“El meravellós desembarc dels grecs a Empúries”: brindis per una reedició

M’he endut una alegria en saber que la col.lecció Josep Pla, que edita el servei de publicacions de la Diputació de Girona sota la direcció de Lluís Muntada, reeditarà la narració de Manuel Brunet El meravellós desembarc dels grecs a Empúries, una de les petites grans joies de la literatura catalana, malgrat que molts opinin el contrari per manca de sentit de l’humor, de paladar o d’informació. A desgrat de ser mirada tantes vegades per damunt de l’espatlla amb la ullada oblícua de la condescendència, aquesta narració ha merescut nombroses reedicions fins avui mateix. Va aparèixer l’any 1925 a Edicions Diana de Barcelona i el 1933 es va reeditar a la sèrie Quaderns Literaris que dirigia setmanalment l'editor Josep Janés en format de

Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit

El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

La miniatura del paisatge del vinyer de Banyuls i les dreceres secundàries

Abans de ser un vi, el Banyuls és un territori mil.lenari i una cultura empedreïda, probablement la més antiga d'aquest extrem del Mediterrani. L'antiguitat salta a la vista davant la miniatura de paisatge "grec" dels quatre municipis sobre els quals s'estén l'apel.lació d’aquest vi: Cervera de la Marenda, Banyuls, Portvendres i Cotlliure. El dibuix dels 6.000 quilòmetres de velles feixes de pedra seca, els murets de pissarra i les escorrenties empedrades en forma de peu de gall s'enfilen pels pendents més inhòspits per aprofitar la magra capa de terra aspra, sovint recuperada a mà de l'erosió de la pluja, cabàs a cabàs o bé a llom de mula. El desig

La meitat del claustre de Cuixà continua a Nova York

La meitat del claustre romànic de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (Prada de Conflent) va ser comprada a peces a partir de l’any 1907 per un marxant nord-americà i posteriorment muntada a la reconstrucció que avui es contempla al museu The Cloisters de Nova York, la secció de romànic i gòtic del Metropolitan Museum of Art (MET). No és l’única joia de l’arquitectura medieval europea que s’hi exhibeix, reconstruïda amb peces autèntiques. El monestir de Cuixà va ser abandonat al moment de la Revolució Francesa del 1789 i víctima del pillatge consegüent. La restauració es va iniciar el 1950 gràcies al servei de Monuments Històrics francesos, rellançada per la petita comunitat benedictina de Montserrat que s’hi va instal.lar a

Explicació d'una fidelitat al restaurant Da Gianni a Venècia

El moll de les Zattere és més espaiós que els altres de Venècia. A una ciutat tan atapeïda i humida, estar acarat al sol l'ha convertit en indret preferit de passejada durant la major part de l'any en què s'aprecia la calidesa. S'hi han multiplicat les terrasses de bars-restaurants i hi han proliferat les predileccions dels que valorem l'ús de la bellesa fora dels camins coneguts, dels monuments subratllats a les guies. L’illa de la Giudecca ofereix just enfront els punts focals del Redentore i les Zitelle, dues esglésies dissenyades per Andrea Palladio al costat de la seva obra mestra de San Giorgio Maggiore, que es troba en la mateixa línia visual. Les dues primeres tenen el candor de les dimensions reduïdes, el mèrit afegit de la sobrietat. El

La saturnal del fotògraf Xavier Miserachs a la platja d’Illa Roja

La recòndita Illa Roja (Begur) és a l'estiu, de dia, una platja nudista. De nit i la resta de l'any és una platja nua. La nit de pleniluni de l’11 de juliol del 1987 el fotògraf Xavier Miserachs va convocar-hi, amb l’ajuda dels serveis d’intendència de l’Up&Down barceloní, una saturnal multitudinària dels seus amics. Va aconseguir que 500 persones amb un vas de whisky als dits no desentonessin a un escenari de personalitat tan marcada, el qual hauria pogut resultar fàcilment antagònic amb la concurrència d’aquell somni d’una nit d’estiu. El culte de l’amfitrió a l’amistat, a l’indret i al bon gust va reeixir una festa tan rodona com la

D’Iceta en Iceta fins a la Iceta final

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Fa temps que el PSC s’ha deslligat de la seva antiga massa de votants i ha perdut totes les batalles amb una obstinació granítica, pilotada per aquells que volen mantenir el lloc i la línia fins l’últim dia, encara que sigui a costa de deixar rere seu terra cremada. En aquest context, la nova manifestació de ridícul de l’aparell del PSC amb el relleu del primer secretari és problema seu. Ningú no discutirà la professionalitat de Miquel Iceta per continuar dirigint igual que els últims anys la

Les lletres esborrades de la cala d’Aigua-Xelida

L’any 1997 l'Agrupació Excursionista de Palafrugell va prendre la iniciativa de restaurar la font que raja del rocam, arran de mar, a la platgeta de ponent d’Aigua-Xelida i hi va afixar la placa de granit jaspiat que Josep Pla va dir que hi posaria, amb el seu epitafi del pescador conegut per l’Hermós. El salobre ha convertit les lletres gravades en pràcticament il.legibles. A l’adjacent platja gran, l’Ajuntament de Palafrugell i la Fundació Josep Pla hi van col.locar dues plaques metàl.liques més, una amb la cèlebre fotografia de l’escriptor al costat de l’Hermós a aquest exacte indret i l’altra amb una curta citació de la narració “Un viatge frustrat”. El salobre també les ha rosegades, però encara no tant com l’enrunada barraca comunal que

El dia i la nit de Copacabana poden ser l’espectacle més gran del món

Als hotels de Rio de Janeiro es paga suplement per les habitacions amb balcó sobre la platja de Copacabana. Molts dels clients que el paguen sense conèixer prèviament la ciutat s’estranyen del fet que es tracta d’una platja completament urbana, flanquejada per la cèntrica i sorollosa Avenida Atlàntica i pel concorregut passeig del Calçadao. Però si utilitzen el balcó amb un mínim d’esperit d’observació, aleshores viuen el privilegi de presenciar l’espectacle més gran del món, amb un programa molt variat segons les hores del dia i de la nit. L'Avinguda Atlàntica s’adapta al traçat sinuós de la platja de Copacabana amb les amples voreres del

El meu orgull ferit d’usuari de la Biblioteca de Catalunya

Cada biblioteca pública és un centre cívic, un bastió cultural, una petita revolució. N’hi ha més de 300 arreu de Catalunya i superen els 20 milions d’usuaris anuals. Només a Barcelona, més de la meitat dels ciutadans tenen carnet de la xarxa de biblioteques públiques i les qualifiquen com un dels equipaments més ben valorats. La mare de totes, la Biblioteca de Catalunya, s’ha renovat com les altres amb una vitalitat envejable, però acaba de complir els cents anys d’activitat amb nuvolades molt fosques. Potser per això ha passat de manera tan discreta l’aniversari d’una institució pública que hauria d’omplir d’orgull i que ofereix un servei

La diferència important entre el futbol i el “futebol”

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’inici de l’apoteosi televisiva quadriennal del Mundial de futbol que organitza la FIFA s’ha vist marcat, precisament al Brasil, per una inèdita aparició damunt la taula de l’exigència ciutadana de democratització del país amfitrió i de l’estructura organitzativa del campionat. Fins fa ben poc, la passió popular pel futbol ho tapava tot. Ara ja no, ni tan sols al Brasil. El Mundial de futbol del 1978 es va celebrar a l’Argentina en plena dictadura militar. Tot el món va

Les paraules de Rafel Nadal a la presentació del llibre “El mirall de l’Acròpolis”

El meu últim llibre El mirall de l’Acròpolis (Voliana Edicions) va ser presentat el 12 de juny a la llibreria Altaïr de Barcelona pel periodista i novel.lista Rafel Nadal, el qual va dir:

"En Xavier Febrés sempre escriu dels llocs que m’agraden. De Roma, per exemple. Molts recordem i rellegim aquell Roma: passejar i civilitzar-se, escrit a quatre mans amb en Rossend Domènech, en Pirro. Escriu de França. De la Catalunya Nord. De Barcelona. De l’Empordà. I d’aquest tros de costa que va de S’Alguer a Cala Estreta i que té el centre a la Platja de Castell, la darrera platja verge de la Costa Brava, que a mi sempre m’ha semblat el millor paisatge del món: un equilibri perfecte i improbable entre natura i

Es presenta el meu nou llibre "El mirall de l'Acròpolis"

Acaba de sortir el meu nou llibre El mirall de l’Acròpolis, publicat per Voliana Edicions. La història, l’economia i també les relacions sentimentals serveixen per conversar al llarg dels escenaris de la capital hel.lena amb els personatges del relat, en un diàleg socràtic de plena actualitat. El país impulsor a l’Antiguitat del concepte de democràcia s’ha vist convertit per la crisi en el banc de proves de la laminació arreu d’Europa dels drets ciutadans i socials. Grècia és un símbol d’intensa capacitat evocadora també en aquest aspecte, el punt d’origen d’una civilització i alhora de les depreciacions més recents. El llibre trasllada l’ànsia de coneixement mostrada per la cultura clàssica grega a l’explicació del món d’avui, sota aquella mateixa llum enlluernadora. “El focus genètic del nostre sistema de valors malviu com un ancià marginat i alhora es revela com un dels llocs més experimentats per descriure el curs del món amb la intenció de trobar-li l’ombra d’un sentit”, diu el pròleg. Es presenta el dijous 5 de juny a les 20h a la Llibreria 22 de Girona per Xavier Pla, el dijous 12 de juny a les 19h a la Llibreria Altaïr de Barcelona per Rafel Nadal, el dijous 19 de juny a les 19h a la Llibreria Llorens de Vilanova i la Geltrú per Patrícia Gabancho i Bienve Moya, i el divendres 11 de juliol a la Llibreria Dòria de Mataró per Manuel Cuyàs.

El Rosselló de Joan Pau Giné, el país petit que fa coses grans

Dels 7 milions de catalans, 450.000 són francesos i més de la meitat viuen a l’àrea metropolitana de Perpinyà. Són pocs, però me’ls estimo molt. El Rosselló és un país petit capaç de coses grans, de vegades. Per exemple el monumental àlbum discogràfic “Canten Giné” que acaben de dedicar al popular i enyorat cantant Joan Pau Giné, mort prematurament el 1993 en un accident de carretera, als 45 anys. Els quatre CD inclouen versions de les seves cançons per part d’un centenar de cantants i grups musicals actuals de tots els països catalans, inclòs l’Alguer. Fora de Joan Manuel Serrat, no crec que cap altre cantant català hagi merescut una recopilació, una reinterpretació comparable. Joan Pau Giné movia el públic al Rosselló i la fe mou muntanyes, el Canigó en aquest cas. Mobilitzar i enregistrar aquest centenar d’intèrprets de

Felip VI de Borbó s’ha de guanyar el lloc

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Té en contra dir-se Felip VI de Borbó, un nom anacrònic i discutit, vista la nefasta experiència dels antecessors familiars foragitats durant els últims dos segles (Ferran VII, Isabel II, Alfons XIII) i la degradació viscuda pel mandat del seu pare. Té a favor la necessitat de legitimar-se, com ho va fer el seu pare, amb alguna aportació socialment més persuasiva que el simple fet dinàstic. Si fos un càrrec electiu, no és gens segur que en aquests moments el guanyés, encara menys a Catalunya. Criat en els cercles de la plutocràcia dels diners, la primera decisió individual que va prendre Felip VI va ser segurament la de casar-se amb una periodista divorciada i néta d’un taxista. Ara necessita sintonitzar amb la seva pròpia generació, tenir alguna cosa a dir sobre el 55% d’atur que l’afecta i sobre el conjunt de

Angelina Jolie vol emular Elizabeth Taylor a Cleòpatra, si pot

La vigília de cumplir 39 anys declarats, Angelina Jolie ha confirmat aquesta etmana a Los Angeles que manté el projecte d’encarnar Cleòpatra al cinema i que potser serà la seva última pel.lícula com a actriu. Per més que alimenti d’aquesta manera les expectatives, no ho tindrà fàcil per superar el record d’Elizabeth Taylor en el mateix paper, a la pel.lícula que la va unir amb Richard Burton. L’any passat es va commemorar el 50 aniversari de l’estrena de la llegendària Cleòpatra de Liz Taylor, concretament el 12 de juny del 1963 a Nova York i el 2 de desembre següent a Barcelona. Jo era petit, però l’impacte d‘aquella producció hollywoodiana va quedar

Les ostres manyagues de Leucata i el cel de l’amistat

Jaume Queralt, Maria Queralt, Pere Figueres i Cristina Giner em van portar ahir a Leucata a menjar ostres i no saben com els ho agraeixo. Just traspassat el límit de Salses i abandonada l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les maresmes d’aigües somes i lívides de l’estany de Leucata o de Salses fan frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. “Leucata és l’avançada de la gavatxeria”, escrivia Josep Pla, allà mateix on Josep Sebastià Pons parlava de “les tristes garrigues de la gavatxeria”. El llençol de la llacuna, separada del mar pel cordó de dunes, té 14 km de llarg i 7 km d’ample. A aquesta franja s’hi han fet miracles. No són terres tristes, però les havien convertides en

I tant que podem, però només si sabem establir aliances

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Dintre de les infinites interpretacions de qualsevol resultat electoral, una cosa nova va quedar clara arran de l'últim: un grup polític de l’esquerra alternativa nascut fa quatre mesos va aconseguir 1,2 milions de vots arreu d’Espanya (7,97%), dels quals 117.096 a Catalunya (4,66%). El nou grup Podem va ser la tercera força més votada a Madrid, Aragó, Cantàbria, Astúries i Balears. En canvi Catalunya és on va rebre proporcionalment menys sufragis. La sorpresa de la irrupció de Podem confirma les possibilitats de futur d’una esquerra alternativa coratjosa i argumentada, enfront dels estralls de la gestió de la crisi  per part dels dos grans partits de dreta i d’esquerra, dels flagrants abusos en el repartiment del pes de la situació econòmica i les retallades dels serveis socials bàsics dels

El massís del Canigó vist com a reactiu de les fonts del desig

El Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”. No assoleix ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen de sempre. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció visual és encara avui l’autopista, la qual segueix el mateix traçat que la Via Heràclia i la Via Augusta. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i de la meteorologia del dia. A l'estiu