Tardor triomfal a la muntanya d’ametistes del poeta oblidat (1)

Els boscos d’avets situats més al sud d’Europa, els castanyers corpulents, els roures enrocats, els àlbers i pollancres de ribera, les capçades denses dels oms, la rodonor dels lledoners, el refinament dels til.lers, les alzines retorçades i les fagedes filiformes donen al Montseny un aire de balada centro-europea, de selva negra germànica, d’alpina helvètica. Les boires matutines s’aixequen com un souflé de la catifa de falgueres i ginebrons, de les bardisses d’aranyons i arços, de les brolles de bruc i borró. Jaume Bofill i Mates va adjudicar-se el pseudònim poètic de cavaller medieval Guerau de Liost i amb aquest nom va publicar

La idea federal no hauria de fer riure tant

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La primera potència mundial—Estats Units—té una estructura federal. El país més extens, més poblat, més desenvolupat i més poderós d’Europa –Alemanya-- és un Estat federal, amb la diferència que el partit majoritari de la cancellera Merkel no es presenta al més gran i pròsper dels 12 länder –Baviera--, on delega en el partit germà de la CSU. Entre nosaltres la idea federal es troba en sordina perquè el principal partit que la impulsa, el PSOE, s’ha caracteritzat per defensar-la tímidament i, en ocasions, enganyosament. Això no treu que forma part del seu bagatge i que ara es veu obligat a reactivar-la enfront del PP. L’actual reivindicació de Catalunya es disposa a entrar en un llarg, llarguíssim procés d’estira i arronsa amb l’Estat. Per més

Al setembre marxen els rossinyols

Els ocellaires que veiem deambular als barris amb una gàbia enfundada a la mà són conscients que les virtuts canores d’aquests diminuts vertebrats constitueixen un petit tresor. Cacen fringíl.lids per concursar a la recerca del cant perfecte de caderneres, verdums, pinsans i passerells. Les associacions protectores denuncien dopatge i mercat negre als concorreguts concursos. A Catalunya hi ha 8.000 ocellaires federats. El tema va ser debatut el 2012 al Parlament de Catalunya per reformar la legislació. Però, al capdavall, per què piulen els ocells? Perquè són feliços, afirmava Plató. Els científics mancats de poesia precisen que ho fan per delimitar el seu territori i atraure la femella. Les seves parades nupcials poden ser petites proeses simfonico-corals i el

El saqueig organitzat i el cinquè aniversari de Lehman Brothers

El cinquè aniversari de la fallida del banc nord-americà d’inversions Lehman Brothers ha servit als mitjans de comunicació per fer balanç de la crisi financera mundial que va destapar, amb conclusions coincidents. En primer lloc, no falta coneixement sobre el procés que ens ha conduït a la crisi, perquè a l’actual societat de la informació permanent i interconnectada se sap quasi tot, encara que serveixi de poc saber-ho. En segon lloc, el resultat de la crisi és inapel.lable, compartit i reconegut: els bancs especuladors que l’han causada amb les seves pràctiques corruptes i les seves

París lletja, bruta i hostil, tan autèntica com les seves meravelles

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Al costat d’aquesta sortida airosa de Lovecraft per il.lustrar l’atractiu mític de la capital francesa, fa poc em va cridar l’atenció a les revistes el titular que encapçalava les declaracions d’una actriu espanyola: “M’agrada seure a un cafè de París i veure passar la gent. Tothom hi té estil!”... De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City com a centre europeu de l’especialitat. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, el pensament, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea d’aquest ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial el 1945. Ara en conserva el

Rèplica a Quim Curbet sobre el caràcter de la tardor

Quim Curbet és un  escriptor que m’agrada. El seu blog Barretades.cat m’enlluerna molts dies amb alguna fulguració de l’ofici, que de vegades anoto i guardo com una lliçó. Tot avançant-se a la data del 21 de setembre, fa poc dedicava un article al canvi d’estació. L’article estava ben girat, però va disparar els meus ressorts instintius contra la tradició i el prestigi de la malenconia. Curbet començava amb la frase: “La tardor és la metàfora que utilitza la natura per a explicar-nos la inevitable decadència del cos, de totes les coses que ens envolten i, sobretot, la decadència terminal de les societats humanes”. Admetia la possibilitat de

La Diada de l’any vinent hauria d’organitzar-se arreu d’Espanya

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Plantejar la independència sense força suficient per imposar-la o utilitzar-ne la reivindicació per amagar les causes de la crisi pot arribar a convertir-se cada any en una mobilització ciutadana entusiasta i modèlica que l’endemà retorni al punt de partida, a la realitat prèvia de l’escaquer polític que ha de prendre les decisions. El govern espanyol, amb majoria absoluta del PP, ofereix com a molt revisar l’encaix constitucional sense canviar-lo. La majoria del Parlament de Catalunya

Noves aportacions a la demostració de l'estafa de la crisi

El pensament francès té sovint l’animeta a l’esquerra. La République és filla orgullosa i argumentada de la guillotina i ostenta al seu lema oficial els conceptes (si més no els conceptes) de llibertat, igualtat i fraternitat. Dic això perquè dos nous llibres de solvència científica acaben d’aportar una radiografia, una ressonància magnètica detallada de la desigualtat social en augment, de l'estafa de la crisi. Michel Pinçon i la seva dona Monique Pinçon-Charlot s’han convertit al país veí en sociòlegs de moda i “stars de la rentrée” amb el nou llibre La violència dels rics, després del seu últim èxit Els ghettos del Gotha. Passen revista al triomf dels paradisos fiscals, la divinització dels empresaris i la devaluació del treball, les retribucions obscenes de l’oligarquia, l’opacitat dels muntatges jurídics i les estratègies per fer creure que no és

El president Allende i les grans alberedes de la història

Avui fa quaranta anys del cop d’estat militar del general Pinochet i de la mort del president Salvador Allende. Al meu últim viatge em vaig inclinar davant la seva tomba al Cementiri General de Santiago de Xile i hi vaig deixar unes flors roges. Vaig trigar una mica a complir la prometença formulada per la cançó que tal.larejava una part de la meva generació: “Yo pisaré las calles nuevamente de lo que fue Santiago ensangrentada y en una hermosa plaza liberada me detendré a llorar por los ausentes”. Ho vaig fer fer un matí de diumenge radiant. La tomba d'Allende és un monument digne, digníssim, a una de les placetes del principal cementiri de Santiago. Damunt la cripta s'alcen quatre grans palmes verticals de

El 800 aniversari del coit que ens va fer perdre la batalla de Muret

Aquest 12 de setembre s’escau el 800 aniversari de la batalla de Muret, és a dir, d’un dels dos coits del rei Pere I d’Aragó que marcarien la història del sud europeu, la fi de la projecció catalano-aragonesa cap a Occitània i la integració d’aquest territori a la corona francesa. La història clàssica ha desdibuixat per puritanisme el paper d’aquells dos coits. Començo pel segon, que ara es commemora. El 1212 les hosts del rei de França Felip August envaïen el territori occità del comte de Tolosa i del rei d’Aragó que escapava a la jurisdicció de la corona del nord gràcies a un nivell de vida més avançat i tolerant. L’excusa de la croada contra els albigesos o càtars, els cristians dissidents occitans que al seu torn escapaven a la

La Diada és de tots, la independència és de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

D’ençà la recuperació de la democràcia els catalans tenim per costum sortir al carrer per commemorar la Diada de l’11 de Setembre. És un bon costum de vitalitat ciutadana. Enguany els partits polítics i les institucions que ens representen més o menys a través del nostre dret a decidir a les urnes han cedit la iniciativa a una Assemblea Nacional Catalana, la qual ha convocat la cadena humana per la independència. El tracte rebut de manera continuada pels governs de Madrid ho justifica àmpliament, però l’Assemblea Nacional Catalana no pot posar la mobilització de tots

Les xifres lapidàries del gran negoci del futbol i una idea de Josep Pla

El descomunal deute dels clubs de futbol en impostos a Hisenda i a la Seguretat Social que els altres ciutadans hem de pagar puntualment el financien els bancs que neguen crèdits als petits empresaris i als clients que consideren sense aval suficient. El Barça reconeix als seus comptes un deute de 331 milions d’euros, però els bancs li deixen fitxar un nou jugador, el brasiler Neymar, per 57 milions que abonarà en tres anys. El Real Madrid acumula un deute de 600 milions d’euros i paga al comptat 101 milions pel jugador gal.lès Gareth Bale, el qual no era pretès per cap altre club europeu, per intentar eclipsar el fitxatge de Neymar. El club blanc ha gastat més de 1.000 milions d’euros en fitxatges de jugadors i entrenadors des que va arribar a la

Record intrigat d’en Met de la Muga, com si hi tingués un deute

Fa dies que dono voltes inútilment al motiu pel qual em revé cada any a algun moment el record afectuós i interrogant d’en Met de la Muga, l’home de muntanya més pur, informat, humil, acollidor, esclavitzat i alhora lliure que he conegut, un personatge anònim que va deixar empremta. Tota la seva vida va ser una peregrinació com a treballador als masos de les remotes i luxuriants valls de la capçalera de la Muga, a la frontera entre les comarques del Vallespir, la Garrotxa i l’Empordà, presidides per l'altiu puig del Bassegoda, fins que es va poder assentar relativament com a masover del molí de la Muga de Dalt. Damunt mateix de

Què commemorem arran del cinquantenari de la mort de Le Corbusier?

El 50 aniversari de la mort de l‘avantguardista arquitecte, pintor i escriptor francès d’origen suís Le Corbusier s’escau l’agost del 2015. Les trompettes de la renommée han començat a bufar a ple pulmó amb l’exhaustiva exposició del MoMa de Nova York titulada “Le Corbusier. An Atlas of Modern Lanscapes”. És un aperitiu de les moltes commemoracions programades i per a nosaltres una continuació de l’exposició que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) va dedicar el 2012 a “Le Corbusier i Jean Genet al Raval”. El famós arquitecte va estar molt vinculat professionalment a Barcelona a partir del 1928, malgrat que els seus projectes dintre del Pla Macià que impulsaven els joves col.legues catalans del

Va existir realment Pasqual Maragall?

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 7 de setembre vinent el COI anunciarà si la candidatura de Madrid guanya les d’Istanbul i Tòquio per a l’organització dels Jocs Olímpics de l’any 2020. La notícia tindrà una certa repercussió. És un bon moment per preguntar-se quina consciència ha quedat de l’impacte dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona. Deu ser més clara en el terreny urbanístic i turístic, en canvi el seu llegat ideològic i polític s’ha vist laminat. Aquella aventurada iniciativa no era només una operació de rentat de cara de Joan Antoni Samaranch davant dels

El Partenó com exemple de perfecció, sobrietat i èxtasis tronats

Prefereixo pujar-hi a primera hora, quan el sol encara poc alçat comença a pintar les columnes dòriques d’un color exacte d’or fulgent contra la tela blavíssima del cel àtic amb una llum rutilant, pura, crepitant, capaç de demostrar que la pedra inert pot ser efusiva i la duresa marmòria tan dolça. El resultat dels dos últims segles d’obres de restauració és completament inaparent, més enllà de la renovació periòdica de l’emplaçament de les grues i les bastides. Sempre he vist aquesta ruïna exactament igual. M’incomoda que el contacte amb el Partenó desperti tants èxtasis tronats, desvarieigs de simple postal. Els èxtasis cal renovar-los amb la mentalitat i l’estil de cada època. Alguns visitants pensen

Defensa tardana del caràcter pla de Brussel.les

Al moment d'ingressar Espanya a la Unió Europea, la nova etapa em va trobar sense vocació d’allargar els meus vuit anys de residència a Brussel.les. Vaig marxar i a partir d'aleshores m'ho he mirat a distància. Un cop esgotats els plaers de la funció de ciutadà europeu de primera hora, em vaig fer la prometença de no tornar a escriure mai més sobre excedents de mantega, aranzels damunt les exportacions d'avellanes o preus d’intervenció de l'acer laminat. El rampell em va impedir accedir a l'Edèn europeu des de dintre de la cobejada jerarquia d'euròcrata d'escalafó. Vaig deixar el lloc als nouvinguts més il.lusionats.  Poc després la Comissió Europea anunciava la decisió d'abandonar la seu brussel.lesa de l'edifici Berlaymont per

Record de Desirée, la “splendide négresse”

Aquest conte va guanyar el concurs de narracions de la revista Vèlit i va ser publicat al número de Tardor 2005.

La casa dels amics que m'acollien els primers dies de viure a Brussel.les es trobava a un carrer de la Porte de Namur tapissat per mitja de dotzena puticlubs congolesos de luxe, arrenglerats porta per porta. Les finestres de casa s’abocaven a la filera de bars i m'embadalia contemplar el moviment d'entrades i sortides. El fet que un dels tuguris s'anomenés Le Bateau Ivre em va infondre la certesa d’haver arribat a un país seriós, capaç d’aprofitar el títol del poema de Rimbaud per batejar un club de cambreres. No es tractava de prostíbuls, eren bars per prendre copes en desinhibida companyia, acompanyada per alguna procacitat. Si el client allargava bitllets, potser li feien alguna francesilla soluble a l'instant. Vaig fer coneixença amb algunes de les noies, de vegades baixava al carrer i fèiem petar la xerrada o bé pujaven al meu pis a prendre un cafè, a canviar de tema entre dues obligacions, a relaxar-se amb una altra mena d'interlocutor. S'avorrien i la

Piazza Navona, per salvar imperiosament la fe en algunes coses

El número d’agost de la meva estimada revista Bell’Italia inclou un ampli reportatge amb desplegament infogràfic sobre els atractius de la Piazza Navona de Roma. M’ha fet recordar que alguns amants d’Itàlia no anem exactament a Roma, sinó a Navona. Només al moment de prendre possessió cutània d’aquesta plaça i consumir-hi el primer espresso a la terrassa del bar Tre Scalini sento que he arribat, percebo el preludi d’una sintonia i experimento la sensació que ja no caldrà dir res més, que tota la Roma amb la qual em disposo a intimar es troba compendiada aquí.  M’agrada pensar que la primacia de Navona no li ve donada només pel decorat magistral, sinó per l’encert a mantenir fins avui el caràcter d’àgora, de lloc de confluència instintiva,

Quan convé desviem cadenes (humanes)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La negativa dels organitzadors de la cadena humana de l’11 de Setembre vinent a la proposta del moviment Procés Constituent de fer passar el traçat oficial també al voltant de la seu central de la Caixa a Barcelona com a símbol de la flagrant responsabilitat dels bancs en la crisi financera i les retallades tradueix els límits ideològics del dret a decidir, reduïts per l’Assemblea Nacional Catalana a la qüestió de la consulta sobre la independència, al marge de l’orientació política i el contingut de govern d’aquesta independència. Formo part d’una generació en què ser “apolític” significava