Sexe és vida, sens dubte, amb infinitat de matisos

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat per tal que la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar a la consulta. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi, tot i que una segona lectura revela l’absència de matisos. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal solucionable a una consulta. Relativitzo el valor de la frase de l’anunci a mesura que li dono voltes, sense deixar de tenir d’entrada tota la raó del món. Els missatges publicitaris tenen la força i el magnetisme dels llampecs, tan fascinants quan se’ls mira de lluny a un escenari general, en un pla molt obert. Si volguéssim

Elecció sentimental a Florència, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, estimar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa quan hi torno que allò que prefereixo és simplement seure sota l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La meva sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i de preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els meus sentiments enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, però ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a aquesta escena de carrer un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que simplement passa i, de vegades, s’hi asseu sense

La dieta mediterrània consisteix a saber triar i netejar una sèpia

La gent pensa que la dieta mediterrània és una llista de productes de menjar i beure prioritaris, característics. No crec que la dieta mediterrània sigui primordialment això. Consisteix més aviat a una manera diferent de tractar amb el menjar i el beure, una manera més acostada a la nostra realitat, amb la qual ens sentim familiaritzats perquè n’hem après de jovenets i n’hem assentat una experiència pròpia, un domini personal, un patrimoni viscut. La dieta mediterrània comença pels canals d’aprovisionament (els mercats de productes frescos, tan accessibles aquí com els supermercats d’envasats) i pel coneixement personal heretat de la manipulació i la preparació d’aquest productes. Saber triar i netejar una sèpia, per posar un exemple, és tan

L’últim disc de Rocío Faks, pels porus meravellats de la música

Ahir vaig anar a escoltar el concert de la cantant Rocío Faks al bar musical barceloní Mandacarú. Vaig aprofitar per comprar el seu últim disc “De los días, los más lindos” dedicat al folklore argentí, un gènere riquíssim i renovat per les actuals generacions, també a Barcelona. La cantant va tenir l’amabilitat de demanar-me’n l’opinió un cop l’hagués escoltat i jo em vaig comprometre, potser de manera insensata, a donar-li-la. Alguns oficialistes deuen pensar que el folklore s’ha d’interpretar amb instruments tradicionals i amb una veu terrosa. Rocío Faks, en canvi, l’acosta al jazz. Això no tindria més importància si no fos per la qualitat del resultat. Qualsevol música es pot acostar a qualsevol altra i el mèrit no es troba en l’intent, sinó en la capacitat de meravellar inesperadament. L’excepcional vigència del folklore argentí no deriva només de l’elevat valor dels seus clàssics, sinó també i sobretot de l’aportació de les noves generacions. Una prova rutilant és aquest últim disc de Rocío Faks, argentina instal.lada a Barcelona des del 2003. Precipiteu-vos a escoltar-lo amb els porus de la ment oberts,

El Tren Groc de la Cerdanya pateix manca de viabilitat (dels gestors)

Pujar al meravellós Tren Groc de la Cerdanya aquest mes d’agost m’ha costat esforços i inconvenients desmesurats. El dia que em vaig presentar il.lusionat a les 9 del matí a l’estació intermèdia de Font Romeu, la línia fèrria francesa d’alta muntanya només oferia tres trajectes diaris, desbordats per la cua d’usuaris frustrats. No es pot reservar per Internet ni comprar el bitllet per endavant. Cal fer cua abans de cada hora de sortida i esperar que quedi lloc. És una barroera manera administrativa de matar la viabilitat d’una línia fèrria excepcional, bellíssima i pionera. El 18 de juliol del 1910 es va estrenar entre Vilafranca de Conflent i

A l’Argentina apareixen alguns desapareguts, a Espanya no

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La notícia de la localització trenta-sis anys després del nét supervivent de la presidenta de les Abuelas de la Plaza de Mayo, donat en adopció d’amagat pels militars que van matar la mare després de parir-lo en detenció, ha tingut repercussió internacional no només per tractar-se de la presidenta del moviment, sinó com a fruit d’una llarga i admirable lluita ciutadana de pares i avis d’argentins desapareguts durant la dictadura per retrobar-los i, encara més, per assentar jurisprudència en la consciència del país sobre el concepte crucial de

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Proust, per esport

De vegades m’entretinc a retraduir un paràgraf de Marcel Proust perquè no m'acaba d’agradar cap de les versions editades. El rellegeixo, el declamo per comprovar com sona el lluminós exemple de la musicalitat de les llargues frases proustianes, carregades de subordinades només aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre exacte, encara que exigeixin un esforç de recorregut només gratificat al final, com en aquest cas del capítol “Combray”, al volum Pel cantó de Swan de l’obra A la recerca del temps perdut: “Així em quedava sovint fins la matinada pensant als temps de Combray, les meves

Restauren, finalment, la barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida

La barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida, immortalitzada per Josep Pla i per l’Hermós, es trobava miserablement abandonada i amb el sostre esbotzat. Acaba de ser restaurada per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de 15.000 euros i un mes de feina. No costava tant, però ha costat molt. Ara falta que arreglin el camí de ronda costaner d’Aigua Xelida. El 15 d’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras (la Neus de can Jordi, de la fleca Jordi de Palafrugell), va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós al caire del penya-segat d’aquest camí de ronda, a l’altura de cala Sorellera. Deu anys després, el punt fatídic del camí litoral encara es troba sense arreglar. Encaixada entre

L’afer Pujol tot just comença i ja esquitxa molt enllà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant llargs anys era considerat pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols. 

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia— a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans:

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L’editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci ha presentat a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km fet amb canyes de bambú i dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, de la mateixa manera que va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del segell FMR. L’explicació donada per l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van presentar

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

Fa pocs dies vaig menjar per sorpresa peus de porc a l’exquisida terrassa interior del no menys exquisit restaurant barceloní Roig Robí, tot prescindit per descomptat de la feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats de la peça, devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una introntollable fe en la qualitat excepcional d’aquest plat, sobre el qual em vaig esplaiar al meu receptari publicat el 1998 (a la foto). Uns peus de porc ben cuinats en la seva integritat són cada dia més difícils de trobar. Ara els acostumen a servir desossats i convertits en flams de formes capricioses, voltats de tota mena de farbalans. Recordo amb fervor els peus de porc de sempre a Can Mercader de Pals, els de la fonda Cal Parent de Besalú, els l’hostal del Castell del Montesquiu, els del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, els peus de porc amb ostra de Joan Piqué al Luxor de Platja d'Aro o bé amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calixto de Molló, els farcits amb confit d’ànec de Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els exquisits raviolis de cargols i peus de

El rescat bancari aporta continus i renovats motius d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Més de 13.000 milions d‘euros públics del contribuent van ser destinats a partir del 2011 a través de l’organisme governamental del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a rescatar de la fallida Catalunya Banc, nascut de la fusió l’any anterior de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Aquesta setmana Catalunya Banc ha estat venut al BBVA per 1.187 milions d’euros, menys de la desena part de l’import del rescat per part del contribuent. Al moment mateix de l’adquisició, BBVA

Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una