M’oposo a ennoblir la soledat

Proliferen últimament i arriben als anuncis publicitaris, a les llistes de llibres més venuts i també a la poesia doctrines destinades a prestigiar el fet de viure sol i que tots ens sentim contents i aclimatats amb el que ens ha tocat o hem triat. Algunes persones viuen soles i se senten felices d’aquesta manera, dintre d’una opció perfectament respectable. També ho ha de ser l’opció inversa, per la mateixa raó o amb més raó encara. L’estima de la soledat deu ser, com tot, una qüestió de dosis. L’equilibri no sempre deriva espontàniament de les circumstàncies, sinó que de vegades exigeix un treball interior d’orfebreria, que no és el mateix que la bisuteria.  Allò que desperta la meva aprensió és veure

Els nous bitllets de 5 euros contenen una clau amagada

Els nous bitllets de 5 euros porten a la seva esquerra en transparència (tècnicament en holograma i marca d’aigua) l’efígie de la llegendària deessa grega Europa, que va donar nom al continent, segons la seva representació clàssica conservada a una gerra que s’exposa al Louvre. L’he mirada amb atenció i m’ha semblat veure-hi una clau amagada. Actualment la relació de forces afavoreix els “virtuosos” països germànics del nord i el nou bitllet ha estat presentat en societat precisament a Francfort pel president del Banc

L’església catòlica només compta els seus màrtirs

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

La Conferència Episcopal Espanyola acaba d’anunciar que el diumenge 13 d’octubre vinent celebrarà al recinte de l’antiga Universitat Laboral de Tarragona una beatificació massiva de 500 màrtirs de la Guerra Civil espanyola, a la qual preveu que hi assisteixin 50.000 persones. En el llenguatge oficial de l’església catòlica, la denominació de màrtirs de la Guerra Civil es refereix als sacerdots i religiosos, no al conjunt de les víctimes. És una actitud controvertida, per dir-ho amb suavitat,

El perfil oficial del coronel Escofet no ha d’amagar l’altre

Avui he fet a mans del conseller d'Interior de la Generalitat la donació al Servei Històric del Cos de Mosos d’Esquadra dels documents que em va llegar el seu responsable durant la República i la guerra, el coronel Frederic Escofet. El meu primer llibre va ser l’any 1979 la biografia d’aquest militar republicà exiliat, després d’incomptables converses amb ell a Brussel.les. He cedit els documents després de l’excel.lent impressió que em vau causar la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu, dirigit pel sotsinspector i historiador Fèlix González Fraile amb la col.laboració de l'agent David Hidalgo. Per a mi honorar l’exemple cívic del coronel

El resultat d’un fusell Mauser autèntic a les meves mans

Durant la visita al Servei Històric del Cos de Mossos d’Esquadra i el seu petit museu els responsables han volgut tenir la gentilesa de fer-me empunyar un fusell Mauser autèntic, exposat com a antiga arma dels seus agents. He correspòs a la gentilesa sense cap ganes i he sostingut educadament el Mauser durant uns instants entre les meves mans. M’he limitat a sospesar-lo. No l’he encaixat a l’espatlla, no he posat el dit al gallet, no he provat el forrellat ni he simulat apuntar amb el punt de mira. Només l’he sospesat. He vist als ulls dels meus amables amfitrions que esperaven algun comentari admirat per part meva i no se me n’ha acudit absolutament cap. Els he dit que

Els pakis del meu barri no voten, aparentment

El Pakistan cau molt lluny, però cada dia passo per davant de les petites botigues de queviures del meu barri regentades per pakistanesos, que ara anomenen mini-markets, amb algú a la caixa que hi fa més hores que un rellotge. No he estat mai al Pakistan, però conec els pakistanesos del barri com una presència quotidiana. Mentre hi compro alguna cosa, avui els he preguntat la seva impressió sobre les tenses eleccions de diumenge al seu país i l’alternança de govern que han significat. Tots han fugit d’estudi, com si els resultés indiferent o no volguessin expressar-se. El seu país té 160 milions d’habitants i és l’únic potència nuclear musulmana, viu en el caos de la crisi econòmica

Això només ho entenem els que vam conèixer en Boris

A Palafrugell i les seves platges vaig conèixer vells cantaires devorats per la passió permanent d’entonar-ne "un parell" a la primera ocasió, durant hores i hores, com un pou inesgotable. Ells em van fer entendre que l’etiqueta d’havaneres era recent i postissa. Del que es tractava era cantar en colla i cantaven de tot, amb preferència per temes de moda, valsets, balades, romances sarsueleres, boleros, ranxeres, tangos, polques, masurques, sardanes o fins i tot alguna havanera. A la foto adjunta s’hi veuen Tito Jiménez, l’avi Mèlio mig amagat a l’angle superior, Josep Bastons a la guitarra, Franciscu Rovira, Ricard Balil i jo mateix. Els vells ja no hi són. Emeri Vicens Climent, l’avi Mèlio, ens

Visca la Setmana de la Poesia (i per què)

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests dies se celebra a múltiples escenaris de la ciutat la 16 edició de la Setmana de la Poesia de Barcelona, naturalment amb un programa retallat i un pressupost municipal limitat a 238.000 euros, una goteta d’aigua per a una iniciativa d’important rendiment ciutadà. També s’ha reduït el format de la 29 edició del Festival Internacional de Poesia que omple al Palau de la Música de públic i de veus internacionals com a cloenda de la Setmana. No s’ha pogut tirar endavant la fira d’editors de poesia que els organitzadors desitjaven. Tant se val, ni l’escapçada de la Setmana no arriba a doldre’m del tot davant la magnífica continuïtat d’una iniciativa que treu per uns dies la poesia viva i

Vull tornar a Montevideo

Em pesa a l’estómac, com una injustícia imperdonable, haver estat un sol cop a Montevideo. Aquells pocs dies em van inocular una atracció que no ha parat de créixer. Arran d’algun enèsim viatge a la veïna Buenos Aires, vaig fer una incursió quasi d’esquitllentes a Montevideo amb el Buquebús, des de l’altra riba de l’estuari del Riu de la Plata que comparteixen amb harmonia variable els dos països limítrofs i tan diferents. Em vaig allotjar a un hotel de la rambla montevideana, el passeig de mar que fistoneja la ciutat al llarg de dotze quilòmetres. Amb el sol gest de córrer la cortina del balcó de l’habitació, la primera visió de la bellíssima badia urbana em va convèncer sobre l’engany que la meva vella

L’estadi de Maracanã perd la corba que m’agradava més

Les obres de modernització del mític estadi de futbol de Maracanã, a Rio de Janeiro, que l’any vinent acollirà la final de la Copa del Món, han desvirtuat allò que m’agradava més d’aquest autèntic temple de l’arquitectura, del futbol i les “torcidas” capaces de posar el ritme més insospitat als seus ànims. Les obres han conservat la façana, declarada monument protegit, però les noves grades han alterat la gegantina el.lipsi interna de 300 metres de llarg que dibuixaven les velles, amb una elegància exempta de pilastres aparents. El fenomen de l’el.lipsi en erupció no tornarà a ser igual. L’estadi va ser construït per a la Copa del Món del

El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament

Populista ho seràs tu!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Resulta miserable qualificar despectivament de populistes els moviments socials embrionaris i per força balbuciejants que emergeixen per suplir la flagrant absència d’alternatives a la greu situació de crisi per part dels polítics professionals. Resulta miserable, però el qualificatiu despectiu prolifera últimament. Deu ser un senyal que aquests moviments heterogenis, abocats a la recerca d’un camí polític diferent, comencen a complir la seva funció. Per llançar-los al damunt el vel de la

“Torroella, vila vella” ha rejovenit molt

Ahir es va presentar el programa de la pròxima edició del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que se celebra des del 1981 amb primeríssim nivell de qualitat. Representa una joia de la corona del país, a un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge caciquil i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la “Torroella, vila vella”…  Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

Avui plou, demà i demà passat també

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament

Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix

El món no és només dels emprenedors

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels falsos mites més fomentats de la societat moderna, fins a convertir-lo en un simple estereotip, és la glorificació de l’esperit emprenedor com a model de conducta social, més concretament l’esperit emprenedor reduït a la versió de crear noves empreses a partir d’una bona idea de mercat i una mica de sort. No és només el somni daurat de les escoles privades de negocis i els màsters en direcció d’empreses, que floreixen com a planter de la suposada elit econòmica. També les

Les millors misses, a la cartellera d’espectacles

Fa molts anys que demano en els meus articles que les millors misses cantades de cada ciutat apareguin a la cartellera d’espectacles dels diaris. No només per informar els seguidors interessats per motius religiosos sinó també, com en el meu cas, els no creients que estimem la bona música sacra. El meu desig s’ha vist parcialment satisfet amb la iniciativa privada de l’Associació d’Amics de les Misses Polifòniques, la qual ha programat un cicle de cinc d’aquestes misses al monestir de Pedralbes i l’església dels Sants Just i Pastor (a la foto) de Barcelona, presentades cada vegada amb un anunci publicitari als diaris. Diumenge vinent n'ofereixen una de Palestrina i el 26 de maig la