El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el

Les sorpreses quotidianes de la premsa i del món

Fa cinquanta anys que sóc un devorador quotidià de diaris i revistes, és la meva afició i el meu ofici. Encara em meravello de la quantitat de sorpreses que aquesta lectura significa dia rere dia. La premsa és la finestra més extraordinària abocada a la infinita varietat del món. Sé que algunes persones pensen exactament el contrari, com aquell amic que en una ocasió va refusar l’exemplar del diari que li feia a mans, amb la frase: “No cal, gràcies, ja vaig llegir el de l’any passat”. Segurament s’aturen equivocadament a les informacions repetitives (la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia o el detall dels resultats esportius) que jo

Deixeu-me parlar de “La Vanguardia”, les desigualtats i Gaziel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una vella norma tàcita de l'ofici, que avui infringiré, desaconsella parlar a un diari del contingut dels altres, encara més si és per parlar-ne bé. Aquest setmana la veterana institució del diari La Vanguardia, que acaba d’estrenar nou director, ha publicat un comentari editorial que m’ha sorprès, arran de l’aparició de l’últim informe sobre l’impacte de la crisi per part de l’OCDE, l’organisme que aplega els 34 països més

L’exposició del CaixaForum intenta descobrir el Mediterrani

Les exposicions del centre cultural barceloní CaixaForum acostumen a convertir-se en una cita més concorreguda que els museus convencionals. Els mitjans materials i publicitaris que desplega són considerables, els diaris en parlen, el públic hi acudeix, la passejada és agradable. Ara bé, la capacitat narrativa d’una exposició de peces d’art té limitacions inevitables, encara més quan pretén abraçar un concepte tan difús i alhora tan ampli com “Mediterrani, del mite a la raó”, com ho intenta el professor d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Pedro Azara, comissari de la mostra actualment en curs. De la bellesa de les peces

La dèria furiosa de viatjar cada vegada més lluny

Cada època ha viatjat de maneres, per raons i amb intensitats diferents, però això no afecta l'impossible sedentarisme de l'homo erectus i el reflex d'aquest fet en les seves expansions creatives. La literatura s'ha aferrat sempre a la pulsió del viatge Quan em vaig adonar que jo mateix portava publicats mitja dotzena de llibres de viatges, em vaig alarmar. Per fortuna és d'un dels gèneres on la classificació té menys sentit canònic. Aquests mateixos llibres es podrien qualificar de narrativa de no ficció (La il.lustració adjunta és el quadre “El descubrimiento”, d’Eduardo Úrculo). L'elitisme ha fet un mal sensible a l'art en general i a la literatura en particular, fins el punt que alguns han pretès identificar-lo amb l'essència de l'art i de la literatura. Les invectives contra el turisme de masses no sempre

Françoise Giroud, el gran periodisme en femení

Després de set anys de convivència i de fundar tots dos el setmanari L’Express el 1953, l’apol.lini Jean-Jacques Servan-Schreiber la va deixar el 1960 per una noia vint anys més jove i la va acomiadar de la revista. La cèlebre periodista, escriptora i ex ministra de Cultura Françoise Giroud es va intentar suïcidar, els metges ho van impedir in extremis i aleshores va decidir escriure un llibre autobiogràfic, titulat Una dona lliure. No el va publicar. Després de la seva mort, sobrevinguda el 2004, van trobar el manuscrit. Ha estat publicat per Gallimard. Acaba de sortir-ne la versió italiana. De la castellana o catalana no se’n tenen notícies (no confondre amb el llibre de Françoise Giroud sobre

El debat avergonyit sobre la pobresa vergonyant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un Parlament, contràriament a les aparences, no és un centre d’estudis i debats ni un club d’opinió. És un òrgan legislatiu que elegim i paguem els ciutadans perquè elabori lleis aplicables que donin algun resultat positiu en la resolució de qüestions concretes, encara més si es tracta de qüestions concretes i candents. La vigília de començar els dos dies de debat monogràfic al plenari del Parlament de Catalunya sobre la pobresa i les desigualtats socials multiplicades, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va anunciar des de la trona habitual de portaveu del Govern de la Generalitat, retransmesa pràcticament cada migdia i vespre per TV3, que la sessió parlamentària no suposaria en cap cas ni un euro més de despesa addicional en polítiques socials. És el mateix conseller

