pujant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La mateixa setmana de la inauguració oficial del tram fronterer de la nova línia de Molt Alta Tensió (MAT), Endesa ha divulgat el balanç del 2014, amb un benefici de 3.337 milions d’euros (+ 77,6% respecte a l’any anterior), la qual cosa va fer quadriplicar les seves accions a la borsa de 4,97 a 17,95 euros. Tot i que la presentació dels resultats econòmics anuals de les grans empreses per part d’elles mateixes acostuma a representar un exercici de malabarisme al qual exhibeixen la part que els convé de la manera com més

Reivindicació encongida i difusa dels populars caliquenyos

A Catalunya sempre hi ha hagut conreu de tabac en petites proporcions i sempre s’hi han elaborat cigars o puros artesanals, en particular els populars caliquenyos. Una part del conreu i de l’elaboració es feia al marge de la llei i dels canals comercials establerts. No per això es pot confinar a l’època de l’estraperlo ni associar-ho exclusivament al franquisme. El llibre de Francesc Canosa acabat de publicar amb el títol Fumar-se el franquisme. La Catalunya del caliquenyo (Ara Llibres) ofereix un tema i una portada atractius, però és poc descriptiu, s’entortolliga en un estil literari difús i es limita a un període determinat i a un espai geogràfic, el triangle lleidatà de Fondarella, Torregrossa i Juneda (“el clúster del caliquenyo”, “la Cuba catalana”), per bé que de caliquenyos se n’elaboraven i se n’elaboren també a altres punts i altres moments (el mes de gener d’enguany la Guàrdia Civil encara va comissar

El somni sense final de la col.lecció d’obres completes de la Pléiade

Són el somni de lectors, autors i editors. Tenen tot l’aspecte de missal i recorren sempre al paper bíblia (ara semibíblia, de 36 grams), en un format auster i alhora elegant, gairebé de butxaca. El 50% del cost de cada exemplar es destina a l’enquadernació. N’hi diuen el “livre de poche” dels rics. Els volums de la col.lecció Bibliothèque de la Pléiade, que publica des del 1931 l’editorial Gallimard, són la col.lecció literària d’obres completes (en francès) més prestigiosa del món, el patró or de la qualitat, el panteó dels grans escriptors i la garantia de la seva immortalitat, el monument imperial

Invitat a la columna que Quim Curbet ha ennoblit

Aquest article també s'ha publicat al blog de Quim Curbet: "Barretades"

Per celebrar els 10 anys del seu blog "Barretades", Quim Curbet ha invitat els amics a escriure-hi alguna cosa. Li he enviat això que segueix: “El fet que Quim Curbet em demani de treure el nas a les seves Barretades és com si un paisatge predilecte m’invités a formar-ne part, com ser admès una nit al camerino de la diva. Em tremolen una mica les cames. Quim i jo som matiners, solem penjar els nostres articles a la xarxa a primera hora. Acostumo a clickar el seu per admirar la capacitat de pinzellada, de síntesi que aboca a qualsevol tema, del qual ell sap aconseguir que no sigui

El Tribunal Suprem col.loca les illes Formigues al seu lloc

Després d’anys de litigi territorial, el Tribunal Suprem acaba de dictar sentència. Confirma la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual reconeixia el 2011 que les illes Formigues pertanyen de manera compartida a Palamós i a Palafrugell, en contra del recurs presentat pel primer d’aquests dos Ajuntaments per tal que li fos adjudicada la jurisdicció sobre la totalitat del petit arxipèlag. D'entrada, les illes Formigues presideixen l’horitzó de Calella de Palafrugell i no es veuen des de Palamós. Més secundàriament, jo em vaig fer gran amb aquestes illes com a referència visual i encara avui, de tant en tant, me les miro en silenci des de la platja durant una quantitat d'hores que

Repulsió moral i tracte exquisit del ciutadà Carles Sentís

Quan vaig debutar en el periodisme, abans de la transició democràtica, el senyor Carles Sentís ja gaudia d’una consolidada mala reputació de caragirat, que ell compaginava sense complexos amb tota mena de càrrecs. No m’imaginava que durant les dècades següents hauria de tractar-lo amb certa assiduïtat, com a president del Col.legi de Periodistes a Barcelona o com a convilatà a Calella de Palafrugell. No hi vaig simpatitzar mai, per una impossibilitat visceral. El tracte exquisit, limitat a les ocasions indispensables i alimentat per la dosi correcta d’impostació, no va llimar la meva repulsió moral envers el personatge. Tampoc la reducció ocasional de la distància social no va rebaixar el meu distanciament profund, l’antagonisme de mentalitat. Carles Sentís representava el contrapunt de la brillant generació periodística republicana (cronològicament parlant) de Manuel Chaves Nogales, Julio Camba, Augusto Assía, Gaziel, Josep Pla, Eugeni Xammar o Josep M. Planes, per no allargar la

