Els introvertits som bona gent, que corri la veu

Ser introvertit, reservat, retret és una característica de la personalitat que fins ara s’ha vist sovint atacada en un món que admira l’exuberància verbal, el soroll descordat i la rapidesa agitada, encara que siguin superficials o sobretot si ho són. Ser introvertit no és el mateix que ser tímid, vergonyós, feble, poc sociable ni encara menys solitari, indolent o ensopit. Representa una estratègia de supervivència tan legítima i eficaç com l’altra. Els introvertits podem ser igual d’afectuosos i de participatius –o més— que els extravertits que s’enduen la palma a les trobades socials gràcies a les seves facècies. Simplement, si podem triar, preferim la distància curta a l’escenari, un grau de lentitud més reflexiva per damunt de l’exabrupte, fins i tot la qualitat d’alguns murmuris i d’alguns silencis per damunt de la xerrameca. Tot això ho teníem assumit, malgrat que ens costi ser acceptats sense que ens confonguin. Però mancava que una escriptora nord-americana com Susan Cain ho

En el centenari de Vinícius de Moraes, el poeta sempre enamorat

El 19 d’octubre s’escau el centenari de la naixença de Vinícius de Moraes, el poeta brasiler que va revolucionar les lletres de les cançons d’amor. O poetinha va canviar el concepte narratiu heretat dels boleros i les antigues balades per una nova descripció de la vida quotidiana de la classe mitjana urbana, un llenguatge espontani, d'oralitat col.loquial, amb tics que flirtejaven amb l'humor i l'absurd. Era una prosa poètica aparentment senzilla, una nova economia literària, una lírica planera, sensual i murmurant, enfront de l'exuberància grandiloquent dels ritmes brasilenys anteriors. Va escriure centenars de poemes convertits en cançons per múltiples compositors, però sempre serà l'autor de “Eu sei que vou te amar”, "Chega de saudade" o "Garota de Ipanema", totes tres amb música de Jobim. “Eu sei que vou te amar, por

Moute-te per la gent gran. I per la gent jove

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els treballadors de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), els empleats de metro i autobusos, han decidit dedicar la seva campanya solidària d’enguany al lema “Mou-te per la gent gran”, amb accions de sensibilització durant tres mesos sobre els problemes de soledat i marginació social dels ancians. No podien triar més bé, la mateixa setmana que els pressupostos de l’Estat per al 2014 anuncien una retallada de quasi un 50 % de les aportacions a la dependència i la conselleria de Benestar Social de la Generalitat la prolongació sine die de la seva suspensió temporal, vigent des del mes de juliol, del pagament de l’ajuda als dependents, una quantitat que tot sovint

Inauguració de temporada amb rejovenida satisfacció a l’Arxipèlag de Perpinyà

Ahir divendres vaig assistir amb una rejovenida satisfacció a la inauguració de temporada del flamant teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà. No es devia a l’esdeveniment social ni a les originalitats constructives de l’arquitecte Jean Nouvel, sinó a l’obra programada. Algú ha tingut la bona pensada d’obrir la tercera temporada del gran equipament escènic perpinyanès amb la reposició de l’obra magna dels dos principals creadors rossellonesos del segle XX en llengua catalana: la cantata simfònico-coral O Món, amb lletra del poeta Jordi Pere Cerdà i música del cantant i compositor Jordi Barre, tot dos nascuts el 1920 i desapareguts el 2011, després de l’estrena d’aquest treball l’any 1996 en un altre

El cul abunda i redunda, deia el poeta brasiler Drummond de Andrade

A Rio de Janeiro la paraula "cul" no pot ser considerada una sortida de to. S'utilitza en l'accepció més alta i noble, in media res, per designar un dels monuments reconeguts de la ciutat. La valoració de la bellesa d’aquesta part del cos juga aquí un protagonisme i constitueix una imatge de marca. De fet juga aquest paper a tot arreu del món, però aquí ho reconeixen culturalment. El bunda o bundinha és la paraula d'origen etimològic africà que al Brasil defineix aquest punt anatòmic, també anomenat col.loquialment bumbú o bumbum. A més d’una institució, quasi un altar de la pàtria, és un tema de contemplació, de persuasió, de

Les orquídies de Rio de Janeiro, una recomanació excèntrica

La meva filla gran marxa uns dies per feina a Rio de Janeiro amb la companyia de teatre de Roger Bernat, que gira per tot el món més que a casa. Em demana que li recomani coses de la ciutat carioca. Les meves recomanacions són poc homologables, però li dic que miri si encara és oberta la llibreria Toca do Vinicius al barri d’Ipanema. Li afegeixo que m’agradaria tornar a Rio sobretot per recórrer novament amb el tou dels dits la sedositat de les vagines florals a l'orquidari del Jardí Botànic carioca i que el tacte em retornés la sensació d'un record viscut. Li dic que Rio és una contradicció bullent semi-urbanitzada, que tot

L’avió estavellat al Montseny, sense literatura

Més de quaranta anys després de l’accident de l’avió anglès estavellat la tarda emboirada del 3 de juliol del 1970 a la muntanya de les Agudes, al Montseny, les peces que se’n troben escampades pels voltants són cada vegada més petites. Però encara se n’hi troben avui, ja siguin metàl.liques, de plàstic, del cablatge, dels llums o de les pertinences dels viatgers. Durant la meva joventut els trossos que hi recollíem no eren pas tan petits. Constituïen l’atractiu macabre de l’excursió (l’atractiu exòtic del mateix dia era fer la visita al responsable de l’observatori meteorològic del Turó de l’Home, Fernando García de Castro, que hi residia tot l’any des del 1951, com un autèntic faroner de muntanyes). Al Turó de l'Home s'hi havia estavellat una altre avió angles onze anys abans, l'agost del 1959, amb 32 víctimes angleses que anaven de vacances a la Costa Brava. Cada fragment retorçat, calcinat o simplement dislocat que localitzàvem era per

L’obsessió irreprimible d’organitzar Jocs Olímpics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Sense ni tan sols deixar refredar el cadàver de la candidatura de Madrid a l’organització dels Jocs Olímpics del 2020, Barcelona s’ha començat a plantejar la seva candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern del 2024 o el 2026. Quina dèria, Déu meu! La imatge mundial de Barcelona com a ciutat de platja quedaria compensada per la ubicació de les proves de neu al Pirineu --més concretament a la Cerdanya-- i les de gel a la capital catalana, en una fórmula mixta ciutat-muntanya ja aplicada als Jocs d’Hivern de

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (i 2)

Vaig tenir una primera percepció directa de les “ametistes” quan en una ocasió llunyana vaig gaudir de l’hospitalitat de Llorenç Gomis i Roser Bofill a Can Balet del municipi de Viladrau, al cor del Montseny més literari i noucentista. Roser Bofill formava part activa del llinatge del poeta Guerau de Liost. L’entusiasme de Roser  sempre va contrastar –i alhora encaixar admirablement— amb la circumspecció de Llorenç, que jo havia tingut de professor a l’Escola de Periodisme quan encara s’anomenava Lorenzo, igual com havia conegut Roser d’estudiant en aquelles mateixes aules.  L’escassa conversa del marit al jardí de casa

Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar

La idea federal no hauria de fer riure tant

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP. L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més

Al setembre marxen els rossinyols

Els ocellaires que veiem deambular als barris amb una gàbia enfundada a la mà són conscients que les virtuts canores d’aquests diminuts vertebrats constitueixen un petit tresor. Cacen fringíl.lids per concursar a la recerca del cant perfecte de caderneres, verdums, pinsans i passerells. Les associacions protectores denuncien dopatge i mercat negre als concorreguts concursos. A Catalunya hi ha 8.000 ocellaires federats. El tema va ser debatut el 2012 al Parlament de Catalunya per reformar la legislació. Però, al capdavall, per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals i el

El saqueig organitzat i el cinquè aniversari de Lehman Brothers

El cinquè aniversari de la fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers ha servit als mitjans de comunicació per fer balanç de la crisi financera mundial que va destapar, amb conclusions coincidents. En primer lloc, no falta coneixement sobre el procés que ens ha conduït a la crisi, perquè a l’actual societat de la informació permanent i interconnectada se sap quasi tot, encara que serveixi de poc saber-ho. En segon lloc, el resultat de la crisi és inapel.lable, compartit i reconegut: els bancs especuladors que l’han causada amb les seves pràctiques corruptes i les seves

París lletja, bruta i hostil, tan autèntica com les seves meravelles

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Al costat d’aquesta sortida airosa de Lovecraft per il.lustrar l’atractiu mític de la capital francesa, fa poc em va cridar l’atenció a les revistes el titular que encapçalava les declaracions d’una actriu espanyola: “M’agrada seure a un cafè de París i veure passar la gent. Tothom hi té estil!”... De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City com a centre europeu de l’especialitat. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, el pensament, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea d’aquest ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial el 1945. Ara en conserva el

Rèplica a Quim Curbet sobre el caràcter de la tardor

Quim Curbet és un  escriptor que m’agrada. El seu blog Barretades.cat m’enlluerna molts dies amb alguna fulguració de l’ofici, que de vegades anoto i guardo com una lliçó. Tot avançant-se a la data del 21 de setembre, fa poc dedicava un article al canvi d’estació. L’article estava ben girat, però va disparar els meus ressorts instintius contra la tradició i el prestigi de la malenconia. Curbet començava amb la frase: “La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes”. Admetia la possibilitat de

La Diada de l’any vinent hauria d’organitzar-se arreu d’Espanya

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Plantejar la independència sense força suficient per imposar-la o utilitzar-ne la reivindicació per amagar les causes de la crisi pot arribar a convertir-se cada any en una mobilització ciutadana entusiasta i modèlica que l’endemà retorni al punt de partida, a la realitat prèvia de l’escaquer polític que ha de prendre les decisions. El govern espanyol, amb majoria absoluta del PP, ofereix com a molt revisar l’encaix constitucional sense canviar-lo. La majoria del Parlament de Catalunya

Noves aportacions a la demostració de l'estafa de la crisi

El pensament francès té sovint l’animeta a l’esquerra. La République és filla orgullosa i argumentada de la guillotina i ostenta al seu lema oficial els conceptes (si més no els conceptes) de llibertat, igualtat i fraternitat. Dic això perquè dos nous llibres de solvència científica acaben d’aportar una radiografia, una ressonància magnètica detallada de la desigualtat social en augment, de l'estafa de la crisi. Michel Pinçon i la seva dona Monique Pinçon-Charlot s’han convertit al país veí en sociòlegs de moda i “stars de la rentrée” amb el nou llibre La violència dels rics, després del seu últim èxit Els ghettos del Gotha. Passen revista al triomf dels paradisos fiscals, la divinització dels empresaris i la devaluació del treball, les retribucions obscenes de l’oligarquia, l’opacitat dels muntatges jurídics i les estratègies per fer creure que no és

El president Allende i les grans alberedes de la història

Avui fa quaranta anys del cop d’estat militar del general Pinochet i de la mort del president Salvador Allende. Al meu últim viatge em vaig inclinar davant la seva tomba al Cementiri General de Santiago de Xile i hi vaig deixar unes flors roges. Vaig trigar una mica a complir la prometença formulada per la cançó que tal.larejava una part de la meva generació: “Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes”. Ho vaig fer fer un matí de diumenge radiant. La tomba d'Allende és un monument digne, digníssim, a una de les placetes del principal cementiri de Santiago. Damunt la cripta s'alcen quatre grans palmes verticals de

El 800 aniversari del coit que ens va fer perdre la batalla de Muret

Aquest 12 de setembre s’escau el 800 aniversari de la batalla de Muret, és a dir, d’un dels dos coits del rei Pere I d’Aragó que marcarien la història del sud europeu, la fi de la projecció catalano-aragonesa cap a Occitània i la integració d’aquest territori a la corona francesa. La història clàssica ha desdibuixat per puritanisme el paper d’aquells dos coits. Començo pel segon, que ara es commemora. El 1212 les hosts del rei de França Felip August envaïen el territori occità del comte de Tolosa i del rei d’Aragó que escapava a la jurisdicció de la corona del nord gràcies a un nivell de vida més avançat i tolerant. L’excusa de la croada contra els albigesos o càtars, els cristians dissidents occitans que al seu torn escapaven a la

La Diada és de tots, la independència és de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

D’ençà la recuperació de la democràcia els catalans tenim per costum sortir al carrer per commemorar la Diada de l’11 de Setembre. És un bon costum de vitalitat ciutadana. Enguany els partits polítics i les institucions que ens representen més o menys a través del nostre dret a decidir a les urnes han cedit la iniciativa a una Assemblea Nacional Catalana, la qual ha convocat la cadena humana per la independència. El tracte rebut de manera continuada pels governs de Madrid ho justifica àmpliament, però l’Assemblea Nacional Catalana no pot posar la mobilització de tots