L’eternitat dels peus de porc de can Mercader, a Pals

Podia semblar un establiment ronyós i de fet ho era, però aturar-se a l’aparença hauria representat un cras error, un error corrent. Josep Pla i Josep Martinell el freqüentaven de bracet a una època i va donar peu a un dels millors articles del segon, amb moltes facilitats procurades pel tema mateix, pel caràcter i la substància de Can Mercader. S’hi menjaven els millors peus de porc en la versió canònica, clàssica, eterna. Es trobava situat a peu de carretera, al carrer major, quan la carretera encara passava per l’interior del nucli de Pals, abans de l’actual circumval.lació. Els residents de la comarca hi anàvem entre setmana, conscients que les festes i els períodes de vacances s’hi aglomerava una

Avui fa cent anys de l’atac contra la nuesa de la “Venus del mirall”

Avui fa 100 anys del famós atac contra la “Venus del mirall” de Velázquez, comès el 10 de març del 1914 amb un ganivet de carnisser per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres, aparentment per protestar contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst. Va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava com els homes que visitaven el museu quedaven mirant-se el quadre, considerat com el cul més ben tornejat de la història de l’art. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades. El personatge mitològic de Venus nua com a deessa de l’amor és molt present a l’art, es poden trobar moltes Venus reclinades in puribus naturalibus, però a partir de la “Venus amb l’organista” que Tiziano

Ernest Maragall, la confortable i tràgica “omertà” catalana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir

Carta d’un vell amor al diari "Corriere della Sera"

Les velles dames dignes no són immunes el pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo fa prop de cinquanta anys amb un un interès incòlume. Forma part del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà gràcies al tren, abans que els nombrosos vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple, estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el Pirellone, el Castello Sforzesco i els Navigli, però no a les meves dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a l’obra culminant dels dos patis bessons del renaixentista Bramante, que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat. La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la piogerella o la

Manuel Núñez Yanowski, el nostre home a Crimea

Fill de mare russa i de pare gallec exiliat, va néixer a Samarcada (Uzbekistan) el 1942, però es va criar al gran port ucraïnès d’Odessa, al voltant de la llegendària escalinata portuària de la Potiókimskaia Léstnitsa, immortalitzada a la pel.lícula El cuirassat Potemkin. Als 15 anys va tornar a Barcelona, va participar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill des de la fundació. Malgrat haver-se criat d’adolescent a Barcelona, on va projectar el nou Teatre Lliure per al seu amic Fabià Puigserver, s’ha consagrat com arquitecte a París, on ara té en projecte una enorme església russa al costat de la torre Eiffel i del Sena, sufragada per Putin com a aparador de la Gran Rússia d’avui. Manuel Núñez Yanowski, catalanoparlant, és un seductor nat. La seva

Diuen que enguany hi haurà topless al carnaval de Rio

El sambòdrom de Rio de Janeiro construït per l’arquitecte Oscar Niemeyer com a  estructura de grades fixes amb 60.000 seients numerats a la cèntrica Avinguda Marquès de Sapocaí, compleix enguany el 30 aniversari i la majoria d’entrades (entre 100 i 200 dòlars) estan esgotades a les desfilades que s'hi celebren fins dimarts vinent. El sambòdrom carioca actua com un autèntic estadi, centralitza les principals desfilades, el carnaval regulat, el negoci. La revenda il.legal d'entrades per a les grades és un fet tradicional. El carnaval s'escau en en dates variables del mes de febrer, però fixades amb anys d'anticipació dintre del calendari gregorià que regeix a tot el món occidental. Les dates variables del carnaval són les

Ens convé votar a les pròximes eleccions europees

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Unió Europea no ha aplicat durant els últims sis anys de Gran Recessió cap política contracíclica eficaç enfront de l’augment de les desigualtats, el grau brutal de desocupació i les retallades dels serveis bàsics. Avui el 20 % dels europeus més rics guanyen cinc vegades més que el 20 % més pobre i la desproporció s’accentua. Tot i així, les desigualtats són superiors als Estats Units i encara més a la segona potència xinesa, en comparació amb els estàndars europeus. Les institucions europees s’han mostrat inoperants davant dels efectes de la crisi i incapaces d’atemperar la política imposada pels interessos d’Alemanya, el seu soci més extens, més poblat i més exportador. Segons els últims

Al delta de l’Ebre volen posar portes al mar

Amb freqüència el cabal no arriba als 400 metres cúbics per segon i la desembocadura de l’Ebre perd la batalla contra l’entrada per la mateixa boca de l’aigua salada del mar, la qual repta llera amunt durant 28 quilòmetres fins Amposta, penetra als aqüífers i salinitza la terra. Tot preveu que el problema s’aguditzarà, arran de la pujada del nivell del mar per efecte del canvi climàtic. Els enginyers de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre estudien el projecte en curs al riu Po, l’espinada de la Itàlia del nord, d’un sistema de comportes davant la boca per regular l’entrada i la sortida de les dues classes d’aigua enfrontades. El projecte es troba a les

George Clooney es desvia lleugerament de pel.lícula i d’epopeia

L’actor nord-americà George Clooney, que viu a Itàlia, s’hauria pogut estalviar algun dels 72 milions de dòlars de pressupost de l’última pel.lícula que dirigeix i interpreta, “Monuments Men”, si en comptes de triar la història del rescat del tresor d’obres d’art amagat pels nazis en retirada a la mina de sal austríaca d’Altaussee al final de la Segona Guerra Mundial s’hagués decantat per una epopeia molt similar, però de més abast encara, com va ser l’evacuació a corre-cuita de les obres del Museu del Prado per la frontera pirinenca franco-catalana al final de la Guerra Civil. Els bombardeigs franquistes sobre el Museu del Prado havien aconsellat des del novembre del 1936 el govern republicà de traslladar a València seu patrimoni artístic, així com

Un altre museu de l’exili massa excèntric

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La retirada de mig milió de republicans espanyols cap a França al final de la Guerra Civil va ser un dels èxodes humans més dramàtics i maltractats de la història contemporània, però 75 anys després encara no disposa de cap memorial reconegut a la demarcació fronterera francesa, més enllà del caràcter simbòlic de la tomba d’Antonio Machado a Cotlliure, el petit recinte del cementiri dels espanyols a Argelers i alguns monòlits escampats. Ara tindrà un memorial institucional al desafectat camp militar de Ribesaltes, prop de Perpinyà, per voluntat de l’actual home fort de la política local i regional del Llenguadoc-Rosselló, el

Pepet i Xicu Florian, tan lluny de la seva platja de Sa Riera

A l'estiu baixava a Sa Riera a saludar i escoltar les històries salabroses d’en Pepet Florian (a la foto) i el seu germà petit Xicu Florian. Josep “Pepet” Pi Amat, de can Florian, fill de Florian i Reparada (nascuda a Cuba d’emigrants begurencs), havia vingut al món el 20 de novembre del 1900 a Begur. El germà petit, Francesc “Xicu” Pi Amat, tenia a gala ser l’únic nascut a Sa Riera mateix, “a sa llongada de l’aiga”, el 23 de febrer del 1922. Tres anys més tard Pepet posava el primer motor a la barca de la família, ja no va caldre remar tant. Als 12 anys Xicu començava a treballar de pescador en el sentit professional, tot i que s’embarcava als sardinals dels pescadors de l’Estartit des dels 6. Als 23 es va casar amb Maria Romaní Tarragó, que va morir el 1996, el mateix any que Pepet Florian. El 26 d’octubre de 1990 Pepet va publicar una carta al director al diari gironí El Punt amb dos altres vells pescadors de Sa Riera, el seu cosí Florian “Floris” Pi Ferriol i Joan “Lill” Deulofeu Ferriol (alhora fundador de l’Hotel Sa Riera), per alçar-se contra el projecte de port esportiu a la

La Barcelona dels romans era un país de vinyes

La recent excavació amb motiu de les obres de la futura estació del tren AVE al barri barceloní de la Sagrera d’una extensa vil.la romana amb celler dotat d’onze premses de vi ha permès documentar amb més detall l’especialitat de produir i exportar vi de la Bàrcino romana del segle I, en col.laboració amb la fàbrica d’envasos que era Betulo (Badalona), capaç comercialitzar 1.800 àmfores de 25 litres per mes. Era un país recobert de vinyes. A l’època romana el vi ja portava segles –mil.lenis!-- desplegant-se al llarg del Mediterrani. Des del Neolític, entre l’any 7.000 aC i el 4.000 aC, l’home havia après amb el foc a coure,

El diccionari s’equivoca a propòsit del paradís terrenal

Al voltant de la ciutat de Tebes, la Tebaida és una regió desèrtica de l’Antic Egipte a la qual es retiraven monjos i eremites al començament de l’era cristiana. Per això la paraula “tebaida” designa en llenguatge d’avui un lloc considerat llunyà i feréstec. En una ocasió l’escultor rossellonès Arístides Maillol va portar d’excursió un dels seus amics pintors de París fins la vall de Banyuls, un indret de confí especialment agraciat a tocar de la ratlla de frontera pirinenca i del Mediterrani, on l’escultor havia nascut i li complaïa treballar en contacte directe amb la naturalesa. Maillol es va sorprendre de la decepció del visitant: "Aquí vam menjar un conill amb Maurice Denis. Ho va trobar trist. Deia que era una tebaida. Estava acostumat a Itàlia, comprèn vostè, on les coses són més llepades, massa boniques. No