El triomf dels fills espanyols i catalans de la República francesa

El nou director del Louvre, el museu més gran i més visitat del món, es diu Jean-Luc Martínez i és un historiador de l’art nascut a París, fill d’espanyols. Al moment de ser nomenat aquesta setmana es va despenjar amb la següent declaració: “Vinc d’un ambient modest. La meva mare era portera i el meu pare carter. Ho dec tot a l’escola de la República”. És exactament la mateixa frase que em va dir fa poques setmanes la directora dels Museu d’Art Modern de Ceret i del Museu de Cotlliure, Josefina Matamoros, quan la vaig entrevistar arran de la

Amunt, els imputats de la terra!

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Cadascun dels integrants de la llarga i renovada llista d’imputats d’aquests últims temps ho està per casos concrets diferents, però tots tenen un denominador comú: haver-se apropiat –presumptament—de diners públics que havien de servir per no tancar quiròfans de la Seguretat Social, per no disminuir el nombre de mestres de les escoles, per acabar obres públiques, per mantenir les pensions de jubilació, per pagar l’atenció social dels geriàtrics i altres serveis i equipaments públics, els quals s’han vist retallats sense miraments a

El vins malbec no són només argentins

La qualitat i la moda internacional dels vins negres malbec argentins han portat a creure que el fruit d’aquest cep francès és una especialitat d’aquell país austral. L’Argentina ostenta la superfície plantada més gran del món de cep malbec, amb 16.000 hectàrees, sobretot a la província de Mendoza, al repeu dels Andes, gràcies a les inversions estrangeres afavorides pel baix cost de la producció intensiva i l’alt preu de venda als mercats nord-americans. Però de bons malbecs n’hi ha també aquí, en convivència amb altres varietats avui majoritàries. La bodega Monestir del Tallat comercialitza un 100 % malbec de les seves Vinyes del Morell (Tarragona). L’any 2011 la sumillera del

D’acord, els “escraches” són poc refinats

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’esquinçament de vestidures d’aquests últims dies a tota mena de tribunes polítiques i d’opinió contra unes accions pacífiques i simbòliques que han rebut el nom d’escraches, protagonitzades sobretot per petits grups de manifestants de la plataforma Afectats per la Hipoteca (APH) davant dels domicilis privats d’alguns polítics que s’oposen a la revisió en profunditat d’una Llei Hipotecària fins i tot criticada pel Tribunal de la Unió Europea, està ampliant la caixa de ressonància d’una

Que arreglin la Rambla de les Flors, no només les parades de flors

El diari explicava ahir que les setze parades de flors que subsisteixen a la Rambla barcelonina fan la major part del calaix amb la venda de souvenirs turístics, com ara imants de nevera. Només dues es dediquen exclusivament a la seva funció original. En vista de l’èxit, l’Ajuntament es planteja reconvertir-les cap a la venda de souvenirs barats, però de disseny homologat, i deixar-ne alguna de mostra amb la dedicació tradicional, perquè no sigui dit que a la Rambla de les Flors ja no s’hi venen flors. Seria el funest i definitiu cop de gràcia a la degradació d’aquest passeig vertebral, desertat fa temps pels barcelonins davant l’ocupació

El meu fetixisme del peu, ni que sigui de porc

La feina excelsa d’escurar cadascun dels 28 ossos comptats d’un peu de porc ben cuinat és una devoció que m’arrossega de tant en tant, impel.lit per l’adhesió --i l’adherència— a una sòlida, introntollable fe en la delícia excepcional d’aquest plat. Ara bé, uns peus de porc ben guisats, en la seva integritat, són cada dia més difícils de trobar. En canvi, recordo els peus de porc amb musclos de la fonda Cal Parent de Besalú, els peus de porc amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, els peus de porc amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), els sublims peus de porc amb escamarlans de l’Hotel Llevant de Llafranc, els

Pompeia: la febre de la ciutat inert i el passat vivent

La fascinació massiva que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi, el 24 d’agost de l’any 79 dC. La Pompeia inert és pura història vivent i els dos milions de visitants anuals la senten bategar sobre el terreny. Com si no en tingués prou amb ser el monument més visitat d’Itàlia, les exposicions sobre les últimes

Imputat vol dir imputat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Molt bé, ja ho hem entès, no cal que ens ho repeteixin: imputat no vol dir condemnat. Imputat vol dir imputat. L’administració de justícia troba indicis suficients de delicte per processar un imputat i el jutge determinarà si és culpable o innocent de l’acusació. Tothom és innocent fins que no es demostra el contrari i els viaranys de la justícia són tot sovint imprevisibles. Ara bé, resulta que l’imputat Oriol Pujol Ferrussola és el secretari general del partit del govern, cap del seu grup parlamentari, “hereu polític” del seu pare i centre del famós “pinyol” de Convergència que va propulsar la figura successòria d’Artur Mas. També resulta,

El viatge a Lourdes està d'oferta a El Corte Inglés

Veig al diari d'avui l'anunci d'una oferta de l'agència de viatges d'El Corte Inglés de caps de setmana a Lourdes (en català normatiu es diu Lorda, ja ho sé, però m'agrada més Lourdes) per 350 €, en pensió completa i sortida els divendres d'abril, maig i juny. El preu, en habitació doble, inclou el viatge d'anada i tornada en AVE a Saragossa i el trajecte en autobús fins al santuari. El problema, que no esmenta l'anunci, és que a Lourdes ja no s'hi produeixen miracles. Tot i així, des de les aparicions de la Mare de Déu el 1858, és el segon santuari de pelegrinatge més

Un altre argentí, al moment de l’elecció papal

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Al moment d’anunciar-se dimecres al vespre el nom del nou papa, em trobava desconnectat d’aquell món i immers en la música en viu, gràcies a un concert del jove guitarrista i compositor del nou folklore argentí Guillermo Rizzotto al bar Mediterráneo del carrer Balmes barceloní, presentat per Mayte Martín. La qualitat del concert va ser per a mi una riquíssima experiència espiritual, per no dir religiosa, com qualsevol manifestació afortunada de la

Allò que el metro no sempre uneix, tants anys després

Sóc usuari del metro des de la naixença, vull dir que quan vaig venir al món Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barcelonins barbamecs quan sortíem per primer cop a alguna gran capital estrangera --ja fos París, Londres o més endavant Nova York-- era precisament el sistema de funcionament del metro. L’inesperat encàrrec editorial d’escriure el llibre Metros i metròpolis em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb l’amic fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest, El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic,

Un article d’Eva Vàzquez arran de la presentació del meu llibre “Els últims dies de Machado”

L’endemà de la presentació del meu llibre Els últims dies de Machado per part de l’historiador Quim Nadal a la Llibreria 22 de Girona, la periodista Eva Vázquez va publicava el 12 de març de 2013 el següent article al diari El Punt-Avui: “Que un poeta envellit i malalt pugui arrossegar-se per carreteres bombardejades carretejant la mare, encara més vella i malalta, per acabar morint tots dos només amb tres dies de diferència en una pensió del primer poble de l'exili on s'havien aturat a reposar demostra, no només la crueltat de les guerres, sinó també, i potser sobretot, com en són, d'estúpides. Al periodista Xavier Febrés aquesta imatge del

Sexe és vida, sens dubte, per tant parlem-ne

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines d’informació general dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat perquè la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi indiscutible, tot i que una segona lectura insinua la trampa. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el postul.lat el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal. També el.ludeix que el sexe compulsiu és vida compulsiva o que el sexe de pagament no és vida, cosa que no

El meu vot (delegat) al conclave cardenalici

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Com a batejat per decisió dels meus pares al moment de néixer (foto adjunta), formo part de l’església catòlica, amb independència del grau zero de relació personal que hi mantinc. Vaig ser batejat concretament a la catedral i la meva mare sempre em deia, en aquella època, que això era condició necessària per arribar a papa de Roma. La meva educació va ser catòlica, abans d’introduir-hi altres enriquiments. Sóc de tradició cultural catòlica per realitat ambiental. De gran no se m’ha acudit perdre el temps en apostatar per escrit ni

Els delits innocents d’un excursionista de biblioteques

Per algun motiu discutible es consideren objectius d’excursió les ermites, els castells, els restaurants de calçotades o fins i tot els museus. Jo, en canvi, faig de tant en tant una excursió a alguna de les biblioteques públiques inaugurades arreu del país, amb amplis equipaments moderns i una quantitat envejable de serveis i d’usuaris. La llista em dóna per als pròxims quatre o cinc anys de passejades. Seria hiperbòlic pretendre que aquestes noves biblioteques públiques són les actuals catedrals o els actuals estadis, però per a mi tenen un interès comparable. L’altre dia vaig agafar el tren de Figueres --el tren de sempre-- i vaig recórrer de dalt a baix la magnífica Biblioteca Fages de Climent, inaugurada l’any 2000. Ho vaig fer amb

Des d’ahir sento retrunyir de nou l’expressió "¡Hijo de mil putas!”

S’ha convertit d’ús corrent en el llenguatge col.loquial el qualificatiu de “filldeputa”, però a l’Argentina i entre els meus amics argentins residents aquí escolto amb freqüència la variant augmentativa austral de “¡Hijo de mil putas!”, la qual puja d’un grau substancial i més dibuixat. La majoria de vegades l’he sentida aplicada als responsables de la dictadura militar, que des d’ahir tornen a seure al banc dels acusats a Buenos Aires. Ja van ser condemnats als tribunals el 1985, durant el mandat del president Raúl Alfonsín, per massives violacions als drets humans. Es van veure indultats el 1990 pel president Carlos Menem. Els indults van

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat de manera espectacular, fins a duplicar, en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 % de la ciutat, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat des de l’home i la dona de les cavernes, s’ha civilitzat com la

On són els nostres “grillini”?

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els uns criden alarmats contra el llop del populisme, els altres ens alegrem que hagi sorgit a la desenvolupada Itàlia un moviment polític alternatiu certament heterogeni i per força encara incoherent en alguns aspectes, però carregat de l’energia i els vots necessaris per posar en qüestió de manera franca el sistema partidista i mediàtic corcat. El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo fa temps que s’ha guanyat al carrer amb suor una credibilitat ara traduïda en vots no gens folklòrics, a un país on els còmics

“El senyor Pús no hi és plus” o la mentida de la mort

Ahir va morir el meu amic Jojo Pous, a casa seva de Cotlliure, víctima d’un càncer als 85 anys. Fins ara, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum invariable anar a saludar dos vells coneguts, Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el dels Templers, el negoci familiar que ell regentava. Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim dels missatges d’afecte escrits sobre qualsevol paper o placa que els visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous em rebia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta

Entrevista a TV3 pel meu llibre "Els últims dies de Machado"(2)

El  Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on