Des d’ahir sento retrunyir de nou l’expressió "¡Hijo de mil putas!”

S’ha convertit d’ús corrent en el llenguatge col.loquial el qualificatiu de “filldeputa”, però a l’Argentina i entre els meus amics argentins residents aquí escolto amb freqüència la variant augmentativa austral de “¡Hijo de mil putas!”, la qual puja d’un grau substancial i més dibuixat. La majoria de vegades l’he sentida aplicada als responsables de la dictadura militar, que des d’ahir tornen a seure al banc dels acusats a Buenos Aires. Ja van ser condemnats als tribunals el 1985, durant el mandat del president Raúl Alfonsín, per massives violacions als drets humans. Es van veure indultats el 1990 pel president Carlos Menem. Els indults van

No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat de manera espectacular, fins a duplicar, en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 % de la ciutat, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat des de l’home i la dona de les cavernes, s’ha civilitzat com la

On són els nostres “grillini”?

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Els uns criden alarmats contra el llop del populisme, els altres ens alegrem que hagi sorgit a la desenvolupada Itàlia un moviment polític alternatiu certament heterogeni i per força encara incoherent en alguns aspectes, però carregat de l’energia i els vots necessaris per posar en qüestió de manera franca el sistema partidista i mediàtic corcat. El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo fa temps que s’ha guanyat al carrer amb suor una credibilitat ara traduïda en vots no gens folklòrics, a un país on els còmics

“El senyor Pús no hi és plus” o la mentida de la mort

Ahir va morir el meu amic Jojo Pous, a casa seva de Cotlliure, víctima d’un càncer als 85 anys. Fins ara, només d’arribar a Cotlliure jo tenia per costum invariable anar a saludar dos vells coneguts, Antonio Machado i Jojo Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, el dels Templers, el negoci familiar que ell regentava. Antonio Machado em rebia amb l’aleteig vivíssim dels missatges d’afecte escrits sobre qualsevol paper o placa que els visitants deixen damunt la llosa de la tomba. Jojo Pous em rebia amb una abraçada, una exhibició lluminosa de les seves dents de conill i un got de “petit Banyuls”, el vi dolç cerimonial d’aquesta

Entrevista a TV3 pel meu llibre "Els últims dies de Machado"(2)

El  Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

Una lectura exaltada del llibre de relats “La nit als armaris”

La sensació de felicitat al moment de girar l’última pàgina d’un llibre no es produeix gaire sovint, més aviat predomina la ganyota ambivalent, l’escepticisme condescendent. Avui, al moment de girar l’últim full del llibre de narracions La nit als armaris, de Raquel Picolo, publicat per Voliana Edicions, d’Argentona, he tornat a experimentar aquesta perseguida sensació, clara i exaltada, de felicitat lectora. No sóc consumidor freqüent de best-sellers ni dels llibres que figuren a la llista de més venuts. Amb la lectura de les nombroses ressenyes, crítiques i entrevistes que mereixen als suplements literaris n’acostumo a tenir prou per al meu gust i generalment els dono per llegits. En canvi sóc un seguidor atent dels diguem-ne worse-sellers, dels menys venuts, dels que passen desapercebuts perquè les petites editorials que els publiquen difícilment accediran als canals majoritaris, com aquest La nit als armaris. Els best-sellers formen part de la indústria del paper, els worse-sellers encara contenen --de vegades-- una tendra i genuïna palpitació literària, una necessitat imperiosa i lliure d’expressió creativa. La proporció de

Entrevista a TV3 pel meu llibre “Els últims dies de Machado”

Aquest és l'enllaç amb el video de l'entrevista 

El Telenotícies Migdia de TV3 m'ha entrevistat el diumenge 24 de febrer sobre el meu llibre acabat de publicar “Els últims dies de Machado” (Editorial La Mansarda). La tomba del poeta a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses, uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre, així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. La permanència de la despulla de Machado a la localitat d’exili, on

L’enorme facilitat de treure-li el suc a Dominique Strauss-Kahn

L’advocada i escriptora argentina resident a París Marcela Iacub va ser amant de Dominique Strauss-Kahn durant els set primers mesos de l’any 2012 i ara publica el llibre Belle et bête (Bella i bèstia) sobre l’home al qual havia defensat al seu llibre anterior Una societat de violadors, un treball que els va posar en contacte. L’últim “llibre-esdeveniment” no serà a les llibreries fins el 27 de febrer, però el setmanari Le Nouvel Observateur li acaba de dedicar set pàgines per avançat, a les quals l’autora s’esplaia: “Vaig arribar a estar enamorada del

Els meus dinars (gravats) als reservats del restaurant La Camarga

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Ja m’ho va semblar, quan els freqüentava, que es produïa un ballet discret com de passadissos de “meublé” als accessos dels menjadors reservats de la planta baixa i el primer pis del restaurant barceloní La Camarga. Sempre n’entraven o en sortien amb cara intrigant alguns coneguts o aspirants, generalment encantats de ser-hi vistos. A més a més, tots els meus reiterats dinars hi van ser gravats de dalt a baix. El recurs al menjador reservat es justificava precisament per això, fora del xivarri acústic de la sala general de l’establiment. La gravació la vaig

Aquest diumenge a Itàlia, el desastre d’una bellesa sense moral

Les sis lletres de la paraula “Itàlia” em desperten un viu sentiment amorós. Sóc italianòfil de primera hora, estimo intensament aquell país, li dedico amb regularitat viatges entusiastes i n’he escrit alguns llibres, però en el terreny polític Itàlia ha estat i és un desastre del qual ni els italians ni nosaltres mateixos encara no hem tret les lliçons més elementals per redreçar el futur. Es tornarà a demostrar amb les eleccions legislatives italianes d’aquest diumenge, de resultat molt esperat que difícilment canviarà res. Durant la meva joventut

No passem per alt el centenari de l’únic català premi Nobel de Literatura

Contràriament al que s’acostuma a pensar, no és cert que un escriptor català no hagi rebut mai el premi Nobel de Literatura. No ha estat concedit a un escriptor en llengua catalana, però sí a un català d'expressió francesa, l’any 1985 al rossellonès Claude Simon. Nascut a Madagascar, on el pare militar es trobava destinat, la seva mare era perpinyanesa i el futur escriptor es va criar a la capital del Rosselló. Posteriorment es va instal.lar a París, però des del 1940 fins la mort sobrevinguda el 2005 passava una part de l'any a la seva casa de Salses. La ciutat de Perpinyà es troba descrita a diverses novel.les seves com Le

Sense necessitat d’espies ni micròfons ocults

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

No cal recórrer a espies ni micròfons ocults per saber amb claredat que ens trobem al país amb més atur, més desnonaments i més casos de corrupció d’Europa, després de Grècia. Ni el govern central ni l’autonòmic no tenen un pla de xoc mínimament eficient contra la situació reconeguda, com seria la seva responsabilitat. Ni tan sols no tenen la prioritat pràctica de posar en primer pla de la seva feina aquestes urgències, més enllà de la desacreditada retòrica habitual, destinada a

El polèmic punt focal de Cleopatra, ara fa 50 anys

Enguany es commemora el 50 aniversari de l’estrena de la llegendària pel.lícula “Cleopatra”, el 12 de juny del 1963 a Nova York i el 2 de desembre següent a Barcelona. Jo era petit, però l’impacte d‘aquella producció hollywoodiana va quedar marcat a la meva retina infantil per un fet colateral. La promoció del film va situar un immens mural amb el cartell a la tanca del cèntric solar en construcció del Passeig de Gràcia cantonada amb el carrer Rosselló, enfront de la concorreguda cafeteria Samoa. Les dimensions de la tanca publicitària pintada damunt la paret del solar van fer que l’escot d’Elizabeth Taylor, majestuosament

Ada Colau, bravo!

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Probablement la comparescència dimarts passat de la portaveu de Plataforma d’Afectats per la Hipoteca davant la Comissió d’Economia del Congrés de Diputats per dir que la normativa sobre execucions hipotecàries és una “estafa generalitzada” no passarà de ser un gra al cul del sistema polític i financer establert. Però molts ciutadans, que només formem part del sistema polític establert com a soferts electors i del sistema financer

Suculent testimoni sobre l’ocupació de la frontera per Franco el 1939

Quan les tropes del general Franco van arribar fins la frontera francesa el divendres 10 de gener del 1939, al post duaner situat entre Portbou i Cervera de la Marenda es va produir un fet excepcional. Es va produir un llibre. Vull dir un llibre escrit en calent sobre aquelles hores precises per un actor directe. Es titula ¡Hay Pirineos!. El seu autor és l’escriptor falangista Ernesto Giménez Caballero, incrustat a la IV Companyia de Navarra del general Camilo Alonso Vega. Va aparèixer el 1939 mateix, amb fotografies dels fets, a l’Editora Nacional de Madrid. Continua sent de gran interès testimonial, des d’un punt de vista determinat. "Nosotros hemos tenido la gloria –hi escrivia Giménez Caballero-- de ver alzarse de nuevo en nuestro mapa, como un movimiento sísmico de la Historia, los Pirineos. La cordillera de montes y de espíritu puesta por Dios y derribada por los traidores al genio de España, que separaba desde siglos la absoluta integridad española de toda

Contra Cambó, amb claredat

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dimarts d’aquesta setmana la filla de Francesc Cambó, Helena Cambó de Guardans, va fer personalment a mans de Mariano Rajoy un exemplar de la primera edició del 1927 del llibre del seu pare Per la concòrdia, durant l’acte de donació al museu del Prado d’obres d’art espanyol cedides per diversos mecenes. “Això és una joia en els moments que vivim”, va exclamar el president del govern. Un cop més, amb

Caminada provençal amb René Char, als 25 anys de la seva mort

Amant de les caminades pels paisatges provençals, solia posar-hi a prova, en veu alta, els poemes en gestació. El 19 de febrer vinent fa 25 anys de la mort de René Char, sobrevinguda a París, després d’haver viscut quasi tota la vida a Isle-sur-la-Sorgue, prop d’Avinyó, el poble natal que ell va desempellegar de la confiteria de la Provença d’aquarel.la, a la qual els forasters del nord corren a administrar-se una transfusió de sol o de lluna de galeta empavesada de llustrins. A la Provença del clixé ell li va donar una passió que no és la del clixé. No era un poeta de saló. Tenia un sentit moral del paisatge i coneixia els enigmes de l’harmonia. Darrere l’aspecte de cíclop cantellut, de pagès fervorós

Sóc un subjecte sobirà incomprès

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Avui he sortit de bon matí al carrer amb l’entusiasme d’estrenar la condició de subjecte polític i jurídic sobirà, reconeguda i votada per majoria parlamentària. Però el quiosquer m’ha fet pagar el mateix preu pel diari, el forner per la barra de pa i el taverner pel cafè matinal. M’ha estranyat, m’ha decebut la incomprensió mostrada pels meus interlocutors habituals. He intentat sondejar educadament els motius de

Ja ha sortit publicat el meu llibre “Els últims dies de Machado”

La tomba d’Antonio Machado a Cotlliure s’ha convertit en un actiu memorial de l’èxode de mig milió de republicans per la frontera pirinenca l’hivern del 1939 i de la seva rebuda degradant per part de les autoritats franceses. Són uns fets reconstruïts pas a pas en aquest llibre acabat de publicar (Editorial La Mansarda, 21 €), així com la vigència de la figura machadiana i les nombroses activitats que han tingut lloc les últimes dècades al voltant de la seva visitada sepultura. He volgut restituir les circumstàncies d’aquell desterrament massiu, difuminat durant llarg temps per un vel de discreció, ressentiment o vergonya. La permanència de Machado a la localitat d’exili, on va morir tot just vint-i-sis dies després de creuar la frontera, il.lustra de forma eloqüent un capítol del nostre passat i les seves repercussions fins avui. Relatar la posteritat de Machado des de la seva última residència a Cotlliure equival a recompondre la història recent del país i el llegat del popular poeta.

No tothom pot renovar la poderosa màgia del bolero

Aquells que tenen cor d’amiant, que ignoren la categoria moral de les passions i ja no saben on és la carn tèbia d’algun dia pensen que els boleros són unes balades de sacarina, un rapte de bijuteria sensual acidulada, amb sabor però sense substància, despatxada amb quatre tòpics romàntics sobre la palpitació ocasional de les vísceres. S’equivoquen, pobrissons, a propòsit de l’autèntica polpa de l’assumpte. Algunes de les més grans veritats d’aquesta vida i de les més sòlides fulguracions s’han dit a l’ebenisteria de les