El meu “five o’clock cannolo” a Palerm, que no me’l toquin

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, que titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono

Tornar o no tornar al lloc on un dia vam ser feliços

Joan Manuel Serrat escriu molt bé i regelleixo ara el seu llarg article “Aquell estiu del 1953, a Eivissa”, que obria el mes d’agost del 2008 el suplement d’estiu d’El Periódico. El cantant hi afirmava: “No s’ha de tornar al lloc on un dia vam ser feliços. Les llums i la màgia que ara celebro des del record, ja no si són”. Aquestes paraules seves em recorden vivament la famosa “Canción de las simples cosas”, del cantautor argentí César Isella, que tant ens agrada entonar a Cecilia Rossetto i a mi (en el meu cas en privat estricte i modest), els dies que ens posem molt sentimentals: “Uno vuelve siempre a los viejos sitios en que amó a la vida/ y entonces comprende cómo están ausentes las cosas queridas./ Por eso muchacho no

La dificultat comprovada d’entrar al laberint, no només de sortir-ne

L'estilós editor italià de llibres de luxe Franco Maria Ricci acaba de presentar a Milà el nou volum il.lustrat Labirinti i per celebrar-ho ha anunciat que el 2015 obrirà un laberint de 3 km de bambú dedicat a Jorge Luis Borges a la seva residència campestre de Fontanellato (Parma), on va allotjar l’escriptor argentí en alguna ocasió, com també va allotjar les seves obres a la col.lecció Biblioteca de Babel del prestigiós segell FMR. L’explicació que n’ha donat l’editor Ricci és, de moment, l’element més sucós de la iniciativa a Fontanellato: “Una tarda hi vaig voler oferir un cocktail en honor de Borges amb quatre amics, però se n’hi van

No entendrem mai els mecanismes de l’amor, és inútil

El gran enigma de la vida no és la mort, ja explicada del dret i del revés per cadascuna de les branques de la ciència. El gran enigma de la vida és l’amor, que encara avui continua resultant inexplicable en termes racionals, la qual cosa no significa que sigui un mite líric, la fibril.lació d'un núvol semàntic. L’amor constitueix un ingredient vital bàsic que es resisteix a totes les fórmules, com un triomf de la complexitat essencial de les coses bàsiques per damunt la nostra pretensió de pautar-les, ensinistrar-les i preveure-les. Probablement una de les últimes coses que l’home entendrà com funciona és aquesta, malgrat figurar entre les que més necessita per sobreviure des del moment de néixer fins el de morir. L’amor és primordialment un

La dignitat perduda al Parlament o l’elegància d’una sandàlia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Contràriament al que ens voldrien fer creure, la dignitat perduda al Parlament de Catalunya no és la de la sandàlia ni de les paraules del diputat David Fernández (CUP), sinó la dels elegants directius de diferents bancs que han tingut el desvergonyiment de presentar-se davant la comissió parlamentària que indaga sobre la fallida de determinades caixes d’estalvis catalanes i el seu rescat amb diners públics per afirmar de forma unànime que ells no hi han tingut cap responsabilitat, tot escudant-se en les autoritats reguladores superiors o simplement en la situació general. Comparèixer en seu parlamentària per oferir aquesta formidable explicació, sense el més mínim reconeixement d’incumbència directa, equival a tractar de babaus –per dir-ho amb molta suavitat—els representats de la

Els incendis forestals s’apaguen sobretot als despatxos

La ràpida extensió de l’últim incendi forestal que ha cremat aquesta setmana 500 hectàrees al Baix Empordà ha tornat a ser atribuïda al vent de tramuntana i la manca persistent de pluja de tardor, quan en realitat el detonant i l’agent propagador han estat uns altres molt diferents: l’absència d’una política de prevenció adequada per part dels responsables de l’administració. Fa temps que sabem que els incendis de bosc s’apaguen sobretot als despatxos, amb una política forestal que mantingui els terrenys rurals en mínimes condicions de neteja i impedeixi que es converteixin en

Cita solitària amb la bellesa a Venècia, per posar els punts sobre les is

Segurament un dels llocs menys indicats per viatjar-hi tot sol és Venècia. Tot i així he volgut tornar a fer-ho per tenir una retrobada directa, personal i acostada amb la bellesa i aclarir alguns possibles malentesos entre ella i jo. La bellesa m’ha donat cita a dinar a la terrassa del bar-restaurant Foscarini, a flor d’aigua del Canal Grande i al peu del Ponte dell’Accademia, acostumat a ser durant molts anys el punt d’arrencada de les nostres trobades. Li he explicat al voltant de la taula que el nostre vell collegamento, el nostre lligam és entre ella i jo, amb independència de les persones que hagi vist al meu costat en èpoques diferents. Les decisions, les conductes i les preferències d’aquestes persones són cosa seva i no han d’interferir en el vell tracte establert entre ella i jo. Li he reconegut a la bellesa que en alguns períodes no m’he mostrat massa centrat en la relació amb ella i potser no he estat a l’altura. He fet el que he pogut, amb els elements de què disposava a cada moment. Avui li he demanat aquesta enèsima cita per mostrar-li que tot sol també l’estimo. No és la primera vegada que la bellesa i jo ens hem avingut lluminosament a Venècia sense ningú més, com ella recorda prou bé. M’ha

