Pompeia: la febre de la ciutat inert i el passat vivent

La fascinació massiva que exerceix el jaciment arqueològic de Pompeia no és estranya, potser només una mica morbosa. La ciutat romana més ben conservada, morta i alhora intacta, permet recórrer la vida quotidiana de vint segles enrere sense el més mínim afegit ni reconstrucció, tal com la va sepultar en poques hores la pluja de lava i cendra del Vesubi, el 24 d’agost de l’any 79 dC. La Pompeia inert és pura història vivent i els dos milions de visitants anuals la senten bategar sobre el terreny. Com si no en tingués prou amb ser el monument més visitat d’Itàlia, les exposicions sobre les últimes

Imputat vol dir imputat

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Molt bé, ja ho hem entès, no cal que ens ho repeteixin: imputat no vol dir condemnat. Imputat vol dir imputat. L’administració de justícia troba indicis suficients de delicte per processar un imputat i el jutge determinarà si és culpable o innocent de l’acusació. Tothom és innocent fins que no es demostra el contrari i els viaranys de la justícia són tot sovint imprevisibles. Ara bé, resulta que l’imputat Oriol Pujol Ferrussola és el secretari general del partit del govern, cap del seu grup parlamentari, “hereu polític” del seu pare i centre del famós “pinyol” de Convergència que va propulsar la figura successòria d’Artur Mas. També resulta,

El viatge a Lourdes està d'oferta a El Corte Inglés

Veig al diari d'avui l'anunci d'una oferta de l'agència de viatges d'El Corte Inglés de caps de setmana a Lourdes (en català normatiu es diu Lorda, ja ho sé, però m'agrada més Lourdes) per 350 €, en pensió completa i sortida els divendres d'abril, maig i juny. El preu, en habitació doble, inclou el viatge d'anada i tornada en AVE a Saragossa i el trajecte en autobús fins al santuari. El problema, que no esmenta l'anunci, és que a Lourdes ja no s'hi produeixen miracles. Tot i així, des de les aparicions de la Mare de Déu el 1858, és el segon santuari de pelegrinatge més

Un altre argentí, al moment de l’elecció papal

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Al moment d’anunciar-se dimecres al vespre el nom del nou papa, em trobava desconnectat d’aquell món i immers en la música en viu, gràcies a un concert del jove guitarrista i compositor del nou folklore argentí Guillermo Rizzotto al bar Mediterráneo del carrer Balmes barceloní, presentat per Mayte Martín. La qualitat del concert va ser per a mi una riquíssima experiència espiritual, per no dir religiosa, com qualsevol manifestació afortunada de la

Allò que el metro no sempre uneix, tants anys després

Sóc usuari del metro des de la naixença, vull dir que quan vaig venir al món Barcelona ja tenia metro feia temps. Una de les poques coses que no ens estranyava als barcelonins barbamecs quan sortíem per primer cop a alguna gran capital estrangera --ja fos París, Londres o més endavant Nova York-- era precisament el sistema de funcionament del metro. L’inesperat encàrrec editorial d’escriure el llibre Metros i metròpolis em va portar l’any 1989 a fer la volta al món en metro, conjuntament amb l’amic fotògraf Xavier Miserachs, per descriure sobre el terreny els de Berlín, Budapest, El Caire, Caracas, Lilla, Londres, Madrid, Mèxic,

Un article d’Eva Vàzquez arran de la presentació del meu llibre “Els últims dies de Machado”

L’endemà de la presentació del meu llibre Els últims dies de Machado per part de l’historiador Quim Nadal a la Llibreria 22 de Girona, la periodista Eva Vázquez va publicava el 12 de març de 2013 el següent article al diari El Punt-Avui: “Que un poeta envellit i malalt pugui arrossegar-se per carreteres bombardejades carretejant la mare, encara més vella i malalta, per acabar morint tots dos només amb tres dies de diferència en una pensió del primer poble de l'exili on s'havien aturat a reposar demostra, no només la crueltat de les guerres, sinó també, i potser sobretot, com en són, d'estúpides. Al periodista Xavier Febrés aquesta imatge del

Sexe és vida, sens dubte, per tant parlem-ne

Apareix amb freqüència un petit anunci requadrat a les pàgines d’informació general dels principals diaris que proclama: “Sexe és vida”. Fa publicitat perquè la gent no es resigni a l’abúl.lia i s’ho faci mirar. La frase crida l’atenció pel mèrit de la síntesi indiscutible, tot i que una segona lectura insinua la trampa. L’afirmació és ben trobada i no ofereix cap dubte, però el postul.lat el.ludeix el fet que el decandiment sexual no és només una qüestió hormonal. També el.ludeix que el sexe compulsiu és vida compulsiva o que el sexe de pagament no és vida, cosa que no

El meu vot (delegat) al conclave cardenalici

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Com a batejat per decisió dels meus pares al moment de néixer (foto adjunta), formo part de l’església catòlica, amb independència del grau zero de relació personal que hi mantinc. Vaig ser batejat concretament a la catedral i la meva mare sempre em deia, en aquella època, que això era condició necessària per arribar a papa de Roma. La meva educació va ser catòlica, abans d’introduir-hi altres enriquiments. Sóc de tradició cultural catòlica per realitat ambiental. De gran no se m’ha acudit perdre el temps en apostatar per escrit ni

Els delits innocents d’un excursionista de biblioteques

Per algun motiu discutible es consideren objectius d’excursió les ermites, els castells, els restaurants de calçotades o fins i tot els museus. Jo, en canvi, faig de tant en tant una excursió a alguna de les biblioteques públiques inaugurades arreu del país, amb amplis equipaments moderns i una quantitat envejable de serveis i d’usuaris. La llista em dóna per als pròxims quatre o cinc anys de passejades. Seria hiperbòlic pretendre que aquestes noves biblioteques públiques són les actuals catedrals o els actuals estadis, però per a mi tenen un interès comparable. L’altre dia vaig agafar el tren de Figueres --el tren de sempre-- i vaig recórrer de dalt a baix la magnífica Biblioteca Fages de Climent, inaugurada l’any 2000. Ho vaig fer amb

Des d’ahir sento retrunyir de nou l’expressió "¡Hijo de mil putas!”

S’ha convertit d’ús corrent en el llenguatge col.loquial el qualificatiu de “filldeputa”, però a l’Argentina i entre els meus amics argentins residents aquí escolto amb freqüència la variant augmentativa austral de “¡Hijo de mil putas!”, la qual puja d’un grau substancial i més dibuixat. La majoria de vegades l’he sentida aplicada als responsables de la dictadura militar, que des d’ahir tornen a seure al banc dels acusats a Buenos Aires. Ja van ser condemnats als tribunals el 1985, durant el mandat del president Raúl Alfonsín, per massives violacions als drets humans. Es van veure indultats el 1990 pel president Carlos Menem. Els indults van

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat de manera espectacular, fins a duplicar, en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 % de la ciutat, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat des de l’home i la dona de les cavernes, s’ha civilitzat com la

On són els nostres “grillini”?

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els uns criden alarmats contra el llop del populisme, els altres ens alegrem que hagi sorgit a la desenvolupada Itàlia un moviment polític alternatiu certament heterogeni i per força encara incoherent en alguns aspectes, però carregat de l’energia i els vots necessaris per posar en qüestió de manera franca el sistema partidista i mediàtic corcat. El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo fa temps que s’ha guanyat al carrer amb suor una credibilitat ara traduïda en vots no gens folklòrics, a un país on els còmics

“El senyor Pús no hi és plus” o la mentida de la mort

Ahir va morir el meu amic Jojo Pous, a casa seva de Cotlliure, víctima d’un càncer als 85 anys. Fins ara, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum invariable anar a saludar dos vells coneguts, Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el dels Templers, el negoci familiar que ell regentava. Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim dels missatges d’afecte escrits sobre qualsevol paper o placa que els visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous em rebia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta

Entrevista a TV3 pel meu llibre "Els últims dies de Machado"(2)

El  Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

Una lectura exaltada del llibre de relats “La nit als armaris”

La sensació de felicitat al moment de girar l’última pàgina d’un llibre no es produeix gaire sovint, més aviat predomina la ganyota ambivalent, l’escepticisme condescendent. Avui, al moment de girar l’últim full del llibre de narracions La nit als armaris, de Raquel Picolo, publicat per Voliana Edicions, d’Argentona, he tornat a experimentar aquesta perseguida sensació, clara i exaltada, de felicitat lectora. No sóc consumidor freqüent de best-sellers ni dels llibres que figuren a la llista de més venuts. Amb la lectura de les nombroses ressenyes, crítiques i entrevistes que mereixen als suplements literaris n’acostumo a tenir prou per al meu gust i generalment els dono per llegits. En canvi sóc un seguidor atent dels diguem-ne worse-sellers, dels menys venuts, dels que passen desapercebuts perquè les petites editorials que els publiquen difícilment accediran als canals majoritaris, com aquest La nit als armaris. Els best-sellers formen part de la indústria del paper, els worse-sellers encara contenen --de vegades-- una tendra i genuïna palpitació literària, una necessitat imperiosa i lliure d’expressió creativa. La proporció de

Entrevista a TV3 pel meu llibre “Els últims dies de Machado”

Aquest és l'enllaç amb el video de l'entrevista 

El Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

L’enorme facilitat de treure-li el suc a Dominique Strauss-Kahn

L’advocada i escriptora argentina resident a París Marcela Iacub va ser amant de Dominique Strauss-Kahn durant els set primers mesos de l’any 2012 i ara publica el llibre Belle et bête (Bella i bèstia) sobre l’home al qual havia defensat al seu llibre anterior Una societat de violadors, un treball que els va posar en contacte. L’últim “llibre-esdeveniment” no serà a les llibreries fins el 27 de febrer, però el setmanari Le Nouvel Observateur li acaba de dedicar set pàgines per avançat, a les quals l’autora s’esplaia: “Vaig arribar a estar enamorada del

Els meus dinars (gravats) als reservats del restaurant La Camarga

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Ja m’ho va semblar, quan els freqüentava, que es produïa un ballet discret com de passadissos de “meublé” als accessos dels menjadors reservats de la planta baixa i el primer pis del restaurant barceloní La Camarga. Sempre n’entraven o en sortien amb cara intrigant alguns coneguts o aspirants, generalment encantats de ser-hi vistos. A més a més, tots els meus reiterats dinars hi van ser gravats de dalt a baix. El recurs al menjador reservat es justificava precisament per això, fora del xivarri acústic de la sala general de l’establiment. La gravació la vaig

Aquest diumenge a Itàlia, el desastre d’una bellesa sense moral

Les sis lletres de la paraula “Itàlia” em desperten un viu sentiment amorós. Sóc italianòfil de primera hora, estimo intensament aquell país, li dedico amb regularitat viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític Itàlia ha estat i és un desastre del qual ni els italians ni nosaltres mateixos encara no hem tret les lliçons més elementals per redreçar el futur. Es tornarà a demostrar amb les eleccions legislatives italianes d’aquest diumenge, de resultat molt esperat que difícilment canviarà res. Durant la meva joventut

No passem per alt el centenari de l’únic català premi Nobel de Literatura

Contràriament al que s’acostuma a pensar, no és cert que un escriptor català no hagi rebut mai el premi Nobel de Literatura. No ha estat concedit a un escriptor en llengua catalana, però sí a un català d'expressió francesa, l’any 1985 al rossellonès Claude Simon. Nascut a Madagascar, on el pare militar es trobava destinat, la seva mare era perpinyanesa i el futur escriptor es va criar a la capital del Rosselló. Posteriorment es va instal.lar a París, però des del 1940 fins la mort sobrevinguda el 2005 passava una part de l'any a la seva casa de Salses. La ciutat de Perpinyà es troba descrita a diverses novel.les seves com Le