El luxe delirant de Versalles va acabar a la guillotina

La sacralització embadalida del luxe delirant de l’antic palau reial de Versalles, símbol dels excessos de la monarquia, va ser obra de la pròpia Revolució del 1789. El juny del 1794 un acord de la Convenció revolucionària declarava Versalles palau nacional i estipulava que seria mantingut i conservat per l’erari públic. El mateix any s’hi va obrir un Museu de l’Escola Francesa, un Museu d’Història Natural i altres dependències similars, desallotjades per Napoleó per tornar-les a habilitar com a la seva residència particular. Les obres de rehabilitació serien continuades per Lluís XVIII, i encara no han acabat, eternes com un pou

Contagi de les eleccions anticipades a Grècia: temor o anhel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es (secció Catalunya Plural)

Els vaticinis s’han confirmat: la coalició formada per conservadors i socialistes al govern de Grècia no ha obtingut la majoria parlamentària que necessitava per elegir el nou president de la República (el rei Constatí de Grècia, germà de la reina Sofia d’Espanya, fa temps que va ser destronat per un referèndum, l’any 1973, arran de la connivència amb l’anterior dictadura dels coronels). El govern posat en minoria ha convocat el 25 de gener eleccions legislatives anticipades. Totes les enquestes preveuen una insòlita victòria de la coalició d’esquerra alternativa Syriza, com a resposta del país més castigat per les retallades socials imposades a canvi del rescat financer de la troica (Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional). Un país membre de la Unió Europea pot ser governat per primer cop per un govern d’esquerra oposat a les condicions draconianes del rescat financer i del retorn del deute, és a dir, a la manera com els conservadors i els socialistes han gestionat

Lluís Soler recita la Divina Comèdia al Romea, no se sap ben bé quan

L’actor Lluís Soler recitant fragments de la Divina Comèdia del Dant era com per córrer ahir dilluns al teatre Romea. És el que vaig fer, amb la fe posada en els destacats precedents d’aquest intèrpret dient fragments de Les hores Josep Pla emesos per Catalunya Ràdio, de Shakespeare, d’El comte Arnau de Josep M. de Sagarra o el seu més recent Canigó de Jacint Verdaguer. L’actuació formava part del cicle “Solos” (llegiu Solus, en solitari), que aquest teatre programa els dilluns, dia de descans de la companyia en què la sala es permet algunes provatures, encara que sigui amb una publicitat pràcticament nul.la. Malgrat

El Louvre es renova amb agilitat per no morir d’èxit

Quan l’any 1989 van inaugurar l’espectacular i rupturista piràmide de vidre com a entrada principal del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, l’establiment sumava 2,7 milions de visitants anuals. Avui els ha quatriplicat fins als 9,5 milions i les cues per entrar comencen a ser un problema. Els responsables acaben d’anunciar que remodelaran tot l’accés (sense tocar la piràmide) amb un pressupost de 53 milions d’euros finançats pel museu mateix, procedents dels 965 milions que paga com a franquícia la sucursal de nou ric en construcció a l’emirat àrab d’Abu Dhabi. La iniciativa ha estat del director des de l’any 2013 del Louvre, Jean-Luc Martínez, historiador de l’art nascut a París fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat va declarar:

La vergonya de tornar a buscar a hores d'ara el cos de García Lorca

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un règim que afusella “por maricón” un poeta com Federico García Lorca pot governar durant quaranta anys, però la història no l’ha absolt. Un altre règim posterior que no es preocupa de saber a quina fossa comuna es troba el cos de García Lorca (i d’un centenar de milers de republicans al llarg del país) pot governar quaranta anys més, però encarna una democràcia de vergonya. El desembre del 2009 la Junta d’Andalusia va decidir abandonar la recerca de la fossa de García Lorca, després de dos mesos d’excavacions infructuoses al paratge d’Alfacar (Granada). Ara financia un altre sondeig arqueològic amb el mateix objectiu al Peñón Colorado, a la carretera entre Víznar i Granada, amb participació d’experts de diferents universitats. El grup de treball de l’ONU sobre desaparicions forçades va enviar el juliol del 2014 al govern espanyol una informe duríssim, després de visitar el país per indagar sobre la situació de les víctimes del franquisme. Li donava

L’havà d’aquestes festes potser serà dels últims

Un reducte d’amants fidels encara celebrem les grans ocasions –també les petites grans ocasions— encenent un havà, però el d’aquestes festes potser serà dels últims. Una de les conseqüències del recent acord diplomàtic entre Cuba i els Estats Units serà obrir el mercat nord-americà als millors puros del món, els cubans, els quals s’encariran encara més als estancs d’aquí. Cuba ja no és el primer productor mundial de cigars premium elaborats a mà (superada per la República Dominicana), però d’havans només se’n poden dir els de Cuba i encara són els millors sense discussió. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros formaven part d’una tradició