Tots retallats, excepte els beneficis dels bancs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El pressupost del 2014 acabat de presentar reconeix que el govern de la Generalitat mantindrà o augmentarà l’any vinent les retallades dels serveis públics i alhora pagarà de manera puntual i prioritària a les entitats financeres un total de 2.077 milions d’euros d’interessos del deute públic (un 4 % més que enguany), sense aplicar en aquest cas cap mena de moratòria, rebaixa, ajornament o retallada. L’economia financera, les seves bombolles especulatives i les seves clàusules abusives

Fracassar no és pecat, ara ja ho diu “La Vanguardia”

D’entrada m’ha estranyat trobar a l’últim suplement dominical d’Economia de La Vanguardia tota una pàgina titulada “Fracassar no és pecat”, escrita pel periodista econòmic Jordi Goula al voltant del cicle de debats “Fra-casos oportuns” de la UOC, destinat a convertir l’estudi del fracàs empresarial o personal en instrument de gestió de la represa, en valor de futur. Al cap d’uns instants de desconcert m’he adonat que no calia estranyar-me’n tant. El principi bàsic que enuncia el títol a tota pàgina s’havia vist repudiat fins ara per l’acceptació general de l’agressivitat competitiva dels guanyadors –o suposats guanyadors-- però avui

L’afecte i el respecte als nostres morts al vell clos del cementiri

Ahir al matí a primera hora vaig anar al cementiri a recollir-me davant del nínxol dels meus pares. Ho vaig fer per afecte, però sobretot per respecte. Em continua semblant discutible mantenir la vella manera d'enterrar els morts, una tradició pròpia de segles reculats, quan encara no s'havia inventat la higiene. L'afecte i el respecte pels nostres difunts no necessiten manifestar-se davant d'aquestes murades d'ossaris, sense parlar de les macabres maniobres a què vam haver d'assistir els familiars al moment de la inhumació, per augmentar el nostre trasbals. Cada any rebo el puntual justificant bancari de l'arrendament del

Serveixen de res els socialistes actualment?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El paper de l’esquerra socialdemòcrata o socialista en el disseny i la gestió de l’actual crisi de la desigualtat social rampant ha estat decisiu als principals governs --d’Europa i d’aquí mateix-- que han ocupat durant les últimes dècades. Això no ha de servir només per desacreditar-la a les urnes, sinó per reclamar més que mai la necessitat del seu contrapès enfront de la maquinària encara més poderosa del pensament i l’acció de la dreta, dels afavorits per la desigualtat social augmentada.  Fer estelles de l’arbre abatut resulta molt fàcil, però sens dubte val més preocupar-se de replantar-lo com més aviat millor. És indiscutible que els socialdemòcrates o socialistes Tony Blair a Anglaterra, François Mitterrand a França, Gerard Schröder a Alemanya o José Luis Rodríguez Zapatero a Espanya van abraçar la ideologia

Els psicòlegs, els antidepressius i la libido innegociable

No he anat mai al psicòleg, més enllà de primers contactes esporàdics que de seguida m’han semblat prescindibles. No sé si la meva decisió ha estat encertada o no. En canvi segueixo amb interès allò que diuen i escriuen els psicòlegs, una especialitat progressivament present en la vida corrent. Tinc la impressió que l’ofici de psicòleg consisteix a acumular coneixements sobre la panòplia dels comportaments humans --certament àmplia però amb denominadors comuns-- per extreure’n conclusions que puguin contribuir a orientar els pacients xocats per algun avatar de la vida. De vegades els psicòlegs brinden consideracions que em semblen pures vaguetats, altres vegades destil.len pautes molt més ajustades, fruit de la reflexió i la formulació d’allò que els sembla més

El perill de ser poeta a l’emirat de Qatar, patrocinador del Barça

La publicitat de l’emirat de Qatar que els jugadors del Barça llueixen a la samarreta oficial a canvi de 30 milions d’euros anuals de patrocini em feia pensar que els nombrosos seguidors i mitjans esportius s’interessarien una mica per aquest minúscul país del Golf Pèrsic que vivia de la pesca i la recol.lecció de perles abans de descobrir-hi petroli i gas. El meu candor i el meu sentit de la  curiositat s’han revelat sobredimensionats també en aquest assumpte. Ha passat desapercebuda la notícia anunciada el 21 d’octubre últim que al poeta qatarí Mohamed al-Ajami li ha estat confirmada la pena de presó dictada al seu

El lideratge mantingut per Maria Callas és un miracle operístic

El recent bicentenari de la naixença Verdi ha propiciat una panoràmica del seu llegat amb els coneixements acumulats fins avui, una visió en perspectiva de la vigència del músic. Algunes de les conclusions són d’impacte, com l’afirmació del crític musical Javier Pérez Senz quan diu que encara no ha estat superada la versió de Maria Callas de “La Traviata” verdiana (estrenada i enregistrada per ella fa seixanta anys, el 1955 a la Scala de Milà, amb direcció musical de Carlo Maria Giulini i escènica de Luchino Visconti). És una afirmació que no ofereix dubte i alhora resulta tremenda, esfereïdora, pel que significa d’arbitrarietat en l’aparició del talent artístic, en la capriciosa producció de genis al llarg de la història. La soprano d’origen grec continua considerada avui prima donna assoluta amb motiu i sense discussió, malgrat la posterior aparició de primeres veus femenines d’alta qualitat que l’han intentat rellevar en el mateix paper de la cortesana Violetta, entre les quals Montserrat Caballé, Joan Sutherland, Renata Scotto, Mirella Freni, Angela Gheorgiu, Anna Netrebko e cosí via. La Violetta enregistrada per la Caballé el 1967, amb Carlo Bergonzi al seu costat, és sens dubte de primeríssim nivell, i malgrat tot no desbanca

La ronya de l’aire que respirem i les cortines de fum

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’últim informe presentat el 22 d’octubre per Ecologistes en Acció sobre la qualitat de l’aire que respirem al país confirma allò que ja sabíem: les mesuracions fetes l’any passat per les estacions de control atmosfèric de Catalunya i especialment de Barcelona continuen superant –igual com els anys anteriors—els límits de contaminació permesos per la normativa europea, en particular de diòxid de nitrogen derivat del trànsit. La particularitat d’enguany és que el govern de la

Que peti el nostre planeta provoca escassa inquietud

La qüestió em barrina fa temps com un filaberquí girant en fals. Com és que els governs i els ciutadans en general s’inquieten tan poc davant les amenaces de supervivència que pesen sobre el seu planeta, demostrades per científics i ecologistes, si continuem pel mateix camí de consum d’energia i recursos disponibles? El creixement demogràfic (passarem de 7.000 a 9.5000 milions d’habitants durant els 50 anys vinents) exigirà produir més menjar les pròximes dècades que durant els últims segles sumats. El canvi climàtic causat per les emissions contaminants a l’atmosfera desertitzarà o bé inundarà àmplies

El poderós al.licient de la invectiva “¡Eso no es tango!”

Una de les poques coses en què s'han posat d'acord --laboriosament-- els estudiosos, opinadors i amants del tango és que no se sap d'on ve la paraula. Tothom entén allò que designa, però ha designat coses molt diferents al llarg del temps. El denominador comú de totes les variants continua sent la capacitat del tango per convertir-se en una llegenda real. Dels origens no se'n sap res concret, igual com passa amb tantes coses importants d'aquest món. Retalls de cròniques d'època permeten conèixer l'ambient de naixença del nou ball, sorgit a força de retocar els estils precedents (milonga, havanera, candombe), dels quals va derivar el tango amb el toc d'originalitat que li permetria singularitzar-se i perviure. Ara bé, la manera com les coses deriven

De què parlem els homes quan (rarament) parlem d’amor

Les comptadíssimes ocasions que els homes parlem entre nosaltres sobre l’amor, comprovo al meu voltant que la majoria acaba per pensar que l’amor és una ingenuïtat, una fantasia a la qual s’abracen els febles per sentir-se emparats. Consideren que les persones normalment constituïdes saben caminar pels propis mitjans i que el fet d’estimar i ser estimat és un simple costum sociològic, no pas la grandesa ni la clau de la vida. Els sentiments en general formen part d’aquella ingenuïtat que diuen utilitzar en moments espaiats i passatgers, no com a pauta de relació, regida més aviat per convencions assentades i condescendents. En definitiva, el cinisme, el càlcul o simplement la conveniència coneixen una aplicació més àmplia que no l’amor, relegat als seus ulls a mite romàntic, element

L’illa de Lampedusa mereix el Nobel de la Pau i alguna solució

Milers d’usuaris de TripAdvisor, un dels principals llocs web mundials de viatges, opinen en una enquesta realitzada enguany que el paradís terrenal es troba a la diminuta illa siciliana de Lampedusa i que la seva recòndita i deserta platja del Coniglio, d’aigües turquesa i sorra blanca, és la més bella del món. Milers d’immigrants irregulars que hi arriben --mig morts en el millor dels casos-- des d’Àfrica a bord de pasteres infames comproven exactament el contrari, detinguts en recintes improvisats a aquesta illa de 20 quilòmetres quadrats (quatre vegades més petita que Formentera) i 5.000 habitants. Pertany a Itàlia però és més a prop de la costa africana que de ningú. Lampedusa s’ha convertit en un símbol per la capacitat de reunir

Els escàndols dels últims dies, sense anar més lluny

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Malgrat la crisi  i el nivell històric d’atur, la quantitat de grans patrimonis privats per damunt de 1.000 milions de dòlars ha augmentat a Espanya un 13 % durat l’últim any, segons l’informe anual sobre la riquesa mundial divulgat aquests dies pel banc Crédit Suisse, tot coincidint amb el que apunten estudis d’altres empreses especialitzades com Allianz i Cap Gemini. D’aquesta manera Espanya se situa al vuitè lloc dels països amb més milionaris del món, després dels Estats Units,