Fernand Braudel no va arribar a trobar l’ànima de França

L’any 1971, al zenit de la celebritat professional, l’historiador Fernand Braudel va voler escometre l’impossible: trobar-li l’ànima a França, descriure-la i argumentar-la. Era el tercer gran projecte de “llarga durada” de la seva carrera, després de l’èxit del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. El contracte establert amb l’editorial Flammarion estipulava que La identitat de França tindria quatre volums, dels quals la mort sobrevinguda el 1985 només n’hi va deixar enllestir els dos primers, les 1.100 pàgines publicades pòstumament el 1986. Van ser suficients per comprovar com a aquella obra de maduresa, de culminació d’un itinerari professional tan destacat, li van tremolar les cames al caire de l‘abisme argumental, tal com ell mateix apuntava des de la introducció: “He tingut raó de titular el volum La identitat de França? La paraula m’ha seduït, però no ha deixat de turmentar-me durant anys”.  L’hauria turmentat menys si s’hagués inclinat per la mateixa paraula en plural. Braudel

L'escot de la violinista Anne-Sophie Mutter, que torna a Barcelona

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La gran violinista alemanya Anne-Sophie Mutter és guapa i sempre ha tingut interès a posar-ho de relleu a l’escenari. És un fet que ha caracteritzat la seva carrera, junt amb el so prodigiós que sap extreure del parell de Strads que posseeix, els dos Stradivarius construïts el 1703 i el 1710. Ja era guapa i dotada als 14 anys, quan Herbert Von Karajan i la Deutsche Gramophone --que venia a ser el mateix-- la van fitxar per convertir-la en estrella mundial. “Els vestits que em poso per sortir a escena són l’equivalent a la granota de feina del

Sortir a la tele per vendre llibres, per vendre qualsevol cosa

L’altre dia em deia, apesarat, un conegut escriptor: “Només mantinc la meva participació a tantes tertúlies polítiques de les teles per després vendre llibres”. M’explicava que d’aquesta manera li demanaven moltes més presentacions de les seves obres arreu del país i l’invitaven a actes públics de tota mena, als quals podia publicitar o vendre els seus llibres. El fet de vendre’n més li dóna accés a un millor tracte per part de les editorials i a algun premi literari de tant en tant, tot plegat en funció de la seva aparició regular a la tele i, en alguna mesura, de la qualitat del que escriu. Si no sortís

El tango i el folklore argentí viuen al circuit "off" de Barcelona

L’anunci que acabar de divulgar el restaurant barceloní Divina Pasta (carrer Aribau núm. 65) dels dotze concerts diferents de tango i folklore argentí en viu que programarà cada diumenge en format de trio durant els pròxims dos mesos, com ja havia fet en temporades anteriors a iniciativa dels seus propietaris María Jesús Villar i Marcelo Di Pace (a l’esquerra de la foto, amb la cantant Silvina Laura i el guitarrista Gustavo Battaglia), posa de relleu que aquests gèneres musicals tan rics i tan practicats a Catalunya per les noves generacions argentines encara es veuen obligats a moure’s dintre dels circuits paral.lels, sense accedir més que de

Al temple de Venus de Cap Norfeu, com si el veiés

Allargo sempre que puc la visita a Atenes fins les ruïnes del temple de Posidó al Cap Súnion, abocat a les blavíssimes aigües del Golf Sarònic, per contemplar el vernís dels segles damunt d’una de les postes de sol més acreditades del Mediterrani i recitar a mitja veu l’elegia insuperada de Carles Riba: “Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria (…) Per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix per ta força la força que el salva als cops de fortuna, ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur”. Es tracta d’un temple de petites dimensions, mig

Les memòries de l’emperador Hirohito i les del president Tarradellas

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

M’ha provocat un somriure incontenible llegir la notícia que el 9 de setembre s’han presentat a Tòquio les memòries de l’emperador Hirohito, desaparegut el 1889, elaborades al llarg dels últims 25 anys per un equip d’un centenar d’historiadors a partir del cúmul de documents disponibles. L’edició consta de 61 volums, 12.000 pàgines i un cost d’elaboració estimat a 200 milions de iens (1,5 milions d’euros). El meu somriure incontenible es deu al fet de conèixer de prop les condicions de

Un cigar Partagàs a l’ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc observat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord com és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al primer cop d’ull, com esquelets rosegats pel salobre. Però a finals de primavera les seves branques es permeten

