El do de les alquimistes del dia a dia, pròleg per a Amanda Laporte

Ahir es va presentar a la Cookiteca de Barcelona (carrer Santaló núm. 65) el nou llibre de la cuinera Amanda Laporte titulat Postres 100% nuestros (Ed. Grijalbo). L’autora em va demanar de posar-hi un pròleg i vaig escriure: “La pastisseria representa sens dubte el reflex d’una manera de viure i de celebrar-ho, però alhora constitueix l’estadi més vulnerable de la gamma de preparacions comestibles. Esguerrar un pastís és el perill culinari més fàcil i ràpid de tots. L’encert, el toc del talent requereix en aquest terreny un particular sentit de l’equilibri en els detalls, como un treball d’orfebre, una prova de foc, el do de pit de l’alquímia de la cuina. Tractadistes com Manuel Martínez Llopis a La dulcería española: recetario histórico y popular (1999) o Jesús

Una xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma” a la Casa de Cultura de Girona

Dintre de l’exposició i el cicle de conferències “Les ciutats europees de Josep Pla”, organitzats per la Càtedra Josep Pla de la UdG i la Fundació Josep Pla, ahir el professor Xavier Pla (a la foto, feta per Quim Curbet) va presentar a la Casa de Cultura de Girona la meva xerrada sobre “Josep Pla i el color de Roma”, a la qual vaig dir això que segueix: “Josep Pla, com a observador dotat d’una sensibilitat obertament mediterrània, sentia la clara atracció d’Itàlia. Durant la seva etapa d’estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona ja es va inscriure als cursos d’italià que oferia la Casa degli Italiani, situada igual com ara al passatge

Algunes postes de sol dignes d’aplaudir: gustos personals i generals

El sol surt per a tothom. També es pon per a tothom i dóna lloc a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir. Quan hi vivia a un pis alt orientat a ponent, deixava totes les feines que estigués fent per embadalir-me durant aquells instants de llum morent i alhora esclatant, triomfal i veure com el dia es converteix en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No arribava a aplaudir, perquè això queda reservat a algun crepuscle dels déus a la balconada dels jardins del Pincio a Roma, al malecón de l’Havana, al

Els llimoners de Palerm ja no hi són, el sentiment sí

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A Palerm acostumo a fugir del cafarnaüm del centre urbà i refugiar-me a la pau uterina del palau Abatellis, mostra eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s’inspira en els millors casals de la seva capital, que aleshores era Barcelona, a la qual havia de viatjar per resoldre els afers burocràtics i

L’amor no es defineix igual en català o en castellà

Tinc observat amb una certa alarma que les mateixes paraules poden tenir un significat diferent en castellà o bé en català, si fem cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües: el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Trio, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció. Al Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola llegeixo sobre el mateix vocable: “Sentimiento intenso del ser humano que, partiendo de su propia insuficiencia, necesita y busca el encuentro y unión con otro ser”. Tot seguit la RAE dóna com a

A París la segregació urbana no és gaire “chic”

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Era una definició gràfica de l’atractiu mític de la capital francesa. De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea del ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial. Ara en conserva el rastre a l’imaginari internacional i el renova dintre de les possibilitats. Flâner, badar a París continua sent una successió d’escenaris fascinants, si més no al centre. Però la París real, la dels 12 milions

La mala memòria del PSOE i el 40è aniversari del congrés de Suresnes

La història l’acostumen a escriure els vencedors, almenys en primera instància, tal com es torna a comprovar aquests dies amb la commemoració del 40è aniversari de l‘històric congrés de Suresnes (París) del PSOE, el qual va significar la presa de poder interna dels joves sevillans del “clan de la tortilla” i la marginació del dirigent valencià Rodolfo Llopis, que era el secretari general a l’exili des del 1950. La set de renovació i de poder de Felipe González i el seu equip no va ser tendra amb el predecessor, presentat com un home d’una altra època, per no dir un reaccionari socialdemòcrata. A Rodolfo Llopis no li va quedar

La Constitució només és inviolable quan convé

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’article 47 de la Constitució democràtica espanyola actualment en vigor diu textualment: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. El redactat d’aquest article constitucional fa riure, després dels efectes de

La Generalitat no paga, excepte als bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El govern de la Generalitat va confirmar el 7 d’octubre que prolongarà fins el desembre l’impagament d’una part dels serveis socials acordats amb les entitats consorciades, en un nou ajornament de les seves obligacions de tresoreria. Almenys les obligacions referides als serveis socials, perquè el deute amb els bancs i els seus interessos els abona amb rigorosa puntualitat. El deute de la Generalitat amb les entitats de serveis socials no s’ha acumulat per culpa de “l’aixeta de Madrid”, com el Govern voldria fer

Demà és lluna plena, l'autèntica festa del cel

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel em desperta algunes clares nits de lluna plena la vella inclinació, l’estupor infantil de buscar un ordre a l'al.lineació dels astres, la temptació de comprendre la natura i ordenar la nit. Al llarg de milers d'anys la posició dels estels titil.lants va marcar el pas del temps, els punts de referència dels homes i les seves prediccions. La regularitat d’aquella presència a les cel.lísties esbandides els servia per mesurar el propi temps, per saber en quin moment es trobaven del perpetu cicle. Si la lluna plena –la lluna obscena-- no ho eclipsa, el grau de visibilitat del cel pot fer més accessible l'estrella polar, les constel.lacions del carro de l'Ossa Major, l'Ossa Menor, les Plèiades i Cassiopea, de les quals deia el Dant a la Divina Comèdia: “I com distintes, de petita a gran, les llums blanquegen entre els pols del món, en la Galàxia, els savis intrigant... (Paradís XIV, 96-99). Confesso haver dedicat algunes nits a embadocar-me amb el fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Les nits de lluna encara em desperten aquell punt d'il.lusió i m'ajuden a trobar una sensació de conciliació amb la fugida dels dies. Les contemplo com qui escruta un prodigi incert, voluble, poc puntual

Un bany de bosc al Montseny, la muntanya de la tardor

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament infús dels til.lers, les alzines retortes i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines pugen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar l'any

Casament al palau Moxó barceloní, amb una zamba del Chivo Valladares

Ahir vaig assistir al casament dels meus amics Horacio Gaggioli i Isabel López Torres, organitzat a la cèntrica casa-palau Moxó de la plaça Sant Just de Barcelona (Barri Gòtic), a la qual no hi havia entrat mai. Començada a construir el 1770, es tracta d’una de les poques cases-palau barroques barcelonines que conserva el mobiliari i l’interiorisme originals, fastuosos. Encara és la residència barcelonina dels marquesos de Sant Mori, títol nobiliari creat el 1893 per la reina regent Maria Cristina d’Àustria, mare d’Alfons XIII, a favor de la terratinent de la baronia de Sant Mori (Alt Empordà), Maria Mercè de Sentmenat. El títol i les propietats van passar al fill Francesc de Moxó, casat amb Francesca Güell i López, filla dels comtes de Güell. El següent

La retallada de les pensions no sembla un tema prioritari de futur del país

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La decisió del govern central d’aplicar durant el 2015 per segon any consecutiu la mínima revaloració legal possible del 0,25% a les pensions de jubilació ha aparegut aquesta setmana als mitjans de comunicació amb un espai secundari, comparat amb altres notícies de portada que consideren més transcendentals i èpiques. En canvi, tinc la impressió que l’autèntica notícia destacada per al futur del país és aquesta: la condemna de molts jubilats a la precarietat, de la

Monica Bellucci es va fer immortal a la Plaça del Duomo de Siracusa

La doble pàgina central del diari La Vanguardia estava dedicada ahir a la bellíssima actriu italiana Monica Bellucci --amb les fotos corresponents, és clar. Després de llegir l’article no s’hi endevinava cap motiu d’actualitat, cap pretext noticiós que donés peu a la doble pàgina sobre l’actriu. Vaig arribar ràpidament a la conclusió que la Bellucci no necessita cap motiu concret perquè li dediquin una doble pàgina central –amb les fotos corresponents. Ara bé, per més voltes que donin a la seva figura, per a mi serà eternament la protagonista de la pel.lícula Malena, dirigida l’any 2000 per Giuseppe Tornatore als escenaris sicilians i en especial a la Plaça

L’altar de Pèrgam proclama a Berlín una renovació, antiga i actual

La joia de la corona de l’Illa dels Museus de Berlín, l’altar de Pèrgam, rep cada any 1,3 milions de visitants admirats tant per la peça monumental ben conservada com pel dispositiu museístic que els alemanys li van muntar l’any 1930, a una sala de grans proporcions amb llum natural filtrada a través del sostre de vidre. L’acaben de tancar per restaurar-lo a fons, en una operació que s’allargarà durant quinze anys i que torna a fer parlar d’aquesta obra excepcional del segle II aC, així com de l’interès hel.lenístic dels alemanys. El temple de Pèrgam va ser redescobert el 1871 per l’arqueòleg alemany Carl Humann i la seva part de frontal de 35 metres d’ample traslladada a peces a

S’estrena el segon tram de la MAT sense entendre’n la conveniència

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario,es, secció Catalunya Plural

El segon tram de la nova línia elèctrica de molt alta tensió (MAT) entra en servei aquesta primera setmana d’octubre, però entendre la seva conveniència continua sent tan opac com la factura de la llum que cada ciutadà rep puntualment. El subministrament d’electricitat és un servei públic bàsic, explotat per companyies privades que s’han convertit en grans grups econòmics, sota una regulació governamental tan laxa com la del Banc

Els taxis “black cab” de Londres lluiten per la seva imperial supervivència

Els taxis de Londres, els característics black cab, van col.lapsar el 24 de setembre el trànsit de la capital anglesa en senyal de protesta contra la plataforma en línia Uber, que permet contractar a l’instant a través del telèfon mòbil desplaçaments urbans en cotxes privats a més bon preu. Els taxistes de molts països s’han revoltat contra el nou sistema que amenaça el seu negoci, però els black cab londinencs són una autèntica institució i juraria que la seva oposició tindrà un pes especial. Un black cab no és un taxi qualsevol, ni tan sols és un cotxe qualsevol, tant per dintre com per

Fernand Braudel no va arribar a trobar l’ànima de França

L’any 1971, al zenit de la celebritat professional, l’historiador Fernand Braudel va voler escometre l’impossible: trobar-li l’ànima a França, descriure-la i argumentar-la. Era el tercer gran projecte de “llarga durada” de la seva carrera, després de l’èxit del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. El contracte establert amb l’editorial Flammarion estipulava que La identitat de França tindria quatre volums, dels quals la mort sobrevinguda el 1985 només n’hi va deixar enllestir els dos primers, les 1.100 pàgines publicades pòstumament el 1986. Van ser suficients per comprovar com a aquella obra de maduresa, de culminació d’un itinerari professional tan destacat, li van tremolar les cames al caire de l‘abisme argumental, tal com ell mateix apuntava des de la introducció: “He tingut raó de titular el volum La identitat de França? La paraula m’ha seduït, però no ha deixat de turmentar-me durant anys”.  L’hauria turmentat menys si s’hagués inclinat per la mateixa paraula en plural. Braudel

L'escot de la violinista Anne-Sophie Mutter, que torna a Barcelona

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu a l’escenari. És un fet que ha caracteritzat la seva carrera, junt amb el so prodigiós que sap extreure del parell de Strads que posseeix, els dos Stradivarius construïts el 1703 i el 1710. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a escena són l’equivalent a la granota de feina del

Sortir a la tele per vendre llibres, per vendre qualsevol cosa

L’altre dia em deia, apesarat, un conegut escriptor: “Només mantinc la meva participació a tantes tertúlies polítiques de les teles per després vendre llibres”. M’explicava que d’aquesta manera li demanaven moltes més presentacions de les seves obres arreu del país i l’invitaven a actes públics de tota mena, als quals podia publicitar o vendre els seus llibres. El fet de vendre’n més li dóna accés a un millor tracte per part de les editorials i a algun premi literari de tant en tant, tot plegat en funció de la seva aparició regular a la tele i, en alguna mesura, de la qualitat del que escriu. Si no sortís