La pròxima cimera internacional de Barcelona sona a escarni

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Barcelona acollirà el 13 d’abril vinent una cimera internacional contra el gihadisme dels ministres d’Afers Exteriors de la Unió Europea i els països mediterranis (Síria i Líbia, els més afectats, no estan invitats). Al marge de la dubtosa eficàcia mostrada fins ara per la política europea en la matèria, la cimera posa de relleu l’agonia del “procés de Barcelona”, engegat per la Unió Europea des del 1995 per impulsar el desenvolupament

L’excepció cultural francesa, una política d’Estat amb pressupost

Cada vegada que concedeixen el Premi Nobel de Literatura a un autor francès, més que guanyar-lo sembla que França el recuperi. Li han atorgat quinze vegades. Els francesos s’aferren a la cultura com a element encara destacat de l'antiga primera potència, tot i que les traduccions del francès no arriben avui a l’1% dels llibres publicats al món anglosaxó. Però a més a més dels llibres, el sector cultural engloba les arts escèniques i visuals, la indústria musical, la publicitat, la televisió, el cinema... Qualsevol cultura és per definició un signe d’identitat i la francesa vol ser-ho encara més. La grandeur de la política d’Estat en matèria cultural es

Lady Chatterley va haver de provar-ho tres vegades, com a mínim

Lady Chatterley era una provocadora, enfrontada a l’opressió moral del puritanisme imperant entre les classes dirigents angleses de l’època. Creia que l’amor carnal és un fruit natural i alegre de la vida, una força motivacional de rara intensitat que contrapesa el tedi de la rutina, una de les principals càrregues energètiques disponibles, una demostració que el poder del cos no es troba només a la ment, un valor de coneixement i una via d’experiència desvinculada tot sovint de les convencions socials i les normes estrictes. Creure-ho i relatar-ho representava, aleshores, una obscenitat. Ara sabem, a més a més, que el personatge literari creat per

La flota de cotxes oficials no hauria d’existir, senzillament

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, seccioó Catalunya Plural

Quasi cada matí veig entre els 8h i les 9h a la plaça Tetuan de Barcelona, prop de la cantonada del carrer Diputació i davant mateix de la boca del metro “Tetuan”, un cotxe oficial amb xofer que espera pacientment l’aparició del conseller de Sanitat de la Generalitat, Boi Ruiz, a la porta del domicili per conduir-lo a la feina en carrossa que paguem entre tots. Quasi cada matí m’indigna l’escena i em pregunto perquè el ciutadà Boi Ruiz no pot utilitzar la parada del metro o d’autobús que

Hem passat de la mula a l’AVE sense llegir llibres, un mal endèmic

Els índex de lectura per habitant a Catalunya i a Espanya fan vergonya en comparació amb els països europeus veïns. La crisi també ha empitjorat aquest mal endèmic. La caiguda acumulada de facturació de les editorials des del 2008 és avui del 40,6%, les tirades de cada títol editat s’han reduït alhora que augmentava el preu mitjà de venda al públic i que es produïen acomiadaments a un sector que és el primer en volum i el menys subvencionat de la raquítica indústria cultural. El nou president de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya (FGEE), el barceloní Daniel Fernández (Edhasa), acaba de proposar al govern central un pla integral de foment del llibre i de la lectura que no es redueixi a una campanya publicitària i que agafi per les banyes aquest dèficit estructural amb mesures de llarg abast en múltiples aspectes, de l’escola fins la pirateria. El llançament de la proposta ha donat peu a unes sucoses declaracions de Daniel Fernández: “Es tracta d’un dels fracassos de la nostra democràcia. Els nostres hàbits de lectura no han crescut de la mateixa manera com ho han fet la nostra riquesa i desenvolupament. La societat ha de prendre consciència pel que fa al llibre, convertir-lo en el centre del

Al mamut de la Ciutadella li ha sorgit competència inesperada

Quan de petit els meus pares volien fer una sortida dominical em portaven al parque, que era com designaven en perfecte català el recinte de la Ciutadella, convertit als meus ulls en el jardí de les meravelles per la il.lusió de passejar amb ells i per la varietat de racons exòtics que oferia aquell recinte. S’obstinaven a mostrar-me l’estàtua del Desconsol, de Josep Llimona, davant la qual quedaven extasiats com si es tractés de l'encarnació de la bellesa. A mi em semblava avorridíssima, igual com el llac tan lànguid i la cascada wagneriana que inspirava mitja por. La meva destinació predilecta, a corredisses, era el mamut, sobretot perquè podia tocar-lo (“Nen, tens la vista als dits!”) i enfilar’m-hi sense perill que el temible gegant

Alegria i caràcter dels ametllers en flor, ahir al matí a Llers

Ahir al matí vaig anar a voltar a Llers, prop de Figueres, pel plaer de contemplar el vestit de núvia dels ametllers florits en plena fredorada, com una amabilitat insolent de la naturalesa enfront del rictus dels altres arbres esfullats i la terra erta. Els vells i retorcits ametllers anuncien amb precocitat la primavera espurnejant quan l’hivern fa el ple, com un recordatori lluminós dels mecanismes interns del cicle biològic, de la reviviscència que cova dins l’aparent agonia hivernal. La neu vegetal de la seva flor desplega l’art d’anar contracorrent per avançar-se. L’ametller necessita el fred per tornar a florir, l’hivern li retorna la vida. La delicadesa dels pètals, del blanc més pur al rosat, contrapunteja els terrosos sementers muts. També és

Barcelona necessita editorials i llibreries amb glicina

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’any 2010 el grup editorial italià Feltrinelli va comprar el segell barceloní Anagrama i el 2011 el 40% de les accions de la cadena de llibreries barcelonines la Central. La primera de les llibreries Feltrinelli que va obrir a Itàlia va ser a la ciutat universitària de Pisa l’any 1957 (avui en té un centenar a la majoria de ciutats del país). La llibreria Feltrinelli de Pisa, al cèntric Corso Itàlia núm. 50, es caracteritza per un fet excepcional. El seu pati interior es troba presidit de forma majestuosa per una venerable glicina centenària, amantíssima i esponerosa. A aquest prodigi vegetal l’empresa li ha

Elegia del vi ranci, el vell i el nou, que s’expressa en versos octosíl.labs

El vi ranci portava un nom que semblava ranci i va caure en desús als circuits majoritaris. Ara torna per la porta gran i això és per a mi motiu de festa grossa. Els vins dolços naturals i els rancis secs deriven d’una alquímia pròpia del raïm sobremadurat. Alguns es deixen envellir en garrafa de vidre a sol i serena o a bótes de roure que dormen a la intempèrie perquè s’oxidin amb l’evaporació de l’estiu, perquè s’impregnin del caràcter de las bonances i el múscul dels temporals. Altres ho fan en alguna bóta arraconada sota l’escala del celler o a redós d’un teulada exterior, a la rebotiga dels corrents dominants. S’hi afegia cada any una part

Entendre Buenos Aires, un assumpte pendent

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Encara no he entès Buenos Aires. L’he estimada, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses, no sempre entendre-les. Potser hauria calgut una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals gaudeixen de massa més crèdit que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la calma i les exhalacions massa més que les inhalacions. L’amor ha estat moltes vegades una passió irrompent més que una arquitectura. El carrer Florida: Durant molts anys el carrer Florida va ser l’eix del

A Llafranc l’aigua que em festeja de què és feta, d’on és treta?

Ahir vaig anar a passejar a la platja deserta però vivíssima de Llafranc, violentada des del 1970 en la seva biografia moral per la construcció d’un port suposadament esportiu dissenyat amb els peus, cegat pels corriments de sorra que provoquen les llevantades després de rebotre contra la Punta d’Es Blanc i escombrar la platja. Amb els peus es poden fer coses meravelloses, per exemple caminar, no construir ports suposadament esportius. “Una obra per a rics amb mentalitat pobra”, escrivia el setmanari Destino el 6 de juny de 1970 a propòsit d’aquest pitafi llafranquí. Fa més de quaranta anys que hi és, potser m’hi acostumaré, no ho sé. La platja de Llafranc forma part de la meva ruta natural i tenaç per combatre la buidor