Les cortesanes, ahir i avui, com sempre

La figura de la cortesana existeix des que existeix el poder. La cort ha representat sempre el centre del poder i la principal repartidora de càrrecs i prebendes. Les cortesanes no són més nombroses que els cortesans. A Versalles van fer el cim degut a l’exuberància inflamada d’aquella cort, no per res més. El segle XVI deia la reina consort de França i futura regent Caterina de Mèdici: “Quan llegeixo les històries d’aquest regne trobo que les putes han dirigit des de sempre els assumptes dels reis”. Tot seguit, amb la intervenció de la guillotina, el panorama es renovaria relativament. Una part de la vella aristocràcia va ser escombrada pel canvi

En política parlamentària, tant se val que no serveixi de res

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No m’he pogut estar de preguntar-me aquests dies per què tots els partits parlamentaris, d’allà i d’aquí, es van abocar amb tant desplegament al Congrés de Diputats a un debat que sabien per endavant, amb rara unanimitat, que no serviria de res. Després de dedicar a la meva pregunta unes hores probablement excessives de seguiment informatiu, lectura i reflexió, dedueixo que ho van fer perquè els servia a cadascun per a la seva campanya electoral, al marge de la inutilitat pràctica sobre la qüestió concreta. Dintre de vuit setmanes

La passió d’Itàlia: el cor, la lletra, la memòria

No he viscut mai a Itàlia, però l’he recorreguda en totes direccions a èpoques ben diferents i li he dedicat alguns llibres. Alguns col.legues han tingut oportunitat de residir-hi com a corresponsals de premsa, altres hi han viscut en el marc de la carrera diplomàtica o consolar, de la carrera artística becada, a la cúria vaticana, a tall de professors invitats o bé com a perfectes rendistes diletants. No em situo en cap d'aquestes categories, potser per culpa de la meva vella inclinació cap a la llibertat de moviments, però de vegades penso que la passió que hi he abocat m’hi ha fet viure més que els residents. Vaig començar a anar a Itàlia de

Amor, de vós jo en sent més que no en sé

És molt possible que l’amor sigui l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic consol, l’únic miracle. En contrapartida del poder del sentiment, a mig camí entre la grandesa del demiürg i el simple titellaire, la seva estabilitat resulta molt vulnerable i conté amb una certa freqüència l’engany, la crueltat, el dol, la platja pedregosa on moren les temptatives infortunades. En la lluita de sempre entre el qualsevol cosa i el seu contrari, entre la llum i les ombres, res no està mai jugat del tot, en un permanent ball de fulles arrossegades pel vent, sanitós o bé malèfic, sense saber ben bé per què. Ho deia el poeta Ausiàs March el segle XV: “Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, 
e de vós sap lo qui sens vós està.
 A joc de

Allò tan discutible que anomenen “París i el desert francès”

Totes les tradicions han començat en algun moment per una crisi, una ruptura amb la tradició anterior, una innovació o una heretgia. París i el desert francès va ser el títol d’un llibre de geografia publicat per Jean-François Gravier el 1947. S’ha convertit en expressió corrent per designar la macrocefàlia, la inflor, la força centrípeta del centralisme parisenc. Altres especialistes han contestat aquesta visió. El geògraf Henri Mendrars en deduïa al llibre La Sagesse et le désordre: “El famós ‘desert francès’ no existeix ni ha existit mai. Ens trobem a finals del segle XX amb 22 milions de rurals com a finals del segle XVIII, aproximadament, després de la forta sobrepoblació del

La poderosa capacitat de tracció i atracció d’un halo

El perfum guarda una poderosa capacitat d'evocació, el do de dir alguna cosa i suggerir una emoció sense expressar més que un halo. L'etimologia de la paraula ho revela: per fumum, a través del fum. Al món d’avui el perfum ha sabut jugar amb una de les millors cartes: el preu elevadíssim d'una minúscula quantitat de producte tingut per capaç d'operar grans efectes. L’usuari està convençut que aquella fragància fa augmentar la percepció del seu atractiu i probablement és veritat, en la mesura que els altres també ho creuen. La segona carta mestra del perfum és l'abstracció, la incapacitat de traduir de manera