La Barcelona romana es va especialitzar a produir i exportar vi

L’excavació en curs (a la foto) amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana de dotze hectàrees, amb celler dotat d’onze premses de vi, continua oferint sorpreses i s’ha vist ampliada a dues zones veïnes, abans que no les colgui el ciment de la futura terminal ferroviària. Ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir a l’engròs i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores o gerres de 25 litres per mes. La Bàrcino romana i la seva comarca era un país recobert de vinyes. “El descobriment de la vil.la de la Sagrera està reescrivint la història romana de la capital

Tres anys de retard al primer hospital transfronterer d’Europa

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural 

La trompeteria de les inauguracions oficials es desfermarà aquest mes de setembre quan inaugurin d’una vegada, si no s’ajorna un cop més, el flamant hospital transfronterer de la Cerdanya, una experiència pionera arreu d’Europa que porta tres anys tancada per manca de pressupost dels acabats, al mateix moment que el departament de Sanitat de la Generalitat tanca ambulatoris i redueix llits dels hospitals. La meitat de la Cerdanya pertany a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. Un altre tractat més intel.ligent va ser

L’exili espanyol a Mèxic va ser inferior que a múltiples departaments francesos

El 75 aniversari del dramàtic èxode de mig milió de republicans espanyols (soldats i civils per meitats) a través del Pirineu després la caiguda de Catalunya a mans de l’exèrcit franquista ha posat de nou d’actualitat les indignes condicions en què van ser rebuts aquell hivern del 1939 a les platges nues del sud de França de forma deliberada per tal d’empènye’ls a tornar, com va fer la majoria, així como el paper de acollida jugat en alguna mesura pel Mèxic del president Lázaro Cárdenas. Aquest últim aspecte s’ha vist magnificat fins a extrems que reclamen una certa precisió històrica. La

El monument a Ferrer i Guàrdia, confinat a la muntanya de Montjuïc

Al moment de desembarcar a la Universitat Lliure de Brussel.les l’any 1969, procedent de la Catalunya franquista, un dels meus interrogants era per què n’hi deien Lliure. Lliure de què? Vaig comprovar d’entrada que ningú no l’anomenava exactament així, llevat dels directius o dels polítics. Era un nom massa llarg i emfàtic. En deien familiarment ULB, és a dir, “u-el-bé”, amb la pronunciació de la vocal oclusiva labial sonora  de la “u”, en "cul-cul de poule" (pronunciar “ou” quan en realitat és “u” quedava reservat als espanyols i llatinoamericans fonèticament recalcitrants). La meva condició inevitable d’espanyol va fer que em comentessin l’existència d’un monument “espanyol” situat a l’entrada del campus, fins i tot l’origen de la ULB tenia alguna motivació més o menys espanyola relacionada amb el monument en qüestió. No podia ser, per l’època, la llegendària crueltat de les tropes del duc d’Alba, recordada també de manera ostensible i crítica a una làpida de la Grande Place. Mogut per la interrogació, em vaig dirigir al monument. Es tractava d’un memorial dedicat l’any 1911 a Francesc Ferrer i Guàrdia per part dels partidaris del lliure pensament, els quals havien impulsat la creació de la universitat de la capital belga, nascuda a

Al setembre marxaran els rossinyols, per fer-se enyorar

El rossinyol se sent més que no es veu, però tot i així representa una presència buscada, sentida i enyorada. La seva diminuta anatomia de plomatge bru-rogenc resulta poc vistent, oculta entre les branques i el fullatge. És tímic i discret, excepte en el vigorós cant, el qual pot allargar-se tota la nit amb escasses interrupcions. Els ocells petits com ell són els més cantaires i refiladors. El setembre marxa a hivernar als boscos pluviosos de l’Àfrica tropical, per tal de fer-se enyorar com a anunciador del bon temps quan retorni a la primavera següent. Forma part de les espècies en disminució. Decau la població de pardals, falciots, caderneres, rossinyols, xoriguers i gralles, mentre augmenta la de tudons, tórtores turques, estornells,

La “grandeur” evaporada del govern socialista francés

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El candidat del Partit Socialista Francès va ser elegit a les urnes president de la República l’any 2012 per allò que insinuava de contrapès a política d’austeritat dictada per la cancellera conservadora alemanya Angela Merkel, una política ineficaç i injusta. François Hollande en defensava una altra de creixement incentivat per l’administració pública sense augmentar encara més les desigualtats socials. Pocs mesos després d’elegit, oferia l’espectacle de la vacil.lant marxa enrere en mesures de política fiscal redistributiva (una de les escasses sortides viables de la crisi) i cedia

Darrere el teló de glamur del castell de Peralada

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Que l’ínfula versallesca amb casino de joc i festival de música del castell de Peralada dediqui aquest estiu al seu recinte una exposició a Damià Mateu Bisa, un dels fundadors de la nissaga familiar, arran del 150 aniversari de la naixença forma part de l’hagiografia que s’atorguen els grans propietaris. Resulta més curiós, en canvi, que aquesta nissaga no posseeixi una biografia més enllà de les pròpies autopromocions, malgrat el perfil marcat i polèmic de les successives generacions, com si dominés encara avui un respecte feudal. Encara

Una cantata de Bach molt triada per al funeral de Jaume Vallcorba

Mentre el taüt de faig polit que contenia la despulla de l’editor Jaume Vallcorba entrava lentament acomboiat pel passadís central de la basílica barcelonina de Sant Just i Pastor abans d'ahir dilluns per celebrar-hi el seu concorregut funeral, va sonar esclatant per la megafonia del temple un enregistrament de l’ària inicial de la Cantata per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat BWV 51 de Johann Sebastian Bach, titulada Jauch zet Gott in allen Landen (Crideu joia a Déu a totes les nacions). L’editor va planificar el seu funeral i en conseqüència la tria d’aquesta cantata bachiana per iniciar-lo no podia ser casual, malgrat tractar-se o precisament per tractar-se d’un fragment musical atípic dintre de la producció per a la litúrgia luterana del

L’emirat de Qatar finança el Barça i el terrorisme islàmic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No és cap novetat, però ara ho torna a expressar un dels corresponsals més veterans a l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro del diari La Vanguardia. La seva crònica publicada el 22 d’agost començava amb dues frases lapidàries: “És hora de proclamar-ho sense embuts. Qatar finança el terrorisme”, en referència als gihadistes de l’Estat Islàmic i el seu califat. La poderosa diplomàcia de talonari d’aquest minúscul i riquíssim emirat petrolier, rival en alguns aspectes de l’hegemonia que exerceix la

Per un sonet de Lope i una cavalcada de cine

Pel mòdic preu de 12 euros es pot comprar a les llibreries la setena edició, actualitzada el 2013 per l’editorial Cátedra, de la Poesía selecta de Lope de Vega i comprovar com un sonet és capaç de perdurar durant segles amb vigor de peça única a la poblada joieria i la desbordant bijuteria de la poesia amorosa. Ho aconsegueix encara avui de manera radiant la núm. 126 (sense títol) de les seves Rimas, amb la finesa i la força intactes d’un estimulant que desvetlla les apetències i fueteja les idees, un al.legat vibrant a favor d'alguns luxes de la vida, una destresa elegíaca premiada per la lluminositat del barroc, una filiació inesperada amb la nitidesa de les coses, una fidelitat escadussera amb el seu perfil autèntic, un retorn a la memòria, a la pupil.la i a la gemma dels dits d'allò que és capaç d'abastar el cor íntegre, lúcid i combatiu a l’hora de discernir alguna cosa que semblava inexistent la resta de dies i que ara batega amb paraules ajustadament rimades com les següents:

Desmayarse, atreverse, estar furioso,
áspero, tierno, liberal, esquivo,

Els primers socors a les pasteres d’immigrants africans són una bena als ulls

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La nova arribada massiva de pasteres africanes aquests dies a les costes andaluses i els dramàtics salts del nou “Mur de Berlín” entre dos mons que és avui la tanca amb ganivetes de Ceuta i Melilla no tenen res de nou. Es produeixen cada estiu, amb la complicitat per passiva dels països emissors d’aquesta emigració sense papers. Les imatges de la televisió ho voldrien presentar com una qüestió primordialment humanitària, quan en realitat es tracta d’una qüestió genuïnament

Sexe és vida, sens dubte, amb infinitat de matisos

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat per tal que la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar a la consulta. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi, tot i que una segona lectura revela l’absència de matisos. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal solucionable a una consulta. Relativitzo el valor de la frase de l’anunci a mesura que li dono voltes, sense deixar de tenir d’entrada tota la raó del món. Els missatges publicitaris tenen la força i el magnetisme dels llampecs, tan fascinants quan se’ls mira de lluny a un escenari general, en un pla molt obert. Si volguéssim

Elecció sentimental a Florència, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, estimar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa quan hi torno que allò que prefereixo és simplement seure sota l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La meva sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i de preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els meus sentiments enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, però ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a aquesta escena de carrer un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense