Florència: una elecció sentimental, en el sentit admissible de la paraula

Després de molts anys de recórrer, acariciar i escriure Florència, comprovo ara amb sorpresa, quan arribo de nou a aquesta gloriosa ciutat, que allò que prefereixo és simplement seure com qualsevol vianant de pas al peu de l’estàtua del Perseu, a la Piazza della Signoria, i mirar passar la gent. La sorpresa deriva del fet que es tracta d’una decisió espontània i purament sentimental, no argumentada ni prevista. Deu ser que m’he cansat d’argumentar i preveure. Potser ara començo a estimar Florència amb un criteri més afinat a l’hora d’interpretar els sentiments espontanis enfront d’aquells altres dictats pels cànons estètics de la història de l’art. Em vaig dedicar durant molt temps a conèixer els cànons reverencials, ara em ve de gust seure al peu del Perseu i contemplar sense objectiu precís el moviment humà que el volta. Trobo a l’escena un valor multiplicat, que potser no ressegueix del tot la versió oficial de la història de l’art i de la vida en general. Ara intueixo que les versions oficials necessiten ser retocades per cada amant de l’art i de la vida en general. Allò que m’agrada més del Perseu és la seva ubicació a un punt de pas obert a tothom, a tocar de la gent, tocat per la gent que l’admira o que

Els impostos reclamen amb urgència una reforma democràtica

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els impopulars impostos són l’eina bàsica i la principal garantia de l’Estat democràtic, quasi l’únic instrument de redistribució de la riquesa i de disminució en alguna mesura de les desigualtats, sempre que s’apliquin també als rics. Allò impopular no han de ser els impostos, ben al contrari, sinó la pèssima i enganyosa distribució de la càrrega fiscal entre els assalariats (retenció directa al sou) i les elits econòmiques especialitzades en “enginyeria fiscal”, en evasió a l’engròs de les obligacions tributàries, en delictes de

Divagacions de sala d’espera d’aeroport sobre la seducció

El fotògraf i jo havíem estat enviats a fer un reportatge sobre escultura antiga al museu de Siracusa (Sicília), en particular sobre la seva cèlebre Venus Anadiòmena (significa sorgida de les aigües) o Venus Landolina (nom de l'arqueòleg que la va descobrir el 1804, Saverio Landolina), una peça hel.lenística de l'escola praxitèlica considerada capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre. El pedrot escapçat i manxol de la Venus de Siracusa emet sense cap mena de dubte una sensualitat torbadora, per l'eloqüència de les formes corporals que adopta a l'instant de sortir de l'aigua i el gest de sostenir amb la mà, davant del pubis, la roba que li cau al voltant de les

La mateixa paraula té significats diferents en castellà o català

Tinc observat amb reiteració i una certa alarma que les mateixes paraules tenen un significat diferent en castellà o bé en català, si hem de fer cas a la definició que en donen els diccionaris normatius de les dues llengües, el de la Reial Acadèmia Espanyola i el de l’Institut d’Estudis Catalans. Penso, per exemple, en el substantiu “amor”. El Diccionari de la Llengua Catalana diu: “Inclinació o afecció viva envers una persona o cosa”. És una definició poc compromesa, esquelètica, d’un tristíssim poder de descripció, quasi de jutjat de guàrdia. Al Diccionari de la Reial Acadèmia

Els partits polítics catalans es subvencionen per tots cantons

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les institucions públiques de tot Espanya que destinen més diners a finançar els partits polítics que les integren són el Parlament de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, en funció dels acords votats pels seus mateixos beneficiaris. La informació es troba detallada a l’habitual informe de fiscalització que elabora el Tribunal de Comptes, però tot i així hauria passat més desapercebuda dintre de la copiosa literatura administrativa si no l’hagués exposada

El meu “five o’clock cannolo” a Palerm, que no me’l toquin

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, que titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono

Tornar o no tornar al lloc on un dia vam ser feliços

Joan Manuel Serrat escriu molt bé i regelleixo ara el seu llarg article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el mes d’agost del 2008 el suplement d’estiu d’El Periódico. El cantant hi afirmava: “No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara celebro des del record, ja no si són”. Aquestes paraules seves em recorden vivament la famosa “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (en el meu cas en privat estricte i modest), els dies que ens posem molt sentimentals: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida/ y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas./ Por eso muchacho no

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L'estilós editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci acaba de presentar a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km de bambú dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, com també va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del prestigiós segell FMR. L’explicació que n’ha donat l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van

No entendrem mai els mecanismes de l’amor, és inútil

El gran enigma de la vida no és la mort, ja explicada del dret i del revés per cadascuna de les branques de la ciència. El gran enigma de la vida és l’amor, que encara avui continua resultant inexplicable en termes racionals, la qual cosa no significa que sigui un mite líric, la fibril.lació d'un núvol semàntic. L’amor constitueix un ingredient vital bàsic que es resisteix a totes les fórmules, com un triomf de la complexitat essencial de les coses bàsiques per damunt la nostra pretensió de pautar-les, ensinistrar-les i preveure-les. Probablement una de les últimes coses que l’home entendrà com funciona és aquesta, malgrat figurar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer fins el de morir. L’amor és primordialment un

La dignitat perduda al Parlament o l’elegància d’una sandàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Contràriament al que ens voldrien fer creure, la dignitat perduda al Parlament de Catalunya no és la de la sandàlia ni de les paraules del diputat David Fernández (CUP), sinó la dels elegants directius de diferents bancs que han tingut el desvergonyiment de presentar-se davant la comissió parlamentària que indaga sobre la fallida de determinades caixes d’estalvis catalanes i el seu rescat amb diners públics per afirmar de forma unànime que ells no hi han tingut cap responsabilitat, tot escudant-se en les autoritats reguladores superiors o simplement en la situació general. Comparèixer en seu parlamentària per oferir aquesta formidable explicació, sense el més mínim reconeixement d’incumbència directa, equival a tractar de babaus –per dir-ho amb molta suavitat—els representats de la

Els incendis forestals s’apaguen sobretot als despatxos

La ràpida extensió de l’últim incendi forestal que ha cremat aquesta setmana 500 hectàrees al Baix Empordà ha tornat a ser atribuïda al vent de tramuntana i la manca persistent de pluja de tardor, quan en realitat el detonant i l’agent propagador han estat uns altres molt diferents: l’absència d’una política de prevenció adequada per part dels responsables de l’administració. Fa temps que sabem que els incendis de bosc s’apaguen sobretot als despatxos, amb una política forestal que mantingui els terrenys rurals en mínimes condicions de neteja i impedeixi que es converteixin en

Cita solitària amb la bellesa a Venècia, per posar els punts sobre les is

Segurament un dels llocs menys indicats per viatjar-hi tot sol és Venècia. Tot i així he volgut tornar a fer-ho per tenir una retrobada directa, personal i acostada amb la bellesa i aclarir alguns possibles malentesos entre ella i jo. La bellesa m’ha donat cita a dinar a la terrassa del bar-restaurant Foscarini, a flor d’aigua del Canal Grande i al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el punt d’arrencada de les nostres trobades. Li he explicat al voltant de la taula que el nostre vell collegamento, el nostre lligam és entre ella i jo, amb independència de les persones que hagi vist al meu costat en èpoques diferents. Les decisions, les conductes i les preferències d’aquestes persones són cosa seva i no han d’interferir en el vell tracte establert entre ella i jo. Li he reconegut a la bellesa que en alguns períodes no m’he mostrat massa centrat en la relació amb ella i potser no he estat a l’altura. He fet el que he pogut, amb els elements de què disposava a cada moment. Avui li he demanat aquesta enèsima cita per mostrar-li que tot sol també l’estimo. No és la primera vegada que la bellesa i jo ens hem avingut lluminosament a Venècia sense ningú més, com ella recorda prou bé. M’ha

Tots retallats, excepte els beneficis dels bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El pressupost del 2014 acabat de presentar reconeix que el govern de la Generalitat mantindrà o augmentarà l’any vinent les retallades dels serveis públics i alhora pagarà de manera puntual i prioritària a les entitats financeres un total de 2.077 milions d’euros d’interessos del deute públic (un 4 % més que enguany), sense aplicar en aquest cas cap mena de moratòria, rebaixa, ajornament o retallada. L’economia financera, les seves bombolles especulatives i les seves clàusules abusives

Fracassar no és pecat, ara ja ho diu “La Vanguardia”

D’entrada m’ha estranyat trobar a l’últim suplement dominical d’Economia de La Vanguardia tota una pàgina titulada “Fracassar no és pecat”, escrita pel periodista econòmic Jordi Goula al voltant del cicle de debats “Fra-casos oportuns” de la UOC, destinat a convertir l’estudi del fracàs empresarial o personal en instrument de gestió de la represa, en valor de futur. Al cap d’uns instants de desconcert m’he adonat que no calia estranyar-me’n tant. El principi bàsic que enuncia el títol a tota pàgina s’havia vist repudiat fins ara per l’acceptació general de l’agressivitat competitiva dels guanyadors –o suposats guanyadors-- però avui

L’afecte i el respecte als nostres morts al vell clos del cementiri

Ahir al matí a primera hora vaig anar al cementiri a recollir-me davant del nínxol dels meus pares. Ho vaig fer per afecte, però sobretot per respecte. Em continua semblant discutible mantenir la vella manera d'enterrar els morts, una tradició pròpia de segles reculats, quan encara no s'havia inventat la higiene. L'afecte i el respecte pels nostres difunts no necessiten manifestar-se davant d'aquestes murades d'ossaris, sense parlar de les macabres maniobres a què vam haver d'assistir els familiars al moment de la inhumació, per augmentar el nostre trasbals. Cada any rebo el puntual justificant bancari de l'arrendament del

Serveixen de res els socialistes actualment?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El paper de l’esquerra socialdemòcrata o socialista en el disseny i la gestió de l’actual crisi de la desigualtat social rampant ha estat decisiu als principals governs --d’Europa i d’aquí mateix-- que han ocupat durant les últimes dècades. Això no ha de servir només per desacreditar-la a les urnes, sinó per reclamar més que mai la necessitat del seu contrapès enfront de la maquinària encara més poderosa del pensament i l’acció de la dreta, dels afavorits per la desigualtat social augmentada.  Fer estelles de l’arbre abatut resulta molt fàcil, però sens dubte val més preocupar-se de replantar-lo com més aviat millor. És indiscutible que els socialdemòcrates o socialistes Tony Blair a Anglaterra, François Mitterrand a França, Gerard Schröder a Alemanya o José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya van abraçar la ideologia

Els psicòlegs, els antidepressius i la libido innegociable

No he anat mai al psicòleg, més enllà de primers contactes esporàdics que de seguida m’han semblat prescindibles. No sé si la meva decisió ha estat encertada o no. En canvi segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs, una especialitat progressivament present en la vida corrent. Tinc la impressió que l’ofici de psicòleg consisteix a acumular coneixements sobre la panòplia dels comportaments humans --certament àmplia però amb denominadors comuns-- per extreure’n conclusions que puguin contribuir a orientar els pacients xocats per algun avatar de la vida. De vegades els psicòlegs brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes molt més ajustades, fruit de la reflexió i la formulació d’allò que els sembla més

El perill de ser poeta a l’emirat de Qatar, patrocinador del Barça

La publicitat de l’emirat de Qatar que els jugadors del Barça llueixen a la samarreta oficial a canvi de 30 milions d’euros anuals de patrocini em feia pensar que els nombrosos seguidors i mitjans esportius s’interessarien una mica per aquest minúscul país del Golf Pèrsic que vivia de la pesca i la recol.lecció de perles abans de descobrir-hi petroli i gas. El meu candor i el meu sentit de la  curiositat s’han revelat sobredimensionats també en aquest assumpte. Ha passat desapercebuda la notícia anunciada el 21 d’octubre últim que al poeta qatarí Mohamed al-Ajami li ha estat confirmada la pena de presó dictada al seu

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle operístic

El recent bicentenari de la naixença Verdi ha propiciat una panoràmica del seu llegat amb els coneixements acumulats fins avui, una visió en perspectiva de la vigència del músic. Algunes de les conclusions són d’impacte, com l’afirmació del crític musical Javier Pérez Senz quan diu que encara no ha estat superada la versió de Maria Callas de “La Traviata” verdiana (estrenada i enregistrada per ella fa seixanta anys, el 1955 a la Scala de Milà, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti). És una afirmació que no ofereix dubte i alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, en la capriciosa producció de genis al llarg de la història. La soprano d’origen grec continua considerada avui prima donna assoluta amb motiu i sense discussió, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateix paper de la cortesana Violetta, entre les quals Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Violetta enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és sens dubte de primeríssim nivell, i malgrat tot no desbanca

La ronya de l’aire que respirem i les cortines de fum

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’últim informe presentat el 22 d’octubre per Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire que respirem al país confirma allò que ja sabíem: les mesuracions fetes l’any passat per les estacions de control atmosfèric de Catalunya i especialment de Barcelona continuen superant –igual com els anys anteriors—els límits de contaminació permesos per la normativa europea, en particular de diòxid de nitrogen derivat del trànsit. La particularitat d’enguany és que el govern de la