Lament per la deriva ruïnosa del PSC

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

És molt possible que els derrapatges del PSC siguin magnificats pels seus adversaris electorals de manera interessada, per rosegar-li espai polític i vots, sense que els detractors estiguin precisament lliures d’errors ni revirades. Però també és indiscutible que la conducta de l’aparell d’aquest partit, fins fa poc hegemònic a tantes institucions del país, resulta incomprensible i provadament suïcida. Jo l’havia votat durant llargs anys i lamento veure desmantellar des de dintre de forma tan maldestra un espai polític d’esquerres, una franja electoral i ciutadana que jugava un paper de pes. Els

Els amants dels boleros som uns infeliços

Els amants dels boleros som uns infeliços no pas perquè parlin generalment d’amors contrariats (a això ja ens hi hem acostumat), sinó perquè la majoria de les vegades són interpretats sense talent per cantants que pensen que es tracta d’un gènere fàcil, les balades romàntiques de sempre que només necessiten una dosi doble de sucre de melassa perquè els oients posin els ulls en blanc i s’abracin tendrament. Quanta ignorància! En realitat la cançó romàntica és un dels gèneres més arriscats, una prova de foc del talent poètic, musical i interpretatiu. Pocs cantants l’han superada amb personalitat, de manera que els boleros s’han vist potinejats fins a la caricatura. Si els amants dels boleros no ho deixem córrer definitivament ni els donem per morts en la seva versió creativa (l’única que interessa) és perquè encara podem aferrar-nos com a un clau roent a l’existència d’una prova indiscutible i eminent de creativitat en la matèria, el disc del 1996

Les plusmarques de la tramuntana a un país a mig fer

Això que es veu a la foto adjunta pot semblar irrisori, trist, modestíssim i sense cap mena de glamur. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional (ara en diuen una estructura d'Estat). Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret, obrir la mirada i eixamplar el pit. És l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA) de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Metorològic de Catalunya, situada des del 1998 prop del post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. El seu anemòmetre, aixecat a 10 metres de terra, és el que registra i envia les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. A aquest punt precís la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords de 200 km/h, com es va tornar a registrar l'octubre de 2007. També és veritat que l'anemòmetre es troba a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que les que bufen a la terra baixa. En canvi, el màxim registre històric

És molt senzill: respirar mata i a Barcelona encara més

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’informe divulgat aquesta setmana per l’Organització Mundial de la Salut és més contundent que mai: una de cada vuit morts és atribuïble a la mala qualitat de l’aire i la xifra duplica les del 2008. El fenomen s'aguditza a les megalòpolis del tercer món, però això no vol dir que les ciutats europees se n’escapin. A París l’últim pic de pol.lució i la prohibició parcial de circular en cotxe ha influït en els resultats de les eleccions municipals a favor dels partits ecologistes. A Barcelona i la seva àrea

El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el

Les sorpreses quotidianes de la premsa i del món

Fa cinquanta anys que sóc un devorador quotidià de diaris i revistes, és la meva afició i el meu ofici. Encara em meravello de la quantitat de sorpreses que aquesta lectura significa dia rere dia. La premsa és la finestra més extraordinària abocada a la infinita varietat del món. Sé que algunes persones pensen exactament el contrari, com aquell amic que en una ocasió va refusar l’exemplar del diari que li feia a mans, amb la frase: “No cal, gràcies, ja vaig llegir el de l’any passat”. Segurament s’aturen equivocadament a les informacions repetitives (la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia o el detall dels resultats esportius) que jo

Deixeu-me parlar de “La Vanguardia”, les desigualtats i Gaziel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una vella norma tàcita de l'ofici, que avui infringiré, desaconsella parlar a un diari del contingut dels altres, encara més si és per parlar-ne bé. Aquest setmana la veterana institució del diari La Vanguardia, que acaba d’estrenar nou director, ha publicat un comentari editorial que m’ha sorprès, arran de l’aparició de l’últim informe sobre l’impacte de la crisi per part de l’OCDE, l’organisme que aplega els 34 països més

L’exposició del CaixaForum intenta descobrir el Mediterrani

Les exposicions del centre cultural barceloní CaixaForum acostumen a convertir-se en una cita més concorreguda que els museus convencionals. Els mitjans materials i publicitaris que desplega són considerables, els diaris en parlen, el públic hi acudeix, la passejada és agradable. Ara bé, la capacitat narrativa d’una exposició de peces d’art té limitacions inevitables, encara més quan pretén abraçar un concepte tan difús i alhora tan ampli com “Mediterrani, del mite a la raó”, com ho intenta el professor d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Pedro Azara, comissari de la mostra actualment en curs. De la bellesa de les peces

La dèria furiosa de viatjar cada vegada més lluny

Cada època ha viatjat de maneres, per raons i amb intensitats diferents, però això no afecta l'impossible sedentarisme de l'homo erectus i el reflex d'aquest fet en les seves expansions creatives. La literatura s'ha aferrat sempre a la pulsió del viatge Quan em vaig adonar que jo mateix portava publicats mitja dotzena de llibres de viatges, em vaig alarmar. Per fortuna és d'un dels gèneres on la classificació té menys sentit canònic. Aquests mateixos llibres es podrien qualificar de narrativa de no ficció (La il.lustració adjunta és el quadre “El descubrimiento”, d’Eduardo Úrculo). L'elitisme ha fet un mal sensible a l'art en general i a la literatura en particular, fins el punt que alguns han pretès identificar-lo amb l'essència de l'art i de la literatura. Les invectives contra el turisme de masses no sempre

Françoise Giroud, el gran periodisme en femení

Després de set anys de convivència i de fundar tots dos el setmanari L’Express el 1953, l’apol.lini Jean-Jacques Servan-Schreiber la va deixar el 1960 per una noia vint anys més jove i la va acomiadar de la revista. La cèlebre periodista, escriptora i ex ministra de Cultura Françoise Giroud es va intentar suïcidar, els metges ho van impedir in extremis i aleshores va decidir escriure un llibre autobiogràfic, titulat Una dona lliure. No el va publicar. Després de la seva mort, sobrevinguda el 2004, van trobar el manuscrit. Ha estat publicat per Gallimard. Acaba de sortir-ne la versió italiana. De la castellana o catalana no se’n tenen notícies (no confondre amb el llibre de Françoise Giroud sobre

El debat avergonyit sobre la pobresa vergonyant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un Parlament, contràriament a les aparences, no és un centre d’estudis i debats ni un club d’opinió. És un òrgan legislatiu que elegim i paguem els ciutadans perquè elabori lleis aplicables que donin algun resultat positiu en la resolució de qüestions concretes, encara més si es tracta de qüestions concretes i candents. La vigília de començar els dos dies de debat monogràfic al plenari del Parlament de Catalunya sobre la pobresa i les desigualtats socials multiplicades, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va anunciar des de la trona habitual de portaveu del Govern de la Generalitat, retransmesa pràcticament cada migdia i vespre per TV3, que la sessió parlamentària no suposaria en cap cas ni un euro més de despesa addicional en polítiques socials. És el mateix conseller

L’eternitat dels peus de porc de can Mercader, a Pals

Podia semblar un establiment ronyós i de fet ho era, però aturar-se a l’aparença hauria representat un cras error, un error corrent. Josep Pla i Josep Martinell el freqüentaven de bracet a una època i va donar peu a un dels millors articles del segon, amb moltes facilitats procurades pel tema mateix, pel caràcter i la substància de Can Mercader. S’hi menjaven els millors peus de porc en la versió canònica, clàssica, eterna. Es trobava situat a peu de carretera, al carrer major, quan la carretera encara passava per l’interior del nucli de Pals, abans de l’actual circumval.lació. Els residents de la comarca hi anàvem entre setmana, conscients que les festes i els períodes de vacances s’hi aglomerava una

Avui fa cent anys de l’atac contra la nuesa de la “Venus del mirall”

Avui fa 100 anys del famós atac contra la “Venus del mirall” de Velázquez, comès el 10 de març del 1914 amb un ganivet de carnisser per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres, aparentment per protestar contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst. Va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava com els homes que visitaven el museu quedaven mirant-se el quadre, considerat com el cul més ben tornejat de la història de l’art. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades. El personatge mitològic de Venus nua com a deessa de l’amor és molt present a l’art, es poden trobar moltes Venus reclinades in puribus naturalibus, però a partir de la “Venus amb l’organista” que Tiziano

Ernest Maragall, la confortable i tràgica “omertà” catalana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir