L’hotel Majestic violenta la figura d’Antonio Machado

És un contrasentit i una falta de consideració a la vocació de senzillesa mantinguda tota la vida per Antonio Machado que l’Hotel Majestic del Passeig de Gràcia barceloní hagi donat el nom del poeta a l’habitació més àmplia de l’hotel, una suite de luxe al novè pis que costa 5.000 euros per nit, presentada ahir a la premsa. El poeta va estar allotjat amb els seus familiars durant uns dies d’abril del 1938 a una altra habitació d'aquest establiment, aleshores incautat i convertit en residència de corresponsals estrangers i

La desconnexió Catalunya-Espanya és en doble direcció i ve de lluny

El director de cinema i escriptor madrileny David Trueba es va fer notar, fins i tot es va fer aplaudir a l’última gala dels premis Goya al moment de recollir el premi a la millor direcció pel film “Vivir es fácil con los ojos cerrados”, quan va dir al micròfon de manera improvisada que recomanava a tothom visitar una mica més sovint Catalunya i mostrar als catalans que se’ls estimen (va estar casat amb l’actriu catalana Ariadna Gil durant 15 anys i tenen dos fills en comú). L’endemà insistia als diaris que l’entrevistaven: “Sempre he dit que les televisions autonòmiques s’haurien de veure a tot Espanya i que als instituts i les escoles espanyoles és absurd que els nens, si parlem tota l’estona d’Espanya, no tinguin unes nocions d’eusquera, gallec i català, perquè són llengües de l’Estat. Ara paguem el preu de tot això, de la desconnexió”. En efecte, la desconnexió fa temps que s’arrosega, en totes dues direccions. L’any 2001 Pasqual Maragall, aleshores candidat in pectore a la

No barregem: el Bulli és una cosa i Cala Montjoi una altra

No he entrat mai al cèlebre restaurant El Bulli de Ferran Adrià, en canvi vaig sovint a Cala Montjoi (Roses), on es troba situat. Són dues coses diferents a un mateix punt afortunat. El Bulli és una empresa privada de preu prohibitiu i fama mundial, la cala és una de les més belles del país i d’accés lliure. Fins ara l’emplaçament del Bulli era un privilegi natural, a partir d’ara serà un privilegi legal. El Parlament de Catalunya li canviarà a mida la llei perquè pugui triplicar l’edificabilitat en ple Parc Natural del Cap de Creus i aixecar un nou centre de recerca i formació en arts culinàries, en contra del parer dels que demanen que l’ampliació es contrueixi al

Quan convé munten referèndums sobre hipòtesis fabuloses

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un prestigiós i estimat club de futbol com el Barça es permet reconèixer oficialment al seu balanç un deute net de 331 milions d’euros i malgrat això embarcar els socis en un referèndum per convertir el Camp Nou en “el complex esportiu més gran del món” mitjançant un pressupost estimat de 600 milions d’euros, sense que el referèndum aclareixi quin serà el projecte arquitectònic elegit ni el patrocinador d’una quarta part del cost que

Una altra volta de rosca sobre la vulgaritat de Josep Pla

Josep Pla és l’autor de les descripcions més delicades de la literatura catalana contemporània, escampades en fragments fulgurants a llibres molt diversos. Alhora és un escriptor proverbialment descurat, fins i tot groller o vulgar en alguns moments. Per ventilar el classicisme encarcarat dels noucentistes, de jove es delectava tot sovint en la rebentada, com recorda l’últim suplement setmanal "Cultura/s" del diari La Vanguardia. A propòsit del venerable regneracionisme de la Institución Libre de Enseñanza, Josep Pla i Eugeni Xammar van escriure a quatre mans el 2 de febrer del 1924 al diari conservador La Veu de Catalunya, a l’època que exercien plegats de corresponsals a Berlín: “La Institución Libre de Enseñanza, segregadora del cinquanta per cent de la pedanteria espanyola (la pedanteria d’esquerra) i la gent que a Madrid han muntat aquest tinglado a base de deixar-se créixer la barba, d’afaitar-se el cap, d’anar a passar el diumenge al Guadarrama i de parlar de la cosa anglesa, li semblaven a Pijoan coses extraordinàries. D’aquest contacte, en Pijoan va quedar-ne tarat per a tota la vida”. Posteriorment Pla va moderar el to i va llimar

Als Jocs Olímpics d’hivern de Putin l’esport pesa molt poc

Les proves esportives dels Jocs Olímpics són sempre el pretext curt, limitat i quasi intranscendent d’altres operacions de més envergadura, com sabem els barcelonins després de les millores urbanístiques i el rellançament de la imatge de la ciutat que van suposar els de 1992. Els Jocs Olímpics d’hivern que s’inauguren aquest divendres a la ciutat balneària russa de Sotxi, on estiueja el president Vladimir Putin, són l’operació de propaganda planetària del seu llarg mandat, que no té gaire més trumfos per exhibir. El flamant estadi olímpic, el nou aeroport, la carretera, la línia de tren, l’estació d’esquí d’elit que en restarà, els 3.000 esportistes de

Rèquiem per un striptease immortalitzat per Fellini i algun altre

La setmana passada moria a Roma, als 78 anys, la ballarina de dansa del ventre d’origen turc Aïché Nana, immortalitzada per Federico Fellini a la pel.lícula La dolce vita. L’striptease que va protagonitzar damunt d’una taula del restaurant Rugantino de la Via Veneto romana el 5 de novembre del 1958, durant la mundana festa social del 25 aniversari de la comtessa Olghina de Robilant, primera nòvia del futur rei Joan Carles, va passar a la història dels paparazzi i va ser reinterpretat dos anys després per l’actriu Nadia Gray a le pel.lícula felliniana que evocava aquells ambients. No vaig

El capitalisme de l'havà munta la festa a l’Havana

La gran festa elitista i excloent dels millors puros del món té lloc enguany del 24 al 28 de febrer a l’Havana. La inscripció al XVI Festival del Habano (fòrums, presentacions en primícia, visita a fabriques i plantacions) només es pot formalitzar a través del monopoli estatal cubà Habanos S.A. i costa 1.280 pesos convertibles (940 euros), sense incloure viatge ni allotjament. És una manera de discriminar el tipus d'assistents. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros no havien representat mai un luxe desorbitat. Formaven part d’una tradició social democràtica, fins que el govern castrista, orfe de l’ajuda

Els bancs declaren estar triplicant i quintuplicant beneficis

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Banc de Sabadell acaba d’anunciar oficialment que els seus resultats han triplicat durant l’any 2013 i que li han suposat beneficis de 248 milions d’euros, un 202,6 % més que l’any anterior. Pel seu cantó, Caixa Banc (ex Caixa de Catalunya) ha declarat un benefici net de 183 milions d’euros durant el primer semestre de l’any passat, així com la Caixa (CaixaBank) un benefici de 638,5 milions d’euros durant el mateix període, la qual cosa suposa més que quintuplicar els seus guanys de 114,2 milions del mateix semestre de 2012. Segons les seves pròpies xifres, els sis bancs de l’Ibex 35 (Santander, BBVA, CaixaBank, Popular, Sabadell i Bankinter) van aconseguir un 60 % més de beneficis durant el primer semestre del 2013 que la primera

Pablo Andrés Giménez i el folklore argentí a Barcelona

Qualsevol seguidor de la música llatina a Barcelona té probabilitats d’haver escoltat en alguna ocasió dalt de l’escenari, sense saber-ho, el flautista i cantant argentí Pablo Andrés Giménez. Se’l coneix per la seva discreció i per la quantitat de grups musicals als quals participa, així com per les col.laboracions amb altres cantants. Ara, després de set anys de treballar a Barcelona en aquelles condicions, s’ha decidit a protagonitzar un concert de la seva pròpia collita, amb la col.laboració d’un grapat dels seus nombrosos col.laborats. Va tenir lloc divendres a l’auditori del centre cívic Parc Sandaru de Barcelona, patrocinat per Casa Amèrica. La

A la història li fem dir el que volem que digui

La història no és més que la ciència de contar històries, un aquarelisme de “retalla i enganxa” reciclat, reelaborat i escassament innocent per reconstruir el passat a la conveniència de cada moment. No s’acostuma a aprendre als llibres. S’incrusta a l’imaginari col.lectiu a través de l’escola, els mitjans de comunicació, el pou de les llegendes, les estampes de les versions dominants i els seus prejudicis. El mètode científic dels historiadors professionals tampoc no garanteix gran cosa: la publicació l’any 2011 del Diccionario biográfico español per part de la docta i enravenada Real Academia

Cinc milions d’euros públics per a la curta Avinguda Pau Casals

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La decisió anunciada per l’Ajuntament de Barcelona de dedicar l’elevada suma de 4,7 milions d’euros a unes obres parcials de millora de les voreres a la curta Avinguda Pau Casals, epicentre de botigues de luxe entre la plaça Francesc Macià i el Turó Park, m’ha fet pensar a l’inesperat fenomen de les protestes ciutadanes al barri de Gamonal, a Burgos, contra la l’acord municipal de dedicar 8 milions d’euros a construir-hi un bulevar que els veïns consideren innecessari en temps de retallades en tots els altres serveis públics. Els 4,7 milions d’euros destinats per

Hollywood i Martin Scorsese contra Wall Street, no m’ho crec

Tenia un fort desig de veure l’última pel.lícula del director Martin Scorsese, “El llop de Wall Street”, protagonitzada per Leonardo DiCaprio, sobre la gran estafa dels brokers borsaris, nominada a cinc Òscars. Després que Scorsese retratés la màfia a “Un dels nostres” i el joc a “Casino”, l’estrena prometia. Hollywood ha posat 100 milions de dòlars en la producció i és possible que els multipliqui en beneficis de taquilla. Això demostrarà un cop més la idea de la pel.lícula: la qüestió es fer diners com sigui. La coartada moral i banal del film és el cas particular d’un broker determinat, un hàbil estafador que els anys 1990 es va convertir en multimilionari als 30 anys amb la

Encara m’agrada el tango i no sé si confessar-ho

Quan una amable redactora de l’editorial que es disposava a publicar el meu llibre De Carlos Gardel al tango electrónico va escriure el resum de l’obra que figuraria a la contraportada, va definir el meu treball com una “tangografia”. Dedueixo que amb aquell quart llibre (que no va ser l’últim) sobre història del tango i més en particular del tango a Catalunya i Espanya, em convertien en una cosa tan horrorosa com un “tangògraf”. Els seguidors del flamenc, els quals acostumen a tenir una gràcia molt salada en el seu llenguatge, van convertir els estudiosos anomenats flamencòlegs en flamencòlics. No m’agradaria ser un tangocòlic, en tinc prou amb una cadira petita d’amant del tango. Ho he estat en unes èpoques més que a d’altres, atès que la vida fluctua. En una ocasió la cantant argentina Elba Picó, resident a Barcelona, em va demanar que li escrivís unes paraules per a la caràtula d’un dels seus discos. Vaig dir-hi que el tango és sobretot un ball que ha demostrat la capacitat de relleu generacional i de salts continentals, una música en constant evolució, una poètica, una

Les favorites, els humoristes antisemites i els debats escamotejats

El fet rellevant no és que s’hagi descobert que el president socialista de la República francesa François Hollande, de 59 anys, manté una relació extraconjugal amb l’actriu Julie Gayet, de 41. Això és només una expressió repetida i antiquíssima de l’eròtica del poder, de manera que el 77 % dels francesos declaren en una enquesta recent que ho consideren un afer privat sense incidència en la gestió política del mandatari. El fet rellevant és que François Hollande ja s’havia convertit des d’abans d’aquest potin en el president més impopular de la V República francesa per la seva incapacitat de prendre mesures palpables enfront de la

La indigna rebuda dels republicans espanyols a França compleix 75 anys

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquest mes de gener s’escau el 75 aniversari de l’èxode cap a la frontera pirinenca franco-catalana de mig milió de refugiats republicans, tant civils com milicians, empesos per la progressió de les tropes de Franco. El fet va constituir un dels grans drames europeus del segle XX, un naufragi massiu davant del qual res no havia estat previst per les autoritats franceses, advertides amb anticipació sobre la possible magnitud de l’allau humana. L’actitud del país de la "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" i de la Declaració Universal dels

Madrid se’n va, sembla que se n’ha anat, però no ho asseguraria

El luxós aeroport madrileny de Barajas s’ha vist superat per primer cop en nombre de passatgers pel barceloní del Prat el mes d’agost passat. El museu del Prado (ampliat el 2007) acaba d’anunciar que el 2013 va rebre un 15 % menys de visitants que l’any anterior. La Puerta del Sol s’ha convertit en una plaça potinejada. La candidatura olímpica ha acabat en un cafè amb llet de no res. L’artèria aorta del Madrid faraònic que és l’autovia de circumvalació M-30 desemboca a altres autovies en fallida. L’ampliació de la xarxa del metro (triplica en extensió la de Barcelona) registra continus problemes de manteniment. La xifra d’usuaris es revela irrisòria a l’AVE construït fins les capitals de

Demà bufarà tramuntana en honor de Rafael Patxot

Demà 8 de gener s’escau el cinquantenari de la mort a Ginebra del meteoròleg, mecenes i escriptor guixolenc Rafael Patxot, el primer que va estudiar científicament la tramuntana a aquesta banda de Catalunya. Al seu treball publicat el 1908 amb el títol Observacions de Sant Feliu de Guíxols hi va deixar escrit: “Jo vull reivindicar aquest vent, que no veig proclamat com cal, i a fe que no li manca gesta en aqueixa nostra tramuntana, que no figura quasi en cap tractat de Meteorologia, malgrat ser un exemple de força més extens que el bora de l'Adriàtic i potser més clàssic, científicament, que no pas el mistral de la Provença”. Era el ric hereu d’una família d’industrials surers,

Record de Vicent Andrés Estellés, amb molta pirotècnia

En una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar el poeta Vicent Andrés Estellés a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar la sobretaula. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven als pobles de l’antiga horta dels voltants de la capital, organitzat com sempre per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor de Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap al diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, després de publicació de la torrencial Obra completa i de convertir-se en un referent cívic, divulgat també per múltiples cantants. El seu monumental Mural del País Valencià al.ludia

L’anhel d’independència i el pop com animal de companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

No em desagradaria que Catalunya fos un Estat independent, una altra cosa és que em sembli prioritari o indispensable. Quasi tot en aquesta vida --la col.lectiva i la individual— consisteix a un equilibri variable entre el grau de dependència i el de llibertat, un estira i arronsa permanent entre interessos relativament diferents. La definició bàsica de democràcia és el govern de la majoria per damunt la brutalitat de la llei del més fort i els interessos particulars de les elits. Es pot arribar a admetre la paraula “pop” com a definició