Vull tornar a Montevideo

Em pesa a l’estómac, com una injustícia imperdonable, haver estat un sol cop a Montevideo. Aquells pocs dies em van inocular una atracció que no ha parat de créixer. Arran d’algun enèsim viatge a la veïna Buenos Aires, vaig fer una incursió quasi d’esquitllentes a Montevideo amb el Buquebús, des de l’altra riba de l’estuari del Riu de la Plata que comparteixen amb harmonia variable els dos països limítrofs i tan diferents. Em vaig allotjar a un hotel de la rambla montevideana, el passeig de mar que fistoneja la ciutat al llarg de dotze quilòmetres. Amb el sol gest de córrer la cortina del balcó de l’habitació, la primera visió de la bellíssima badia urbana em va convèncer sobre l’engany que la meva vella

L’estadi de Maracanã perd la corba que m’agradava més

Les obres de modernització del mític estadi de futbol de Maracanã, a Rio de Janeiro, que l’any vinent acollirà la final de la Copa del Món, han desvirtuat allò que m’agradava més d’aquest autèntic temple de l’arquitectura, del futbol i les “torcidas” capaces de posar el ritme més insospitat als seus ànims. Les obres han conservat la façana, declarada monument protegit, però les noves grades han alterat la gegantina el.lipsi interna de 300 metres de llarg que dibuixaven les velles, amb una elegància exempta de pilastres aparents. El fenomen de l’el.lipsi en erupció no tornarà a ser igual. L’estadi va ser construït per a la Copa del Món del

El deliri del xiprer, al millor indret per celebrar-lo

Ahir vaig assistir a la inauguració de l’exposició de pintura i escultura de Pilar Farrés titulada “El deliri del xiprer”, organitzada fins el 14 de maig al voltant del pati neoclàssic de la casa Pagès i Bofill de Figueres, presidit per dos sumptuosos xiprers. Aquest arbre totèmic és un leit-motiv del paisatge empordanès, de l’obra de Pilar Farrés i de més coses. Com va dir el presentador de l’exposició, Josep M. Dacosta: “La feina que fan els artistes en general i Pilar Farrés en particular és educar-nos visualment, fer-nos més sensibles perquè ens dolgui cada atemptat contra el nostre paisatge, perquè ens faci mal al cor quan veiem un abocament

Populista ho seràs tu!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Resulta miserable qualificar despectivament de populistes els moviments socials embrionaris i per força balbuciejants que emergeixen per suplir la flagrant absència d’alternatives a la greu situació de crisi per part dels polítics professionals. Resulta miserable, però el qualificatiu despectiu prolifera últimament. Deu ser un senyal que aquests moviments heterogenis, abocats a la recerca d’un camí polític diferent, comencen a complir la seva funció. Per llançar-los al damunt el vel de la

“Torroella, vila vella” ha rejovenit molt

Ahir es va presentar el programa de la pròxima edició del Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí, que se celebra des del 1981 amb primeríssim nivell de qualitat. Representa una joia de la corona del país, a un indret que a començaments del segle XX continuava sent una trista vila feudal, quan a d’altres municipis gironins veïns la indústria dels taps de suro ja hi havia introduït un visible canvi d’estructura social i de mentalitats. La imatge caciquil i el tuf de resclosit va impregnar durant molt temps la “Torroella, vila vella”…  Ara, amb tot just 11.000 habitants, quan les pròsperes viles sureres veïnes s’han de refiar del turisme de

Tinc un gran record de Perugia, no m’hi ha passat mai res

En èpoques més debutants també vaig patir a Florència la “síndrome de Stendhal”, el trasbals causat per l’excessiva absorció de bellesa a la capital del Renaixement. Vaig trobar una solució que, encara ara, no m’ha fallat mai. Llogo un cotxe i m’escapo extramurs durant 150 km fins a Perugia (ja sé que en català es diu Perusa, però m’agrada més en versió original). La petita capital de la regió limítrof de l’Úmbria no ha de suportar el pes del lideratge de la Toscana i manté perfectament la nota sense la mateixa pressió. Fins i tot diria que la iguala, en unes dimensions més abastables que faciliten la desalteració i les descobertes espontànies. A Florència o a Siena sempre s’està a la mercè de

Avui plou, demà i demà passat també

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Predicaré amb l’exemple la meva convicció que els articles d’opinió publicats als diaris no s’han de limitar sense excepció a l’actualitat política. Avui, al moment d’escriure i enviar aquest article, plou. Diuen que demà i demà passat també ho farà. Som a la primavera, ja se sap. És bo que plogui, agradi més o agradi menys a cadascú. A mi em desagrada, però m’hi avinc, si no

Un motiu precís per tornar al Janícul de Roma

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals i llegendaris de Roma. Se’l considera el vuitè, perquè s’ha convertit en igual d'eminent, deliciós i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. No es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc era tradicional que els romans anessin a casar-se i fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió i la bellesa del parc públic, al qual els romans

La psicòloga Isabel S. Larraburu aconsegueix la meva atenció plena

Sóc un vell lector dels articles que de tant en tant publica a la premsa la psicòloga Isabel S. Larraburu sobre la seva especialitat. M’he assabentat amb retard de la publicació del seu llibre Atención plena (editorial Temas de Hoy). L’he comprat, l’he llegit, m’ha descol.locat i he tingut la impressió que aquest efecte era bo. L’autora exposa de manera argumentada els beneficis del mètode budista de meditació Vipassana, que la ciència occidental ha batejat com a mindfullness. A la segona part, Isabel S. Larraburu relata amb talent narratiu una sèrie d’exemples pràctics derivats de la seva trajectòria com a psicòloga clínica. Més que una compilació de receptes màgiques d’autoajuda, Atención plena és un repertori clarament

Les barraques de pescadors i el significat del temps

Avui he fet la presentació a l’auditori del Museu del Suro de Palafrugell del llibre de Jordi Turró Les barraques de pescadors a la Costa Brava. Hi he dit que quan deu anys enrere vaig saber que aquest jove documentalista de la Fundació Ernest Morató es proposava escometre el tema, em vaig afanyar a remenar al meu arxiu i fer-li arribar els papers que jo mateix havia anat aplegant al voltant d’una de les meves nombroses inclinacions periodístiques i literàries relacionades amb Palafrugell, amb l’Empordà, amb el Mediterrani, amb les havaneres i amb massa coses més. Les barraques de pescadors, definides a la contraportada del llibre com “senzilles i humils parets allà on el blau marí del mar es dilueix

El món no és només dels emprenedors

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un dels falsos mites més fomentats de la societat moderna, fins a convertir-lo en un simple estereotip, és la glorificació de l’esperit emprenedor com a model de conducta social, més concretament l’esperit emprenedor reduït a la versió de crear noves empreses a partir d’una bona idea de mercat i una mica de sort. No és només el somni daurat de les escoles privades de negocis i els màsters en direcció d’empreses, que floreixen com a planter de la suposada elit econòmica. També les

Les millors misses, a la cartellera d’espectacles

Fa molts anys que demano en els meus articles que les millors misses cantades de cada ciutat apareguin a la cartellera d’espectacles dels diaris. No només per informar els seguidors interessats per motius religiosos sinó també, com en el meu cas, els no creients que estimem la bona música sacra. El meu desig s’ha vist parcialment satisfet amb la iniciativa privada de l’Associació d’Amics de les Misses Polifòniques, la qual ha programat un cicle de cinc d’aquestes misses al monestir de Pedralbes i l’església dels Sants Just i Pastor (a la foto) de Barcelona, presentades cada vegada amb un anunci publicitari als diaris. Diumenge vinent n'ofereixen una de Palestrina i el 26 de maig la

Es presenta una perla en forma de llibre: ”El viatge del gironauta”

Durant quatre anys el poeta Quim Curbet va recórrer amb paper i llapis a la mà cadascun dels 207 municipis de les comarques gironines. Va fer-ne un retrat personal, un reduït i llampeguejant esbós al natural capaç de cabre en l’espai de la columna de diari a la qual l’escrit anava destinat. Ara els ha recopilat tots en un llibre, sense variar el format humil i nobilíssim de la columna. Es titula El viatge del gironauta, i és una joia, un elogi de la força del traç del pinzell prim, un monument a la literatura descriptiva, a la capacitat fotogràfica de les paraules inspirades. Un cop escrites i publicades les columnes, el poeta ha tornat ara a emprendre el camí per presentar el llibre recopilatiu a alguns dels municipis descrits, en el marc d’una mena

La raó d’Oliveres, Forcades i companyia

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Davant l’escassa resposta de l’esquerra parlamentària a la necessitat de regeneració democràtica que la crisi econòmica ha posat de relleu, era natural, saludable i esperat que sorgissin moviments socials com el que acaben d’anunciar aquesta setmana l'economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, i la

Preu per preu, penis grossos

Sota el titular “La mida sí que importa”, l’autoritzat periodista científic Josep Corbella sorprèn avui a les pàgines del diari La Vanguardia amb els resultats d’una investigació segons la qual “el penis dels goril.les mesura un centímetre i mig, encara que pot arribar als quatre en moments de màxima erecció. El dels ximpanzés és el doble de gros. Però el dels humans bat rècords. Amb una longitud mitjana d’uns 9 centímetres quan està flàccid i d’entre 13 i 14 quan està erecte, és amb diferència el rei dels penis entre els primats. Què va portar els humans a dotar-se d’una càrrega tan poc pràctica per córrer a la sabana (com belluga, la punyetera!) o per moure’s a la

El pic del Canigó com la festa major del Mas Rampinyo

Ha començat a circular una petició pública per tal que la monumental creu en ferro forjat que senyoreja al pic del Canigó sigui purificada de la quantitat de rècords tèxtils, convertits en parracs per la tramuntana, que la gent hi deixa penjats, sobretot si tenim en compte que aquest pic mític pot arribar a ser petjat per uns 500 excursionistes cada dia festiu de bonança atmosfèrica. La creu s’ha vist colgada pel costum massiu. Ara es confon amb una mena de ninot espantaocells. Més que marcar un cim majestuós, sembla guarnir la festa major del Mas Rampinyo (vella expressió popular per designar ordinariesa, amb tot el respecte per la festa major del Mas Rampinyo, a Montcada i Reixac, que es continua celebrant cada final d’abril). La petició pública vol recollir signatures i ha estat adreçada a la presidenta del Consell General dels Pirineus Orientals (equivalent de la Diputació, a Perpinyà), perquè potser cal recordar que el massís del Canigó es troba en territori francès del Rosselló, encara que a qualsevol català això

La Fura dels Baus revoluciona Wagner a tocar del Rin

En ple bicentenari de la naixença de Wagner i el dia mateix en què transcorre simbòlicament l’últim acte de “Parsifal”, el director escènic Carlus Padrissa i la companyia La Fura dels Baus van estrenar aquest Divendres Sant 29 de març el seu espectacular muntatge sobre la mítica  òpera  en ple centre de Colònia, arran del Rin gegantí i a l’ombra de l’arxi-coneguda catedral. S’ha parlat poc de l’esdeveniment i del concurs de circumstàncies, malgrat l’efemèride wagneriana i el paper renovador que juga arreu del món la companyia catalana en matèria d’escenografia operística. La producció, en cartell fins el 14 d’abril, ha estat un encàrrec de l’Òpera de Colònia, després de l’èxit apoteòsic obtingut fa dos anys en

El triomf dels fills espanyols i catalans de la República francesa

El nou director del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, es diu Jean-Luc Martínez i és un historiador de l’art nascut a París, fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat aquesta setmana es va despenjar amb la següent declaració: “Vinc d’un ambient modest. La meva mare era portera i el meu pare carter. Ho dec tot a l’escola de la República”. És exactament la mateixa frase que em va dir fa poques setmanes la directora dels Museu d’Art Modern de Ceret i del Museu de Cotlliure, Josefina Matamoros, quan la vaig entrevistar arran de la

Amunt, els imputats de la terra!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Cadascun dels integrants de la llarga i renovada llista d’imputats d’aquests últims temps ho està per casos concrets diferents, però tots tenen un denominador comú: haver-se apropiat –presumptament—de diners públics que havien de servir per no tancar quiròfans de la Seguretat Social, per no disminuir el nombre de mestres de les escoles, per acabar obres públiques, per mantenir les pensions de jubilació, per pagar l’atenció social dels geriàtrics i altres serveis i equipaments públics, els quals s’han vist retallats sense miraments a

El vins malbec no són només argentins

La qualitat i la moda internacional dels vins negres malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès és una especialitat d’aquell país austral. L’Argentina ostenta la superfície plantada més gran del món de cep malbec, amb 16.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza, al repeu dels Andes, gràcies a les inversions estrangeres afavorides pel baix cost de la producció intensiva i l’alt preu de venda als mercats nord-americans. Però de bons malbecs n’hi ha també aquí, en convivència amb altres varietats avui majoritàries. La bodega Monestir del Tallat comercialitza un 100 % malbec de les seves Vinyes del Morell (Tarragona). L’any 2011 la sumillera del