La llum mediterrània de San Francisco ara ja sembla de pantalleta

El poeta de 95 anys Lawrence Ferlinghetti encara ha publicat enguany el llibre Across the Landscape: Travel Journals (1950-2013), les seves notes de viatge dels últims 60 anys, però la ciutat de San Francisco que ell ha simbolitzat durant totes aquestes dècades s’ha vist engolida pels efectes milionaris de la veïna Silicon Valley i els grans negocis d’Internet, és a dir, per un augment estrepitós de la desigualtat entre els nous milionaris i els nous pobres. Avui és la ciutat més cara dels Estats Units, ja no la de la mítica llibreria City Lights Bookstore, fundada per Ferlighetti el 1953, tot i que encara és oberta. La ciutat més europea, de llum més mediterrània dels Estats Units, es caracteritzava per

Precisament a Grècia s’anuncien canvis polítics importants

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Tots aquells que s’han despreocupat olímpicament de la retallada social més salvatge aplicada a un país de la Unió Europea, ara s’alarmen davant del fet que el pròxim govern de Grècia pugui estar presidit per l’esquerra alternativa de la coalició Syriza, arran de les eleccions anticipades de gener o febrer vinents. Això significaria --per fi!—posar en qüestió des d’un govern europeu la política d’austeritat imposada els últims anys per l’hegemonia conservadora alemanya, renegociar el sistema draconià de pagament del deute i les

Dissabte al Priorat per acariciar el vi més car del país

Ahir vaig anar amb una colla d’amics a recórrer el Priorat, rebuts afectuosament per Carles Pastrana i Mariona Jarque al seu celler Clos de l’Obac, a Gratallops. Vaig tastar vins difícilment oblidables i vaig comprovar de nou que l’èxit mundial del vi del Priorat, fruit d’un grapat de joves enòlegs que van apostar per la qualitat i per la cotització internacional, té una cara més ingrata: el preu prohibitiu. El vi d’aquesta terra pissarrenca, dura i despoblada, s’ha convertit en la nova gallina dels ous d’or, d’ous de Fabergé. L’univers del vi, col.locat damunt la tensió dialèctica del mercat, no és només una qüestió sensorial.  El Priorat té 23 municipis, amb prou feines 9.600 habitants i compta quasi més cellers que residents. Només a Porrera, “el poble de

Retrobada d’amics sobre la memòria curta i els perdedors de la història

Ahir vaig anar a Perpinyà per assistir a la conferència de René Grandó titulada “Vous avez la mémoire courte: un livre fondateur”, al voltant de l’obra que tres periodistes del diari L’Indépendant vam publicar amb aquest títol fa 35 anys sobre l’exili republicà del 1939, un llibre que encara avui ens continua unint de manera inesborrable. Els tres autors vam quedar per dinar abans de la conferència, com ho fem cada vegada que es presenta l’ocasió. Finalment René Grandó, per un imprevist familiar, no va poder acudir ni al dinar ni a la conferència. Vaig dinar a casa de Jaume Queralt unes delicioses guatlles (gràcies, Maria, un cop més!), acompanyades per un vibrant vi negre de vinyes velles Château de Caladroy (Côtes du Roussillon Villages) del

La maleïda mania d’empolainar la “Mediterrània” a l’Ajuntament perpinyanès

Un dels edificis més afortunats del gòtic civil català és la Llotja de Mar de Perpinyà, en ple centre urbà, construïda entre el segle XIV i el XVI, quan la capital rossellonesa (amb el seu port reial de Cotlliure) era la segona ciutat mercantil de Catalunya. L’Ajuntament perpinyanès té la seu a aquest edifici històric. El pati d’accés és una joia dintre de la joia, presidit per una tercera obra mestra: la cèlebre escultura Mediterrània donada per l’escultor banyulenc Aristides Maillol. La presentació al Saló de Tardor parisenc del 1905 d'aquesta obra Mediterrània (per a la qual va servir de model la seva jove muller Clotilde Narcís) el catapultaria internacionalment com a successor de Rodin, el qual havia exposat l’any anterior en aquell mateix certamen El pensador. Quatre anys després de la revelació de Maillol al Saló de Tardor, un exemplar fos en bronze de Mediterrània va ser regalat per ell mateix a la vila de Perpinyà, amb l’exprés desig que ocupés el centre del pati porxat de l’edifici de l’ajuntament. Hi va ser instal.lada el desembre del 1911 i s’hi manté en tot l’esplendor. Una altre còpia en bronze va ser col.locada amb honors el 1923 als jardins parisencs de les Tulleries. A la mort de l’escultor el 1944, seria enterrat al vell

La pampa li roba el paper a Viggo Mortensen a la pel.lícula “Jauja”

La pel.lícula acabada d’estrenar del realitzador argentí Lisandro Alonso està protagonitzada per Viggo Mortensen, però l’escenari de la pampa li roba el paper, el mite, l’atractiu i quasi l’argument. La pampa és un paisatge molt lladre. Ni en cinema ni en literatura ningú no surt indemne de la confrontació amb l’infinit –o amb el seu miratge-- que damunt la terra encarna la pampa. Un dels resultats que aquesta visió  provoca més sovint als que intenten congeniar-hi amb imatges o amb paraules és la malenconia, inspirada per la petitesa que hi demostra la mirada humana, disconforme amb la seva limitació. La plana de la pampa suma centenars de milers de quilòmetres quadrats, més que alguns països

La clau de la casa de Robert Graves a Deià

Sense l’inoblidable interpretació de l’actor britànic Derek Jacobi d’emperador romà tartamut a la sèrie televisiva Jo, Claudi, produïda per la BBC el 1976 per celebrar el quaranta aniversari de les seves emissions, avui es parlaria molt menys del poeta i novel.lista anglès que vivia retirat a Deià, després d’haver trencat amb les convencions del seu país arran del trauma que li va suposar la participació als combats de la Primera Guerra Mundial. El 1929, als 33 anys, Robert Graves publicava a Londres l’autobiografia precoç Adéu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor de la primera edició va comprar aquell mateix any 1929 un

La gent no es suïcida només perquè els dóna la gana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els

El llimoner com a record decoratiu i les llimones per terra

Espanya havia estat el primer país europeu productor i exportador de llimones, però la industrialització de l’agricultura i la recerca del “valor afegit” amb productes més cars ha portat a disminuir radicalment el conreu dels llimoners i l’ha arraconat a Turquia, al Marroc, a l’Argentina, on el jornal dels treballadors agrícoles encara és més baix. El llimoner s’ha convertit en un record, com a molt en un arbre individual per decorar algun vell jardí domèstic. El paisatge mediterrani d’aquí acusa l’absència de l’esclat de llum exaltada dels llimoners, el color del sol del seu fruit, el perfum dolç de la seva flor, el pic de lucidesa de la seva gota d’àcid viu

Al negoci subvencionat de la neu, qui fa el negoci?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De les 9 estacions d’esquí alpí existents a Catalunya, el govern català ja en posseeix i gestiona 5 a través de l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, a les quals es podria sumar molt aviat la sisena (Boí Taüll), totes adquirides als anteriors propietaris per manca de rendibilitat, en situació de fallida. Es tracta de la Molina, Vall de Núria, Espot, Port Ainé i Vallter. Només resten a mans privades Baqueira-Beret, la Masella i Port del Comte. L’argument d’ajudar amb inversió de

El prodigi de l’ascensió retorna a la “zona zero” de Nova York

Tretze anys després de l’11-S, aquest mes de novembre ha obert les portes el nou gratacels de 104 pisos que ocupa el lloc de les Torres Bessones a Nova York, a les quals van morir 2.700 persones. No es va fer cap acte inaugural, no es va tallar cap cinta. Es tracta del gratacels més alt de l’hemisferi occidental, però no crec que això sigui el seu principal mèrit. L’edifici vol simbolitzar la capacitat de superar la barbàrie del terrorisme, un retorn a la normalitat, una mirada al futur. Nova York es caracteritza per haver sabut convertir-se en capital del món al preu que fos, capital del capital i capital de capitals. L'habitaven fa tot just 300 anys una tribu d'indis en calçotets quan les altres metròpolis ja encarrilaven la revolució industrial. Avui ho lidera

“Picadura de Barcelona”, l'audàcia narrativa d’Adrià Pujol Cruells

Vaig anar a la presentació del llibre Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol Cruells, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia barceloní. Vaig saludar l’autor, el presentador i l’editor. Vaig comprar el llibre (era el Black Friday i a la caixa em van fer un 5% de descompte). L’acabo de llegir fins el final, amb entusiasme poc freqüent. És un inqualificable llibre boníssim, d’un talent narratiu que vessa per les costures i una audàcia literària desconcertant. Com que és un gran llibre sobre Barcelona, l’han editat a la Bisbal d’Empordà les Edicions Sidillà, com a repicó de l’anterior Escafarlata d’Empordà del mateix autor. No exerceixo de crític literari en el sentit reglamentari, només de periodista lligat a la descripció dels fets. Admeto que sóc veí de

Els 50 anys del venerable setmanari francès que continuo comprant

El setmanari francès Le Nouvel Observateur, el venerable Obs, el talismà periodístic de la gauche, acaba de celebrar amb un canvi de disseny gràfic els cinquanta anys d’existència. És una edat periodística envejable a un país que conserva en actiu quatre setmanaris d’informació general (L’Express, Le Point, Le Nouvel Observateur, Marianne), sense comptar les revistes setmanals diguem-ne il.lustrades com Paris-Match. També és un indici de vitalitat, encara més si es mira des d’un altre país veí al qual no hi resta cap setmanari d’informació general consolidat. L’Obs lidera

El Canigó ha reaparegut, vist amb el tremolor innocent de la tendresa

El dilluns 1 de desembre el diari perpinyanès L’Indépendant publicava, puntualment com cada any, la notícia de les primeres neus que cobrien completament el pic del Canigó, amb la foto d’actualitat corresponent i bellíssima, feta després dels dies anteriors de nuvolots i precipitacions, com una salutació a la bonança recuperada. Quan el Canigó apareix en majestat a l’horitzó, senyal de bon temps. El pic no arriba la condició d’un “3.000”, no assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa ni el Puigpedrós, perquè la seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de