Aquesta vegada les coalicions decidiran més que els vots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El president Mas podria veure’s conduït a avançar les eleccions autonòmiques catalanes al mes de gener o febrer vinents, com també el president Rajoy les generals al mes de maig per fer-les coincidir amb les municipals i les autonòmiques previstes a 13 comunitats. Fins i tot si aconsegueixen finalitzar els mandats i no avançar la convocatòria a les urnes, ens trobem en ple període preelectoral marcat per la pèrdua

Tarda de diumenge per rumbes al barri de la República de Gràcia

Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música

Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat

L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense

El conjunt del sistema econòmic és un paradís fiscal dels rics

L’últim escàndol de corrupció ha vingut aquest cop d’Europa, destapat pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació Luxleaks: el primer ministre de Luxemburg i actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker (a la foto), va establir acords amb 340 multinacionals perquè declaressin els seus beneficis a aquest petit país (0,5 milions d'habitants, 130 entitats bancàries diferents) i rebaixar d'aquesta manera l’impost de societats del 22% en mitjana vigent als llocs on operaven a un 2% de favor al paradís fiscal d’acollida, amb la consegüent infracció a les hisendes públiques dels altres. Es tracta d’un afer

Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la

A votar amb el nas tapat, per enèsima vegada i que no falti

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Mantinc el costum d’anar sempre a votar. Em sembla que constitueix la responsabilitat mínima de ciutadà demòcrata, tot i que últimament em pinço cada vegada més fort el nas amb els dits al moment de dipositar la papereta a l’urna, davant dels escassos efectes pràctics de qualsevol resultat electoral pel que fa a la qualitat del sistema en què vivim a Catalunya, a Espanya i a Europa. El cúmul de piruetes d’aquest 9 de novembre i la cua de més piruetes que el seguirà s’hauria pogut evitar amb claredat i eficàcia si el president Artur Mas hagués convocat eleccions autonòmiques anticipades, dintre de la seva plena potestat de fer-ho. No ho ha fet, ha preferit abocar-nos a més dilacions perquè sap que el seu partit no les guanyaria ara i perquè que la resta de formacions parlamentàries que integren el Pacte pel Dret a Decidir no s’han avingut a

Els altres Murs de Berlín que encara no han caigut

El 9 de novembre fa 25 anys que el Mur de Berlín va començar a caure a cops de maça i, just dos mesos abans, el col.lega Xavier Miserachs m’hi va fotografiar amb una mirada plena d’expectatives. No estic segur que el 25 aniversari del final de la guerra freda sigui per llançar coets, vista l’actuació des d’aleshores del nostre sistema polític occidental (i també de l’oriental). Avui continuen en peu molts altres Murs de Berlín, tant físics (la salvatge tanca de Melilla, l’aberrant mur de formigó palestino-israelí) com socials (les desigualtats i exclusions en augment) i mentals (els vells i nous nacionalismes). Des del moment de

El capital al segle XXI, un mal negoci per a la majoria

És difícil que un jove professor francès publiqui un tractat d’història econòmica que es converteixi al cap de pocs mesos en una obra de referència mundial. Ho ha aconseguit el miler de pàgines del llibre El capital al segle XXI, escrit per Thomas Piketty, amb un impacte sorprenent als Estats Units i de retop arreu del món, pel fet de demostrar científicament allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. Publicat el setembre del 2013 a França i el mes següent als Estats Units (a mitjans de maig ja ocupava el primer lloc dels llibres més venuts del portal Amazon), l'obra aconsegueix amb esclat inusual exposar a través d’una massa inèdita de sèries estadístiques, recollides a més de vint països des del segle XVIII, que la taxa de

El fals centenari del sostenidor o “se non è vero, è ben trovato”

Observo amb estranyesa com els mitjans de comunicació celebren aquests dies el centenari de “l’invent del sostenidor”, quan de fet és tan sols al centenari de la patent registrada el 3 de novembre del 1914 als Estats Units d’un dels models industrials cridats a la popularitat a través de la marca multinacional Warner Corset. En realitat el sostenidor és vell com el món. A l’antiga Grècia algunes dones utilitzaven l'strophium, la peça de roba que subjectava la base del pit, com es contempla als murals minoics del 1600 aC. Els mosaics romans  de la Vil.la del Casale (Sicília) mostren el sostenidor pectoral de ballarines, atletes i servents. Els cossets o corpiños eren ben coneguts a l'Edat Mitjana i al Renaixement. A París

Els tribunals de justícia no serveixen per resoldre-ho tot

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les incessants accions judicials al voltant dels casos de corrupció revelen que l’estructura institucional espanyola i catalana es troba severament corcada i requereix obres de reforma, però seria il.lús confiar-les exclusivament als tribunals de justícia. La “pena del telediari”, les contínues revelacions d’actualitat sobre aquestes accions judicials no poden suplir per elles soles unes obres de reforma institucional que s’han de fer entre tots els ciutadans a través de les urnes. A més a més, el rosari d’imputacions es produeix en un clima

Passejada al Janícul de Roma, per sentir-se feliç de viure

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals de Roma, però se’l considera el vuitè. S’ha convertit en tant o més eminent i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El seu mèrit no es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc els romans anaven a casar-se i a fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió ni la bellesa del parc públic, al qual  acostumen a acudir per la passeggiata, ni a l’existència de monuments i edificis tan destacats com la Fontana de l’Acqua Paola, l’estàtua eqüestre de

La retallada de la línia L9 o el “rigor mortis” del transport públic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El govern de la Generalitat ha anunciat que quinze estacions de metro de la nova línia L9 entre Zona Universitària i l’aeroport barceloní (20 km) entraran servei el primer semestre del 2016 i se sumaran a les de l’altre extrem en servei des del 2009 (11 km de la Sagrera a Santa Coloma de Gramenet). En realitat l’anunci és una condemna a la paràlisi del tram central pendent de la línia (entre Zona Universitària i la Sagrera), el més poblat per veïns i no només per instal.lacions com el parc logístic de la Zona Franca, la Fira, Mercabarna o l’aeroport. Aquest tram central (20

El do de les alquimistes del dia a dia, pròleg per a Amanda Laporte

Ahir es va presentar a la Cookiteca de Barcelona (carrer Santaló núm. 65) el nou llibre de la cuinera Amanda Laporte titulat Postres 100% nuestros (Ed. Grijalbo). L’autora em va demanar de posar-hi un pròleg i vaig escriure: “La pastisseria representa sens dubte el reflex d’una manera de viure i de celebrar-ho, però alhora constitueix l’estadi més vulnerable de la gamma de preparacions comestibles. Esguerrar un pastís és el perill culinari més fàcil i ràpid de tots. L’encert, el toc del talent requereix en aquest terreny un particular sentit de l’equilibri en els detalls, como un treball d’orfebre, una prova de foc, el do de pit de l’alquímia de la cuina. Tractadistes com Manuel Martínez Llopis a La dulcería española: recetario histórico y popular (1999) o Jesús

Una xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma” a la Casa de Cultura de Girona

Dintre de l’exposició i el cicle de conferències “Les ciutats europees de Josep Pla”, organitzats per la Càtedra Josep Pla de la UdG i la Fundació Josep Pla, ahir el professor Xavier Pla (a la foto, feta per Quim Curbet) va presentar a la Casa de Cultura de Girona la meva xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma”, a la qual vaig dir això que segueix: “Josep Pla, com a observador dotat d’una sensibilitat obertament mediterrània, sentia la clara atracció d’Itàlia. Durant la seva etapa d’estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona ja es va inscriure als cursos d’italià que oferia la Casa degli Italiani, situada igual com ara al passatge

Algunes postes de sol dignes d’aplaudir: gustos personals i generals

El sol surt per a tothom. També es pon per a tothom i dóna lloc a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir. Quan hi vivia a un pis alt orientat a ponent, deixava totes les feines que estigués fent per embadalir-me durant aquells instants de llum morent i alhora esclatant, triomfal i veure com el dia es converteix en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No arribava a aplaudir, perquè això queda reservat a algun crepuscle dels déus a la balconada dels jardins del Pincio a Roma, al malecón de l’Havana, al

Els llimoners de Palerm ja no hi són, el sentiment sí

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A Palerm acostumo a fugir del cafarnaüm del centre urbà i refugiar-me a la pau uterina del palau Abatellis, mostra eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s’inspira en els millors casals de la seva capital, que aleshores era Barcelona, a la qual havia de viatjar per resoldre els afers burocràtics i

L’amor no es defineix igual en català o en castellà

Tinc observat amb una certa alarma que les mateixes paraules poden tenir un significat diferent en castellà o bé en català, si fem cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües: el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Trio, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció. Al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola llegeixo sobre el mateix vocable: “Sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser”. Tot seguit la RAE dóna com a

A París la segregació urbana no és gaire “chic”

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Era una definició gràfica de l’atractiu mític de la capital francesa. De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea del ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial. Ara en conserva el rastre a l’imaginari internacional i el renova dintre de les possibilitats. Flâner, badar a París continua sent una successió d’escenaris fascinants, si més no al centre. Però la París real, la dels 12 milions

La mala memòria del PSOE i el 40è aniversari del congrés de Suresnes

La història l’acostumen a escriure els vencedors, almenys en primera instància, tal com es torna a comprovar aquests dies amb la commemoració del 40è aniversari de l‘històric congrés de Suresnes (París) del PSOE, el qual va significar la presa de poder interna dels joves sevillans del “clan de la tortilla” i la marginació del dirigent valencià Rodolfo Llopis, que era el secretari general a l’exili des del 1950. La set de renovació i de poder de Felipe González i el seu equip no va ser tendra amb el predecessor, presentat com un home d’una altra època, per no dir un reaccionari socialdemòcrata. A Rodolfo Llopis no li va quedar