El Mediterrani no es deixa definir, però ens defineix

A més d’una zona geogràfica, intuïm que el Mediterrani és una cultura, una manera d’entendre la vida. En aquest mar de la història, el llegat grecollatí va acabar per impregnar tota la cultura occidental, enfront de l’islàmica desplegada a l’altra riba. El mosaic de realitats superposades que abraça el vell mar entre terres (això significa el seu nom) ha fet sempre impossible una definició clara i general del concepte mediterrani, malgrat que múltiples autors ho intenten periòdicament amb fortuna variable. Jo ho vaig provar al meu llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, destinat a descriure la personalitat urbana de les principals metròpolis de les dues ribes i matisar la visió “d’orinal turístic” que

A Ceret, els toros catalanistes

Ahir vaig assistir a la corrida de toros que clou cada 14 de juliol la fira de Ceret, la petita (8.000 habitants) capital de la comarca catalana del Vallespir, situada des de l’any 1659 en terres de França. Sense això no m’hauria estat possible assistir a la corrida d’ahir, perquè a la Catalunya peninsular han estat prohibides per la Generalitat. Les corrides de Ceret comencen amb la interpretació de “Els Segadors” per la Cobla Mil.lenària, amb tot el públic dret. Al final del cinquè toro la cobla entona la sardana “La Santa Espina” i tothom es torna a posar dret. Ahir també va tocar “L’Estaca”, de Lluís Llach, i el públic va balancejar-se, com si fes l’onada, a més de cantar-ne la tornada a cor. A les arenes de Ceret només hi oneja

En la mort d’Elba Picó, la "Zamba para no morir"

Aquest article també s'ha publicat al diari La Vanguardia

Barcelona ha comptat les quatre últimes dècades entre els seus residents amb una de les més destacades cantants femenines de tango argentí a tots dos dos cantons de l’oceà, traspassada el 12 de juliol a l’Hospital Clínic després d’un llarg combat contra el càncer. Nascuda a Buenos Aires
el 13 de febrero del 1942, hi va iniciar la carrera professional amb el Quinteto Clave. El 1969 intervenia en una “Antología de Canciones Folklóricas” per a l’Instituto Nacional de Musicología y tres anys més tard debutava en escena a El Viejo Almacén,

Elsa Peretti mereix més que un premi oficial

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Entre la llista de persones que acaben de rebre el Premi Nacional de Cultura 2013 de la Generalitat hi figura el nom d’Elsa Peretti amb tot el mereixement, però amb una salvetat. El guardó hauria de servir perquè la Fundació Elsa Peretti divulgués d’una vegada la llarga llista dels seus mecenatges, als quals caldria sumar-hi a escala internacional els de la Fundació Nando Peretti, que presideix igualment la filla. Davant d’aquesta llista, la gent cauria d’esquena. La Fundació Elsa Peretti té la seu social des del 1996 al poblet de Sant Martí Vell, de 250 habitants, en territori del Gironès abocat al Baix Empordà, una bellíssima demarcació a la qual es fa difícil deambular gaire estona sense sentir la influència resolutiva i discreta d’aquesta dona d’envergadura. Els projectes culturals patrocinats per Elsa Peretti que conec els he sabut sempre per via

La Setena Simfonia de Xostakóvitx i l’assassinat d’Ernest Lluch

El 21 de novembre del 2000 Ernest Lluch era covardament assassinat a trets a l’aparcament de casa seva per un escamot d’ETA. El divendres següent el mestre Jesús López Cobos havia de dirigir la monumental, èpica Simfonia núm. 7 en do major op. 60 “Leningrad”, de Dmitri Xostakóvitx, al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) a L’Auditori barceloní, una sala en què la presència entre el públic del melòman, professor i exministre Ernest Lluch havia estat molt

El “Zibaldone” de Leopardi en dosis assequibles i apassionades

L’ampli recull de reflexions titulat Zibaldone di pensieri va ser escrit per Giacomo Leopardi de manera discontínua entre el 1817 (als dinou anys) i el 1832. El manuscrit inèdit de 4.526 pàgines el va deixar en herència a dues dones de servei, que el van retenir més de cinquanta anys. Només va ser publicat el 1898 a Florència, en la primera de les incomptables edicions impreses des d'ençà. Cada vegada que torno a llegir-ne alguna pàgina faig servir la selecció de butxaca en quatre volums publicada el 1977 per l'editorial italiana Einaudi. El romàntic poeta de Recanati --"natio borgo selvaggio", a la regió central de les Marques-- constitueix a Itàlia un fenomen de popularitat, conjuntament amb Dant. Té arreu d'Europa seguidors

La Plaça Tetuan porta un nom indigne que encara promocionen

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Passo cada dia per la Plaça Tetuan de Barcelona, cada dia el seu nom em fa mal als ulls i em pregunto per què es manté en el nomenclàtor l’adscripció d’aquest cèntric espai urbà al record d’una salvatjada colonial com va ser la batalla de Tetuan del 1859 contra el territori dels marroquins, encara menys ben armats i preparats que l’exèrcit espanyol. El fet que el general català Joan Prim es lluís en l’escabetxada al capdavant del Batalló de Voluntaris Catalans (la veracitat de la condició de voluntaris és discutible) em sembla molt insuficient. Que la batalla donés peu a una pintura de grans

El president bolivià Evo Morales tractat a Europa com un “cholo de mierda”

La retenció durant tretze hores del president bolivià Evo Morales a l’aeroport de Viena i la indignació que això ha provocat a ell mateix i als seus col.legues llatinoamericans no és un cas de pell massa fina per part d’un alt mandatari. Més aviat constitueix una vergonya inqualificable, fins i tot dintre dels cànons refinadament hipòcrites de la diplomàcia internacional. El govern dels Estats Units, ferit per les revelacions del jove informàtic Edward Snowden sobre el seu programa PRISM de vigilància de desenes de milions de ciutadans, principalment europeus, va pressionar tots els governs europeus per on havia de passar l’avió presidencial amb Evo Morales a bord perquè

L’abdicació, també, de la reina Paola de Bèlgica

Avui s'ha anunciat l'abdicació del rei Albert i la reina Paola de Bèlgica en favor del seu fill. Confesso que durant els meus anys de residència a Bèlgica vaig mantenir una atracció platònica per la jove princesa Paola de Lieja, més endavant coronada reina, pel que representava a un país al qual polemitzaven contínuament al voltant de la seva conducta. Ja fos per reprovar-la o per admirar-la, Paola era un punt d'atenció i un tema de conversa, un dels pocs punts alternatius d’atenció i de conversa de l'actualitat belga. En el fons allò que debatien a través de les opinions contraposades sobre el comportament de Paola era el caràcter de la nació, les diferents maneres de situar-se enfront del llegendari "malestar belga", que alguns identificaven sense embuts amb el somni vegetatiu, el nirvana de l'ensopiment, la plàcida vida quotidiana al país humit, estabilitzat i mal avingut. L'agraciada jove italiana Paola Ruffo di Calabria apareixia per força sota el cel líquid de Bèlgica com un contrast permanent i mercurial. El contrast agradava o no. La princesa era guapa i indòmita. No calia gaire més per convertir-la en material de controvèrsia. A altres

La diminuta illa de Lampedusa s’obstina a sortir als diaris

Milers d’usuaris de TripAdvisor, un dels principals llocs web mundials de viatges, opinen en una enquesta realitzada enguany que el paradís terrenal es troba a la diminuta illa siciliana de Lampedusa i que la seva recòndita i deserta platja del Coniglio, d’aigües turquesa i sorra blanca, és la millor del món. Milers d’immigrants ilegals que hi arriben mig morts des de Tunísia i Líbia a bord de pasteres infames pensen exactament el contrari, detinguts en recintes improvisats a aquesta illa quatre vegades més petita que Formentera. Pertany a Itàlia però és més a prop de la costa africana que de ningú. Lampedusa s’obstina

El centre del món potser no és l’estació de Perpinyà

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels esports rudes preferits a moltes ciutats és la política municipal, en especial si es tracta de comarques en què la política nacional té un pes més escàs sobre el terreny i l’ajuntament representa la primera empresa en llocs de treball. A Perpinyà, a més a més, el càrrec del batlle ha estat dinàstic. Paul Alduy ho va ser del 1959 al 1993 i el fill Jean-Paul Alduy del 1993 al 2009, per passar aleshores a presidir l’aglomeració metropolitana. El relleu generacional i el canvi d’època va portar el “fill Alduy” a apostar per la relació de “Perpinyà la catalana” amb Barcelona, dintre de l’Euroregió i les noves comunicacions que convertien la capital rossellonesa en porta de pas continental d’una àrea més àmplia i més dinàmica. Barcelona no va fer ni el més mínim cas a Jean-Paul Alduy i la delegació permanent de l’Ajuntament de Perpinyà a la capital catalana va haver

Aquelles vetllades a la casa romana de “La lozana andaluza”, anys enrere

Després d’haver contemplat Maria Rosaria Omaggio in puribus naturalibus al cinema i a múltiples revistes de destape de la seva època de joveneta turgent i desacomplexada, vaig tractar  en persona anys enrere l’actriu protagonista de “La lozana andaluza” a casa d’ella, a Roma, en algunes vetllades amb amics. Aquesta papers de Venus sempre han estat dels més difícils, al cinema i a la vida real, pel despullament no només vestimentari que exigeixen, sense més artificis que els del talent natural. Maria Rosaria Omaggio se’n sortia amb discreta elegància, al cinema i a la

L’alternança sense alternativa de l’esquerra

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La transició del franquisme a la democràcia ens va dur a creure en la virtut de l’alternança entre la dreta i l’esquerra, primer al govern central i després a l’autonòmic. Això semblava garantir les regles del joc democràtic, les quals s’han vist laminades finalment per l’incest entre els interessos econòmics i les forces polítiques que havien de controlar-los. Els parlaments i els governs democràtics s’han mostrat irrellevants o còmplices enfront dels poders fàctics. Que l’actual Gran

El cotxe oficial és un afront i hauria de desaparèixer

El cotxe oficial hauria de desaparèixer en el món d’avui, no només reduir la quantitat. La seva sola existència, multiplicada i ostentosa, constitueix un afront a la qualitat del sistema democràtic, tan esmussat. Dintre del pla de reforma administrativa, el govern central anunciava ahir que aquests vehicles disminuiran de 930 a 630 i els xofers oficials en nòmina de 1.002 a 852 persones, sense precisar a quins organismes oficials en concret es refereix, atès que nombroses administracions públiques en disposen per als seus càrrecs. A Catalunya, durant el govern tripartit d’esquerres, la Generalitat va contractar l’any 2008 per

El meu estimat diari “L’Indépendant” i els prejubilats forçosos de la globalització

Quan vaig entrar a treballar-hi el 1977 com a corresponsal a Barcelona, el diari perpinyanès L’Indépendant venia 70.000 exemplars cada dia. Exercia un fort lideratge informatiu al Rosselló i la veïna Aude (Narbona). Informava amb una qualitat periodística que el duia, per exemple, a tenir corresponsals professionals i enviats especials a qualsevol esdeveniment que afectés els interessos rossellonesos. Avui ven 55.000 exemplars (molt més que altres diaris de ciutats de dimensions equivalents com Girona, Lleida o Tarragona), ha conegut una reducció de personal que afecta els continguts informatius i l’empresa propietària posa en dubte la viabilitat futura. La tendència s’inscriu dintre de la crisi general de la premsa escrita, malgrat la solidesa tradicional dels diaris regionals francesos (el diari francès més venut no és pas el parisenc Le Figaro amb 320.000 exemplars cada dia ni Le Monde amb 290.000 ni l’esportiu L’Equipe amb 275.000, sinó Ouest-France amb 750.000 a Bordeus i la

Renovar-se (molt) o morir, també a l’òpera

No deixa de ser notícia que un gènere musical tan anacrònic en els seus arguments com l’òpera i un escenari tan conservador com l’Arena de Verona consagressin divendres passat la tendència general dels últims anys: els muntatges escenogràfics rupturistes encarregats a figures ferotgement renovadores. La trencadora companyia catalana de teatre La Fura dels Baus va rebre la missió d’imaginar i materialitzar una nova posada en escena de l’òpera verdiana “Aida”, la més clàssica, més antiga i

Que la crisi no ens faci perdre el sentit del ridícul

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Hi ha una cosa pitjor que caure, com hem caigut, en la crisi econòmica, política, institucional i ètica. Aquesta cosa pitjor és caure en el ridícul, perdre la credibilitat, la versemblança i el sentit de la realitat. El president Artur Mas acaba de caure en això segon, al moment d’anunciar com a full de ruta un paquet de 212 mesures de govern precises, ja recollides en gran part al programa d’actuació aprovat al moment d’iniciar el

Deulofeu va predir la independència de Catalunya o no es pot ser savi i de Figueres

El 15 de juny del 1990 estrenava la meva condició d’articulista setmanal d’opinió al diari Avui amb un article titulat “No es pot ser savi i de Figueres”. El diari va col.locar-lo a tota pàgina i aquest encapçalament de la secció  d’opinió va causar un cert efecte. Encara sort que el subtítol aclaria immediatament: “Alexandre Deulofeu va ser un savi figuerenc que no ha estat comprès encara. És autor d’una voluminosa interpretació de la història a través de la matemàtica, i l’articulista ens en parla i el reivindica”. En efecte, el reivindicava i l’he tornat a reivindicar. Vaig tenir la sort de tractar personalment Deulofeu i la gran distància d’edat i de coneixements que ens separava no va ser obstacle perquè m’oferís generosa atenció i hospitalitat al seu mas d’Ordis, al qual ell es desplaçava quasi cada dia des del domicili de Figueres amb la intenció de passejar, pensar i feinejar una estona per desentumir la ment i les cames. Al quarto de mals endreços del mas s’hi acumulaven els volums autoeditats i no venuts de la seva Matemàtica de la història, rebuda com una extravagància al moment d’aparèixer. A l’article del 1990 jo començava afirmant: “Deuen sobrar dits

Les meves innocents recerques al voltant del nom d'Astor

El ressò de l’útima novel.la policíaca de Marta Sanz, titulada Daniela Astor y la caja negra (Anagrama), m’ha retornat a les meves velles i encuriosides indagacions al voltant del nom d’Astor. Van sorgir arran de la inclinació per l’obra del renovador compositor argentí Astor Piazzolla, però de seguida em va sorprendre que la paraula, molt poc corrent com a nom de pila, pertanyia alhora a un cognom anglosaxó il.lustre igualment present a Catalunya, al nom català d’un falcó perdiguer i

Reduïm els costos laborals, però els de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’economia està formada pel capital i pel treball. Tots hem comprovat durant els últims anys què vol dir augmentar la productivitat al món del treball: 27 % de la població activa a l’atur, més de la meitat dels joves en edat de treballar sense feina i extensió de la precarietat de contractació. El món del treball ha encaixat en poc temps una reducció draconiana dels costos laborals de les empreses per tal de mantenir o incrementar la seva competitivitat. Ara ens falta saber en què ha consistit la reducció dels costos laborals i l’augment de la