Reduïm els costos laborals, però els de tots

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’economia està formada pel capital i pel treball. Tots hem comprovat durant els últims anys què vol dir augmentar la productivitat al món del treball: 27 % de la població activa a l’atur, més de la meitat dels joves en edat de treballar sense feina i extensió de la precarietat de contractació. El món del treball ha encaixat en poc temps una reducció draconiana dels costos laborals de les empreses per tal de mantenir o incrementar la seva competitivitat. Ara ens falta saber en què ha consistit la reducció dels costos laborals i l’augment de la

Les dones van votar abans a Espanya que a França

Augmenten últimament els que pensen que Espanya ha estat sempre un irredimible país endarrerit, sobretot en comparació amb els altres d’Europa. Ha estat així amb freqüència, no sempre. Els intents reformistes i modernitzadors també han de comptar. M’hi han fet pensar els comentaris recents sobre el fet que les quatre principals candidates a l’alcaldia de París a les eleccions municipals franceses de l’any vinent seran probablement dones. Encara que pugui semblar estrany, la França contemporània ha anat sempre per darrere d’Espanya en matèria de

Els senglars han arribat nedant a l’illa de Portlligat

Senglars adults amb les seves cries han arribat nedant fins l’illa cadaquesenca de Portlligat i s’hi han instal.lat, tal com ha pogut ser fotografiat aquests dies. Algunes persones s’han estranyat de les habilitats nedadores d’aquests animals, jo no. Fa pocs anys una embarcació zòdiac de vigilància marítima de la Guàrdia Civil va trobar un porc senglar que nedava tres quilòmetres mar endins d'Arenys, després que el temporal registrat tres dies abans arrossegués l’ungulat per la riera de la Tordera i l'animal recorrés uns vint quilòmetres en mar sense defallir. Un cop a bord de la zòdiac, encara li quedaven forces per envestir els rescatadors. Fins èpoques recents aquests nedades de senglar

El fenomen d’Evita Perón encara cueja, allà i aquí

Aquest dimecres 6 de juny s’emet el segon i últim capítol de la minisèrie de TVE i TV3 “Carta a Eva”, dirigida pel realitzador Agustí Villaronga al voltant de la mítica visita que va fer a Madrid i Barcelona Evita Perón el juny del 1947. A un moment de ple aïllament internacional del règim franquista i de severes penúries per a tothom, excepte per als estraperlistes i les fortunes consolidades, la triomfal visita de la “Madona dels descamisats” i antiga vedette va ser organitzada com una “operació d’Estat” i un espectacle de masses. Causaria un impacte del qual

La por del llop i la por del turc

A l’Edat Mitjana es deia que les dues principals pors de la gent eren el llop i el turc. Al món d’avui Turquia ha estat admesa com a candidata a l’adhesió a la Unió Europea des del 1999, tot i que les negociacions d’ingrés es troben paralitzades per manca de condicions democràtiques suficients del règim turc, en ràpid ascens econòmic però també d’autoritarisme i de radicalització de l'integrisme islamista com a nova --i molt vella-- forma de feixisme. Turquia no és una democràcia, però

La distància entre l’esternut i l’orgasme

El repte més ardu de la literatura descriptiva és una cosa tan aparentment senzilla com descriure un esternut de manera comprensible, ajustada a la realitat i rica de tots els seus matisos. Si volem poetitzar-ho una mica, podem canviar l’esternut per un orgasme, de connotacions més àmplies i fàcils de convertir en literatura. Però el principi és el mateix, la dificultat de descriure amb encert fets o situacions que tothom viu, veu o s’imagina en detall sense cap dificultat. Josep Pla va practicar des de jove el descripitivisme literari com una categoria --els apunts amb paper i llàpis sobre allò que veia-- i va sentenciar, després de donar-hi moltes voltes, que observar és més difícil que pensar,

Els 75 anys de la batalla de l’Ebre, que va decidir la guerra

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 25 de juliol farà 75 anys que començava la batalla de l’Ebre, la més decisiva de la guerra civil. Va durar fins el 16 de novembre del 1938 i ningú no va comptar els morts. Un cop guanyada per Franco, va decidir llançar-se sobre Catalunya i no encara sobre l’objectiu culminant de Madrid. El govern republicà s’havia traslladat en pes de València a Barcelona des de l’octubre del 1937 i la voluntat de Franco era dur a

Ara ja no volem ser europeus

A la mort de Franco hi havia entre nosaltres un consens social a favor de ser europeus. Es va veure recompensat directament, trinco trinco, amb 100.000 milions d’euros dels fons europeus, arribats a Espanya com el manà entre el 1986 i el 2010. Ara els fons europeus de cohesió van a nous països membres més necessitats i allò que ens arriba de Brussel.les és una draconiana i equivocada política d’austeritat, imposada per Alemanya com a país hegemònic i beneficiari. La Unió Europea ja no és als nostres ulls l’avançada de la democràcia comunitària, sinó l’autoritària madrastra

L’evasió fiscal a Andorra, xavalla de centimets

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Guàrdia Civil de la duana andorrana de la Farga d’en Moles informa que entre l’1 de gener i el 15 de maig s’hi han confiscat 1.966.000 euros a persones que pretenien passar-los sense declarar (el màxim permès és de 10.000 € per persona), la qual cosa significa un 139 % més que en el mateix període de l’any anterior i supera el total del 2012. La majoria eren capitals ocults a Andorra que retornaven a Catalunya, atesa l’actual manca de liquiditat i d’accés al crèdit. La xifra

M’oposo a ennoblir la soledat

Proliferen últimament i arriben als anuncis publicitaris, a les llistes de llibres més venuts i també a la poesia doctrines destinades a prestigiar el fet de viure sol i que tots ens sentim contents i aclimatats amb el que ens ha tocat o hem triat. Algunes persones viuen soles i se senten felices d’aquesta manera, dintre d’una opció perfectament respectable. També ho ha de ser l’opció inversa, per la mateixa raó o amb més raó encara. L’estima de la soledat deu ser, com tot, una qüestió de dosis. L’equilibri no sempre deriva espontàniament de les circumstàncies, sinó que de vegades exigeix un treball interior d’orfebreria, que no és el mateix que la bisuteria.  Allò que desperta la meva aprensió és veure

Els nous bitllets de 5 euros contenen una clau amagada

Els nous bitllets de 5 euros porten a la seva esquerra en transparència (tècnicament en holograma i marca d’aigua) l’efígie de la llegendària deessa grega Europa, que va donar nom al continent, segons la seva representació clàssica conservada a una gerra que s’exposa al Louvre. L’he mirada amb atenció i m’ha semblat veure-hi una clau amagada. Actualment la relació de forces afavoreix els “virtuosos” països germànics del nord i el nou bitllet ha estat presentat en societat precisament a Francfort pel president del Banc

L’església catòlica només compta els seus màrtirs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Conferència Episcopal Espanyola acaba d’anunciar que el diumenge 13 d’octubre vinent celebrarà al recinte de l’antiga Universitat Laboral de Tarragona una beatificació massiva de 500 màrtirs de la Guerra Civil espanyola, a la qual preveu que hi assisteixin 50.000 persones. En el llenguatge oficial de l’església catòlica, la denominació de màrtirs de la Guerra Civil es refereix als sacerdots i religiosos, no al conjunt de les víctimes. És una actitud controvertida, per dir-ho amb suavitat,

El perfil oficial del coronel Escofet no ha d’amagar l’altre

Avui he fet a mans del conseller d'Interior de la Generalitat la donació al Servei Històric del Cos de Mosos d’Esquadra dels documents que em va llegar el seu responsable durant la República i la guerra, el coronel Frederic Escofet. El meu primer llibre va ser l’any 1979 la biografia d’aquest militar republicà exiliat, després d’incomptables converses amb ell a Brussel.les. He cedit els documents després de l’excel.lent impressió que em vau causar la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu, dirigit pel sotsinspector i historiador Fèlix González Fraile amb la col.laboració de l'agent David Hidalgo. Per a mi honorar l’exemple cívic del coronel

El resultat d’un fusell Mauser autèntic a les meves mans

Durant la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu els responsables han volgut tenir la gentilesa de fer-me empunyar un fusell Mauser autèntic, exposat com a antiga arma dels seus agents. He correspòs a la gentilesa sense cap ganes i he sostingut educadament el Mauser durant uns instants entre les meves mans. M’he limitat a sospesar-lo. No l’he encaixat a l’espatlla, no he posat el dit al gallet, no he provat el forrellat ni he simulat apuntar amb el punt de mira. Només l’he sospesat. He vist als ulls dels meus amables amfitrions que esperaven algun comentari admirat per part meva i no se me n’ha acudit absolutament cap. Els he dit que

Els pakis del meu barri no voten, aparentment

El Pakistan cau molt lluny, però cada dia passo per davant de les petites botigues de queviures del meu barri regentades per pakistanesos, que ara anomenen mini-markets, amb algú a la caixa que hi fa més hores que un rellotge. No he estat mai al Pakistan, però conec els pakistanesos del barri com una presència quotidiana. Mentre hi compro alguna cosa, avui els he preguntat la seva impressió sobre les tenses eleccions de diumenge al seu país i l’alternança de govern que han significat. Tots han fugit d’estudi, com si els resultés indiferent o no volguessin expressar-se. El seu país té 160 milions d’habitants i és l’únic potència nuclear musulmana, viu en el caos de la crisi econòmica

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

A Palafrugell i les seves platges vaig conèixer vells cantaires devorats per la passió permanent d’entonar-ne "un parell" a la primera ocasió, durant hores i hores, com un pou inesgotable. Ells em van fer entendre que l’etiqueta d’havaneres era recent i postissa. Del que es tractava era cantar en colla i cantaven de tot, amb preferència per temes de moda, valsets, balades, romances sarsueleres, boleros, ranxeres, tangos, polques, masurques, sardanes o fins i tot alguna havanera. A la foto adjunta s’hi veuen Tito Jiménez, l’avi Mèlio mig amagat a l’angle superior, Josep Bastons a la guitarra, Franciscu Rovira, Ricard Balil i jo mateix. Els vells ja no hi són. Emeri Vicens Climent, l’avi Mèlio, ens

Visca la Setmana de la Poesia (i per què)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests dies se celebra a múltiples escenaris de la ciutat la 16 edició de la Setmana de la Poesia de Barcelona, naturalment amb un programa retallat i un pressupost municipal limitat a 238.000 euros, una goteta d’aigua per a una iniciativa d’important rendiment ciutadà. També s’ha reduït el format de la 29 edició del Festival Internacional de Poesia que omple al Palau de la Música de públic i de veus internacionals com a cloenda de la Setmana. No s’ha pogut tirar endavant la fira d’editors de poesia que els organitzadors desitjaven. Tant se val, ni l’escapçada de la Setmana no arriba a doldre’m del tot davant la magnífica continuïtat d’una iniciativa que treu per uns dies la poesia viva i

Vull tornar a Montevideo

Em pesa a l’estómac, com una injustícia imperdonable, haver estat un sol cop a Montevideo. Aquells pocs dies em van inocular una atracció que no ha parat de créixer. Arran d’algun enèsim viatge a la veïna Buenos Aires, vaig fer una incursió quasi d’esquitllentes a Montevideo amb el Buquebús, des de l’altra riba de l’estuari del Riu de la Plata que comparteixen amb harmonia variable els dos països limítrofs i tan diferents. Em vaig allotjar a un hotel de la rambla montevideana, el passeig de mar que fistoneja la ciutat al llarg de dotze quilòmetres. Amb el sol gest de córrer la cortina del balcó de l’habitació, la primera visió de la bellíssima badia urbana em va convèncer sobre l’engany que la meva vella

L’estadi de Maracanã perd la corba que m’agradava més

Les obres de modernització del mític estadi de futbol de Maracanã, a Rio de Janeiro, que l’any vinent acollirà la final de la Copa del Món, han desvirtuat allò que m’agradava més d’aquest autèntic temple de l’arquitectura, del futbol i les “torcidas” capaces de posar el ritme més insospitat als seus ànims. Les obres han conservat la façana, declarada monument protegit, però les noves grades han alterat la gegantina el.lipsi interna de 300 metres de llarg que dibuixaven les velles, amb una elegància exempta de pilastres aparents. El fenomen de l’el.lipsi en erupció no tornarà a ser igual. L’estadi va ser construït per a la Copa del Món del

El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament