Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els

On han anat a parar els recitadors de poesia?

Saber recitar, ser capaç de declamar un fragment poètic en públic, era abans una habilitat gairebé popular, practicada amb freqüència a les sobretaules al mateix nivell que les cançons d’àpat o de festa. Avui els rapsodes són un ofici extingit, la capacitat de recitar en públic s’ha vist devaluada. El batxillerat de lletres ja no forma recitadors ni públic amant dels recitadors. Per això em meravella cada vegada que, en una última manifestació residual, algú encara s’arrenca durant una sobretaula propícia amb un poema triat, memoritzat i declamat amb segell personal. L’altre dia vaig tornar a experimentar aquesta fortuna quan l‘actor Joan Anguera

Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,

Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El

La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb

Als toros de Ceret, per una vella i orgullosa fidelitat

Ahir vaig tornar a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des del 1659 en terres de França. Sense aquest últim detall no m’hauria estat possible, atès que a la Catalunya peninsular la Generalitat ha prohibit les corrides. La de cada 14 de juliol a Ceret comença amb la interpretació d'“Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. De vegades la cobla també toca “L’estaca”, de Lluís Llach, i el públic es balanceja com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret hi oneja una sola bandera, la catalana. Ni una

Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la

“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El

La saturnal del fotògraf Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

La recòndita Illa Roja (Begur) és a l'estiu, de dia, una platja nudista. De nit i la resta de l'any és una platja nua. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 el fotògraf Xavier Miserachs va convocar-hi, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal multitudinària dels seus amics. Va aconseguir que 500 persones amb un vas de whisky als dits no desentonessin a un escenari de personalitat tan marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la

D’Iceta en Iceta fins a la Iceta final

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que

El dia i la nit de Copacabana poden ser l’espectacle més gran del món

Als hotels de Rio de Janeiro es paga suplement per les habitacions amb balcó sobre la platja de Copacabana. Molts dels clients que el paguen sense conèixer prèviament la ciutat s’estranyen del fet que es tracta d’una platja completament urbana, flanquejada per la cèntrica i sorollosa Avenida Atlàntica i pel concorregut passeig del Calçadao. Però si utilitzen el balcó amb un mínim d’esperit d’observació, aleshores viuen el privilegi de presenciar l’espectacle més gran del món, amb un programa molt variat segons les hores del dia i de la nit. L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del

El meu orgull ferit d’usuari de la Biblioteca de Catalunya

Cada biblioteca pública és un centre cívic, un bastió cultural, una petita revolució. N’hi ha més de 300 arreu de Catalunya i superen els 20 milions d’usuaris anuals. Només a Barcelona, més de la meitat dels ciutadans tenen carnet de la xarxa de biblioteques públiques i les qualifiquen com un dels equipaments més ben valorats. La mare de totes, la Biblioteca de Catalunya, s’ha renovat com les altres amb una vitalitat envejable, però acaba de complir els cents anys d’activitat amb nuvolades molt fosques. Potser per això ha passat de manera tan discreta l’aniversari d’una institució pública que hauria d’omplir d’orgull i que ofereix un servei

La diferència important entre el futbol i el “futebol”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’inici de l’apoteosi televisiva quadriennal del Mundial de futbol que organitza la FIFA s’ha vist marcat, precisament al Brasil, per una inèdita aparició damunt la taula de l’exigència ciutadana de democratització del país amfitrió i de l’estructura organitzativa del campionat. Fins fa ben poc, la passió popular pel futbol ho tapava tot. Ara ja no, ni tan sols al Brasil. El Mundial de futbol del 1978 es va celebrar a l’Argentina en plena dictadura militar. Tot el món va

Les paraules de Rafel Nadal a la presentació del llibre “El mirall de l’Acròpolis”

El meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis (Voliana Edicions) va ser presentat el 12 de juny a la llibreria Altaïr de Barcelona pel periodista i novel.lista Rafel Nadal, el qual va dir:

"En Xavier Febrés sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro. Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura i