Algunes postes de sol per aplaudir

El sol surt per a tothom. També dóna lloc per a tothom a crepuscles que, alguns dies, són el gran moment de l’espectacle sense taquilla del cel. A Barcelona el sol tramunta pel turó de Sant Pere Màrtir i, quan vivia a un pis alt acarat a ponent, deixava tot el que estigués fent per embadalir-me davant d’aquests instants de llum morent i alhora triomfal, quan el dia no es converteix en nit sinó en capvespre il.luminat, culminant, d’un palpitant color de carbassa. No aplaudia, perquè això queda reservat als crepuscles dels déus a algun dels indrets

Algunes dades bàsiques sobre la indecència bancària

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A un país amb 27 % de la població activa i 52 % dels joves a l’atur, immers en una severa crisi i sense cap perspectiva anunciada de millora fins el 2018, Catalunya Banc (ex Caixa de Catalunya) acaba d’informar oficialment que el seu president cobra 25.000 euros al mes, el màxim legal previst per a presidents d’antigues caixes nacionalitzades amb diners públics arran del seu estat de fallida. Aquesta caixa en concret ha rebut més de 13.000 milions d’euros d’ajudes públiques. Els seus quatre últims presidents i directors generals van comparèixer el mes de juliol davant la comissió del Parlament de Catalunya que indaga sobre el fiasco d’algunes caixes catalanes i la responsabilitat dels seus gestors, però cap no va admetre

Les ciutats poden morir, el cas de Detroit

La suspensió de pagaments de General Motors i Chrysler, la crisi d’un dels grans referents del somni americà com era la mirífica fabricació de cotxes, ha reduït la quarta ciutat dels Estats Units de 2 milions a 700.000 habitants. Només entre 2010 i 2012 la població va caure el 26 %. Prop de 80.000 edificis abandonats o malmenats no troben que tingui capacitat de rehabilitar-los. L’atur duplica la mitjana nacional i el 36 % dels habitants subsistents viuen per sota del llindar de pobresa. El fet de no trobar alternativa a la indústria del motor l’ha convertit en una ciutat morta, corcada per

La punteta del campanar de Cotlliure es veu pansida

El cèlebre campanar amfibi i fàl.lic de l’església parroquial de Cotlliure es troba plantat literalment al mar, arran de la platja, pel seu origen de torre-far de vigilància marinera, aixecada el segle XIII com a part de la muralla del port reial rossellonès. Més tard la torre de 30 metres d’alt va ser unida a l'església adjacent i cofada el 1810 amb la cúpula rosada que li dóna l'aspecte característic, tan pintat pels artistes que freqüenten la localitat, retratat pels visitants i interpretat pels comentaris de tota mena. És un dels pocs campanars del món que permet voltar-lo nedant als

El “paisito” legalitza la marihuana i dóna una lliçó

La majoria d’esquerres a la cambra de diputats del país del president José Mujica, el més petit d’Amèrica Llatina, acaba d’aprovar la legalització de la marihuana tot reconeixent l’evidència, que de vegades és una cosa que costa molt reconèixer. L’evidència l’ha subratllada amb paraules ajustades el diputat uruguaià Sebastián Sabatini: “Estamos dando un paso histórico para cambiar una política basada en la doble moral y la hipocresía, que perjudica a los que tienen menos acceso a la justicia, criminaliza la pobreza y fracasó en todos sus objetivos”. A l’Uruguai no només acaben de despenalitzar el consum de marihuana, com a alguns

Els parlaments convertits en salons d’esgrima

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El president Rajoy i el president Mas han comparegut als respectius parlaments al llarg de dos dies consecutius per donar explicacions sobre importants escàndols de corrupció que els volten presumptament. La compareixença no ha convençut més que els seus, els convençuts per endavant. Aquells que reclamaven les explicacions en tribuna parlamentària s’han declarat

Un cigar a l'ombra dels tamarius de Tamariu

Tinc comprovat que per fumar un bon havà Partagàs hi ha tres indrets del planeta amb una higrometria ambiental privilegiada: el malecón de l’Havana, la rambla del Poblenou barceloní i l’ombra dels tamarius de Tamariu. Per a més garanties, atès que l’ànima dels puros Partagàs pot ser voluble, els compro a can Nisso, la millor cava de cigars de l‘hemisferi nord, que és l’Estanc del Mercat, a Palafrugell, sota l’amable i avisat consell de Joan López o la seva filla Lina. Tot seguit em dirigeixo cap a Tamariu. Els tamarius del passeig de mar de Tamariu són uns arbrissons escarits, aparentment insignificants, d’una envergadura negligible al

Ricard Balil i la seva filla Tània, com una aparició

Cada tercer divendres de juliol s’acostuma a celebrar la petita cantada d’havaneres del port de Fornells (Begur), que els seus directius prefereixen anomenar port d’Aiguablava. La petita cantada del port de Fornells és una gran cantada. No pel tamany, sinó per l’originalitat. Alguns anys puja a l’escenari, com una aparició, el veterà cantaire begurenc Ricard Balil Forgas, refractari al circuit comercial i dipositari de les velles essències del gènere. Jo m’hi desplaço expressament per saludar-lo i escoltar-lo, per assaborir tan esporàdicament les velles essències del gènere.  L’any passat es va fer acompanyar dalt de l’escenari per la seva dona Isabel Muiños i pel fill petit Ricard Balil Muiños, els quals figuren entre els pupils més

El dret a tenir --i a mantenir!-- un habitatge

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dret bàsic a un habitatge digne, reconegut explícitament a l’article 47 de la llei suprema com és la Constitució vigent, s’ha vist transformat per l’actual sistema econòmic en un dels principals detonants de la crisi a través de l’especulació financera, la bombolla immobiliària i la complicitat bancària. La Plataforma dels Afectats per la Hipoteca (PAH) ha posat damunt la taula el drama dels desnonats i els tripijocs de la lletra petita dels contractes hipotecaris per part de les entitats de crèdit. Encara ha fet curt, perquè el dret bàsic i constitucional a un habitatge digne presenta una segona cara igualment dramàtica: el cost en augment de mantenir aquests habitatges pel que fa als subministraments associats d’electricitat, gas, aigua, telèfon i transport públic. Es tracta d’una despesa

La diatriba del meu amic amputat, al voltant d’una taula de cafè

Ahir vaig trobar un antic amic pel carrer i, de manera ritual, li vaig preguntar com estava. Em va contestar amb naturalitat i sense ombra de retret: “Amputat”. Com que el seu aspecte extern no ho mostrava, vaig deduir que intentava expressar alguna cosa més elaborada i el vaig invitar a un cafè per xerrar. Em va aclarir que havia perdut la feina i la dona, que li havien amputat l’ocupació del temps, els ingressos econòmics, la col.locació social, la companyia més quotidiana i el suport afectiu més directe. M’ho va enumerar sense ombra de retret, un cop més. I em va preguntar amb serenitat, quasi amb tendresa: “Saps el que m’amoïna de tot plegat?”. Era una pregunta retòrica, és clar, una

Hauria d’estar prohibit banalitzar Chet Baker

En aquest món hi ha poques coses sagrades que reclamen un respecte sense fissura. Una d’elles és el llegat del trompetista i cantant Chet Baker, el qual acaba de ser banalitzat per la pianista i cantant brasilera Eliane Elias en el seu disc “A tribute to Chet”, en l’intent absurd d’establir un pont comercial entre el jazz cool més sublim i la bossa nova més edulcorada. El crim em dol especialment, perquè durant llarg temps la música de Chet Baker ha estat la meva preferida de les nits d’amor, alternativament amb la Simfonia núm. 2 de Sibelius, segons les circumstàncies canviants. Les líriques balades íntimes de Chet acaricien com una pell enamorada, en la veu i la trompeta del "James Dean del jazz" que va acabar rosegat per les drogues i els excessos. L’escultural i fotogènica brasilera les ha convertides en fil músical d’ascensor. No té perdó adulterar

La il.lusió que ahir em va portar de nou al festival de Torroella de Montgrí

Em va agradar ser present ahir al concert inaugural del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí. No només perquè fos el concert inaugural ni perquè el festival estrenés nova sala, nova directora adjunta i noves retallades pressupostàries... Em va fer il.lusió ser-hi present per celebrar la continuïtat, la veterania, l’estabilitat, la constància d’una iniciativa cultural “de poble” que ha arribat a la màxima qualitat, a un país assetjat pels quatre cantons per la manca de qualitat dels seus responsables. Els festivals musicals d’estiu són molt propensos al luxe de talonari, a la foguerada aparent d’unes poques dates. El festival de Torroella de Montgrí, en canvi, és una iniciativa cultural amb totes les lletres, vinculada a una Escola Municipal

La corrupció galopant d’un principi bàsic

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Les classes dirigents tenen una responsabilitat augmentada en la seva missió de lideratge, que hauria de començar per una conducta socialment exemplar. Per això són dirigents, no per acumular beneficis de casta i fer recaure el pes de les desviacions en les classes mitjanes, els assalariats i els aturats. Els dirigents exerceixen càrrecs i cobren per dirigir, és a dir, per oferir alternatives viables. L’únic lideratge vàlid és el que sap treure el millor de la societat de cada moment i convertir-ho en eficàcia motora a força d’escoltar, cohesionar i decidir en favor del bé comú. Si això sembla massa abstracte o ingenu, estem condemnats a

El Mediterrani no es deixa definir, però ens defineix

A més d’una zona geogràfica, intuïm que el Mediterrani és una cultura, una manera d’entendre la vida. En aquest mar de la història, el llegat grecollatí va acabar per impregnar tota la cultura occidental, enfront de l’islàmica desplegada a l’altra riba. El mosaic de realitats superposades que abraça el vell mar entre terres (això significa el seu nom) ha fet sempre impossible una definició clara i general del concepte mediterrani, malgrat que múltiples autors ho intenten periòdicament amb fortuna variable. Jo ho vaig provar al meu llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, destinat a descriure la personalitat urbana de les principals metròpolis de les dues ribes i matisar la visió “d’orinal turístic” que

A Ceret, els toros catalanistes

Ahir vaig assistir a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des de l’any 1659 en terres de França. Sense això no m’hauria estat possible assistir a la corrida d’ahir, perquè a la Catalunya peninsular han estat prohibides per la Generalitat. Les corrides de Ceret comencen amb la interpretació de “Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. Ahir també va tocar “L’Estaca”, de Lluís Llach, i el públic va balancejar-se, com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret només hi oneja

En la mort d’Elba Picó, la "Zamba para no morir"

Aquest article també s'ha publicat al diari La Vanguardia

Barcelona ha comptat les quatre últimes dècades entre els seus residents amb una de les més destacades cantants femenines de tango argentí a tots dos dos cantons de l’oceà, traspassada el 12 de juliol a l’Hospital Clínic després d’un llarg combat contra el càncer. Nascuda a Buenos Aires
el 13 de febrero del 1942, hi va iniciar la carrera professional amb el Quinteto Clave. El 1969 intervenia en una “Antología de Canciones Folklóricas” per a l’Instituto Nacional de Musicología y tres anys més tard debutava en escena a El Viejo Almacén,

Elsa Peretti mereix més que un premi oficial

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Entre la llista de persones que acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat hi figura el nom d’Elsa Peretti amb tot el mereixement, però amb una salvetat. El guardó hauria de servir perquè la Fundació Elsa Peretti divulgués d’una vegada la llarga llista dels seus mecenatges, als quals caldria sumar-hi a escala internacional els de la Fundació Nando Peretti, que presideix igualment la filla. Davant d’aquesta llista, la gent cauria d’esquena. La Fundació Elsa Peretti té la seu social des del 1996 al poblet de Sant Martí Vell, de 250 habitants, en territori del Gironès abocat al Baix Empordà, una bellíssima demarcació a la qual es fa difícil deambular gaire estona sense sentir la influència resolutiva i discreta d’aquesta dona d’envergadura. Els projectes culturals patrocinats per Elsa Peretti que conec els he sabut sempre per via

La Setena Simfonia de Xostakóvitx i l’assassinat d’Ernest Lluch

El 21 de novembre del 2000 Ernest Lluch era covardament assassinat a trets a l’aparcament de casa seva per un escamot d’ETA. El divendres següent el mestre Jesús López Cobos havia de dirigir la monumental, èpica Simfonia núm. 7 en do major op. 60 “Leningrad”, de Dmitri Xostakóvitx, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a L’Auditori barceloní, una sala en què la presència entre el públic del melòman, professor i exministre Ernest Lluch havia estat molt

El “Zibaldone” de Leopardi en dosis assequibles i apassionades

L’ampli recull de reflexions titulat Zibaldone di pensieri va ser escrit per Giacomo Leopardi de manera discontínua entre el 1817 (als dinou anys) i el 1832. El manuscrit inèdit de 4.526 pàgines el va deixar en herència a dues dones de servei, que el van retenir més de cinquanta anys. Només va ser publicat el 1898 a Florència, en la primera de les incomptables edicions impreses des d'ençà. Cada vegada que torno a llegir-ne alguna pàgina faig servir la selecció de butxaca en quatre volums publicada el 1977 per l'editorial italiana Einaudi. El romàntic poeta de Recanati --"natio borgo selvaggio", a la regió central de les Marques-- constitueix a Itàlia un fenomen de popularitat, conjuntament amb Dant. Té arreu d'Europa seguidors

La Plaça Tetuan porta un nom indigne que encara promocionen

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona, cada dia el seu nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté en el nomenclàtor l’adscripció d’aquest cèntric espai urbà al record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1859 contra el territori dels marroquins, encara menys ben armats i preparats que l’exèrcit espanyol. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans