Restauren, finalment, la barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida

La barraca comunal de la cala d’Aigua Xelida, immortalitzada per Josep Pla i per l’Hermós, es trobava miserablement abandonada i amb el sostre esbotzat. Acaba de ser restaurada per l’Ajuntament de Palafrugell amb un pressupost de 15.000 euros i un mes de feina. No costava tant, però ha costat molt. Ara falta que arreglin el camí de ronda costaner d’Aigua Xelida. El 15 d’agost del 2005 una noia de 22 anys, Neus Casellas Carreras (la Neus de can Jordi, de la fleca Jordi de Palafrugell), va trobar la mort en estimbar-se mentre passejava a un tram de ferm defectuós al caire del penya-segat d’aquest camí de ronda, a l’altura de cala Sorellera. Deu anys després, el punt fatídic del camí litoral encara es troba sense arreglar. Encaixada entre

L’afer Pujol tot just comença i ja esquitxa molt enllà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La part positiva de l’afer Jordi Pujol és la clara condemna social que mereix avui el delicte fiscal, un hàbit que durant llargs anys era considerat pràcticament normal a molts nivells de la vida pública i privada. Ara la conducta més fàcil i puritana és abraonar-se sobre una figura política que ja no controla el poder, sobretot si dóna motius per trobar-li escletxes fraudulentes. El delicte fiscal tan sostingut en el temps que destrossa avui la imatge pública de Jordi Pujol continua sent un frau a la societat que practiquen a l’engròs els poderosos i a la menuda els ciutadans del carrer sense escrúpols. 

Jordi Pujol ha fallat en el terreny més insolidari, atès que la fiscalitat és el principal instrument del sistema democràtic de redistribució social de la riquesa, sempre que s’apliqui també als rics. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social democràtic consisteix –o consistia— a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis bàsics que necessiten els ciutadans:

Tot el Louvre per una finestra

Sempre m’ha semblat discutible el costum turístic d’anar de museus quan es visita una ciutat, com si formés part de l’inevitable circuit establert. Jo no ho faig. Un cop vist anys enrere el museu de cada lloc, generalment només hi torno si tinc un motiu precís i renovat, no per costum. Excepte al Louvre, l’únic al qual retorno sempre, invariablement, amb motiu precís o sense. El museu més important del món per les seves col.leccions representa un espectacle en ell mateix, una de les millors passejades parisenques, al marge de les peces eminents que conté i de les exposicions que organitza. Les peces ja les conec, però el recorregut del

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L’editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci ha presentat a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km fet amb canyes de bambú i dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, de la mateixa manera que va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del segell FMR. L’explicació donada per l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van presentar

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

Fa pocs dies vaig menjar per sorpresa peus de porc a l’exquisida terrassa interior del no menys exquisit restaurant barceloní Roig Robí, tot prescindit per descomptat de la feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats de la peça, devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una introntollable fe en la qualitat excepcional d’aquest plat, sobre el qual em vaig esplaiar al meu receptari publicat el 1998 (a la foto). Uns peus de porc ben cuinats en la seva integritat són cada dia més difícils de trobar. Ara els acostumen a servir desossats i convertits en flams de formes capricioses, voltats de tota mena de farbalans. Recordo amb fervor els peus de porc de sempre a Can Mercader de Pals, els de la fonda Cal Parent de Besalú, els l’hostal del Castell del Montesquiu, els del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, els peus de porc amb ostra de Joan Piqué al Luxor de Platja d'Aro o bé amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calixto de Molló, els farcits amb confit d’ànec de Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els exquisits raviolis de cargols i peus de

El rescat bancari aporta continus i renovats motius d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Més de 13.000 milions d‘euros públics del contribuent van ser destinats a partir del 2011 a través de l’organisme governamental del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) a rescatar de la fallida Catalunya Banc, nascut de la fusió l’any anterior de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa. Aquesta setmana Catalunya Banc ha estat venut al BBVA per 1.187 milions d’euros, menys de la desena part de l’import del rescat per part del contribuent. Al moment mateix de l’adquisició, BBVA

Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El