La vergonya de Rajoy a Figueres per estrenar l’AVE pendent

 Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El fet que Mariano Rajoy es desplaci dimarts vinent 8 de gener a Figueres per “inaugurar” personalment la línia ferroviària d’AVE entre Madrid, Barcelona, Girona i la capital empordanesa, sense connexió directa de moment amb la veïna frontera i la resta de la xarxa europea, representa l’enèsima incongruència de les moltes que acumula la construcció del nou traçat d’alta velocitat. L’obra pública més important de les últimes dècades encarna un cúmul de disbarats, als quals posa la cirereta la presència de Rajoy. Més que una inauguració hauria calgut un acte oficial de disculpes. 

Què es pensa el govern espanyol que inaugura? Resulta ridícul d’entrada un viatge institucional per estrenar la connexió en alta velocitat entre Madrid i Figueres, on caldrà baixar i canviar d’AVE per connectar amb la xarxa francesa. La connexió directa, sense canvi de tren, està prevista obrir-la el mes d’abril, amb un enorme retard sobre les previsions. Fins i tot a l’abril encara restarà pendent de construir el tram de nou traçat entre Perpinyà i Montpeller, on el comboi circularà

La demografia, una ciència que fa rodar el cap

Des del mes d’octubre som 7.000 milions d’habitants al planeta Terra i els experts en demografia calculen que superarem els 9.000 milions l’any 2050. Es tracta del creixement més vertiginós en tota la història de la humanitat. Atès que un milió i mig dels actuals humans passen gana i que l’increment de població es produeix sobretot als països pobres, dintre del cercle viciós de la misèria, els mateixos experts anuncien que les necessitats alimentàries creixeran el 70 % respecte a les d’avui, si pretenem que tothom mengi una mica, sense parlar del dret a l’educació i altres serveis bàsics. Però resulta que el rendiment mitjà de les terres

Oleguer Pujol, El Mundo i el pecat d’escàndol

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El diari El Mundo obre l'edició en paper d'avui amb un titular a tota portada referit al fill gran de Jordi Pujol: “Oleguer Pujol acumula cientos de millones con solo cuarenta años”. Ja hi som pel tros una altra vegada! El diari “líder de información en español”, com proclama el seu lema, continua esperant que augmentarà l’audiència amb revelacions poc contrastades, com la recent sobre els presumptes comtes bancaris a Suïssa de Jordi Pujol i Artur Mas, extreta d’un “esborrany” policial que ningú no ha confirmat posteriorment. És una llàstima que la solvència informativa d’El Mundo es trobi per terra, perquè les acusacions que llança haurien de ser exposades amb una mica més de rigor per altres mitjans de comunicació, els quals s’apressen a descartar-les amb l’argument de la manca de

Dels pisos patera als "bed and breakfast"

Els pisos de rellogats, un fenomen característic de la mísera postgerra, ha tornat de la mà de l’actual crisi econòmica. Adopten altres noms, encara que la base és la mateixa. En els casos extrems dels immigrants més desemparats se’n diuen pisos-patera. Però també cada vegada més la classe mitjana, d’ingressos econòmics amputats, lloga per dies a turistes, a través d’Internet, habitacions del propi habitatge. Aleshores se’n diu bead and breakfast. Barcelona va superar l’any passat tots els rècords, amb 7’4 milions de visitants reconeguts pels organismes del ram. Els hotels de la ciutat han passat de 118 establiments l’any 1990 a 350 avui, i de

El truc i la destresa de la literatura de viatges

La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors més esforçats o els aventurers més arriscats. De vegades s’escriu sense sortir de casa, amb la imaginació, el record o la destresa literària del cop d’ull. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne el record com una elegia encara inigualada. Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell durant el sol dia de la seva estada, el 3 de gener del 1957, arran del primer

Llum sobre Joan Estelrich, però sense enlluernar-nos

La tardana aparició d’una part dels Dietaris de Joan Estelrich (1896-1958), que acaben de ser publicats per l’editorial Quaderns Crema, venen a projectar una mica més de llum directa sobre un dels intel.lectuals més vitals, enciclopèdics, brillants i cosmopolites de l’època republicana, amic i contertulià de Valéry, Huxley, Maurras, Mauriac, Claudel, Keyserling o Pirandello, exactament encaixonat entre Eugeni d’Ors i Carles Riba. El mallorquí Joan Estelrich va ser el nostre Stefan Zweig, salvant les distàncies. Nascut a Felanitx de família humil, primer es va guanyar la vida d’empleat del diputat terratinent menorquí Gabriel Squella, després de Joan March i, finalment, de Francesc Cambó. Des del 1995 l’aleshores director de la Biblioteca de Catalanya, Manuel Jorba, va tenir accés als documents inèdits d’Estelrich, llegats a la institució pels descendents, i va preparar aquests Dietaris. No es van poder publicar al moment de les commemoracions del centenari d’Estelrich i s’han vist editats vuit anys després. Ara bé, aquella mica més de llum directa sobre el personatge que permeten els Dietaris tampoc no hauria

L’escarni de la conselleria de Benestar Social

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La conselleria de Benestar Social hauria de desaparèixer del pròxim govern de la Generalitat, per coherència amb les retallades que s’han concentrat precisament en les seves polítiques. Valdria més crear una conselleria de Promoció del Negoci Bancari o bé, si Esquerra Republicana s’hi posa forta, de Control del Negoci Bancari. El govern de la Generalitat deu en aquests moments 453 milions d’euros a les entitats de serveis socials, dels quals el 65 % corresponen a contractes i subsidis signats pel departament de Benestar Social, tal com ha

"King of Kings, and Lord of Lords, Hallelujah, Hallelujah!”

Ahir vaig tenir la satisfacció inusual de tornar a escoltar de preu dret, tal com es mereix, la interpretació en viu del famossíssim “Al.leluia” de Händel, del seu oratori El Messies, per part de The Ripieno Consort i el cor de cambra Dyapason, en un vibrant concert convocat al Centre Cívic Pere Pruna de Barcelona. Anys enrere encara vaig presenciar al Palau de la Música com algunes persones del públic, ben poques, es posaven dretes quan el cor entonava aquest "Al.leluia", en un gest de reconeixement i admiració davant d’un dels fragments musicals més gloriosos de la història de la humanitat, sense cap connotació religiosa necessàriament. La tradició de posar-se dret a aquest moment és

Sí, demà és la fi (d’una etapa) del món

No sé què del calendari maia preveu que demà dia 21 es produirà la fi del món i aquesta mena de profecies acostumen a esvalotar una part del galliner, ni que sigui per fer tabola. En canvi jo tinc la sensació d’haver viscut realment aquests últims temps la fi d’un món. Després de la Segona Guerra Mundial (60 milions de morts), el capitalisme i la democràcia van fer un pacte tàcit de postguerra, derivat de llarguíssimes lluites dels

La imatge del pescador Hermós reencarnada en l’empresari Esteve

L’altre dia remirava pausadament l’empresari químic Antoni Esteve Cruella durant un acte públic i barrinava a qui em recordava tant aquella cara i aquell posat. No aconseguia desxifrar dintre de la meva memòria de fesomies la semblança que em ballava pel cap amb insistència, fins que de cop se’m va encendre la llumeta. Aquest representant de la indústria catalana familiar s’assembla molt al cèlebre pescador palafrugellenc Sebastià Puig Barceló, l’Hermós, amic de Josep Pla i protagonista d’algunes de les seves memorables narracions. Es dóna el cas que l’empresari Antoni Esteve Cruella és criat –durant els estius, s’entén—a Calella de Palafrugell, com l’Hermós. També és dóna el cas que la seva potent empresa familiar Esteve Química

El “pintre brut” de Ceret que triomfa a París

La petita joia per ella sola del museu de l’Orangerie (un antic hivernacle de tarongers als cèntrics jardins de les Tulleries de París, a tocar del Louvre) presenta actualment una exposició del cèlebre pintor d’origen lituà Chaïm Soutine, ben conegut a Ceret amb el sobrenom catalano-rossellonès del “pintre brut” arran de l’estada que va fer del 1919 al 1922 a la localitat vallespirenca, consagrada com a “meca del cubisme” pels sojorns immediatament anteriors de Picasso. L’actual exposició a l’Orangerie aplega només una selecció de vint quadres de Soutine, però ha gaudit de ressonant projecció internacional pel renom del lloc on s’exhibeix i la quantitat de públic que hi desfila habitualment. Això m’ha fet pensar a la magna exposició

La presumpta libido dels nostres polítics

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El sainet del presumpte assetjament sexual per part del president de la Diputació de Girona és un petit escàndol de províncies al costat de l’episodi de Dominique Strauss-Kahn a la primera superpotència, però ens toca més de prop. La cambrera del Sofitel novaoiorquès Nafissatou Diallo acaba d’obtenir al voltant de 4 milions de dòlars en la demanda civil contra Strauss-Kahn per l’agressió sexual que va patir a la suite del polític, malgrat que aquest no ha estat imputat a causa de les

Sempre ens quedarà París, també als amants de l’orgue

Abans que no es construís el Beaubourg o Centre Pompidou al costat mateix, de jove sortia a gambades del metro Hotel de Ville per arribar a l’hora als fabulosos concerts gratuïts d’orgue a l’església gòtica de Saint-Merri i poder escoltar Johann Sebastian Bach, mentre repassava mentalment tot el que havia vist i après aquell dia a París. Els concerts gratuïts a Saint-Merri es continuen celebrant encara avui, a tocar de les estridències del Beaubourg.  Per variar una mica, altres dies anava a l’església de Saint-Eustache, al mateix barri dels Halles, una altra joia gòtica que per les seves grans dimensions anomenen “Notre-Dame la petite”, però aquí sense cues ni

Una obra mestra en venda aquests dies per 7’99 euros

Pel mòdic preu de 7’99 € es pot comprar aquests dies un regal majestuós, l’edició remasteritzada pel segell espanyol Malanga de 39 cançons de la discografia de João Gilberto entre 1958 i 1961, el moment de glòria de la revolució que va representar la bossa nova i de l'home que va canviar la història de la música brasilera gràcies a la perfecció minimalista d’una cèl.lula rítmica d'acompanyament de guitarra, una síncope, un temps musical que ell va inventar: la seva llegendària batida. També, és clar, per la seva manera de vocalitzar en murmuri intimista el canto falado o cantar baixinho, una síntesi entre la cadència del samba i el swing del jazz oposada a les efusions, gesticulacions i vibratos dels vells sambes patriòtics que ja no representaven el desig de modernitat de les classes mitjanes brasileres, la modernització en curs del país. El qualificatiu de bossa nova (cosa nova, nova onada) es va deure primordialment a l'aportació de João Gilberto, més

Leo Messi surt en defensa del català, ja és prou notícia

Leo Messi sap que les seves paraules són escoltades i escrutades per molta gent. No s’ha distingit mai per prodigar-les, encara menys en temes extraesportius. Per això cobren un valor desacostumat les que va pronunciar ahir en roda de premsa, a propòsit del polèmic projecte de llei del govern central per retallar la presència del català a les escoles de Catalunya mitjançant una nova regulació estatal: “Sí que he escuchado lo que quieren hacer con el catalán. Yo lo único que puedo decir es que desde llegué aquí [l’any 2000, als 13 anys] estudié, aprendí y crecí con el catalán y nunca tuve ningún problema. Todo lo

Elemental, estimada banca

Aquest article també s'ha publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Esquerra Republicana ha tornat a posar damunt la taula de negociació amb CiU la seva proposta d’una taxa sobre la banca similar a l’existent a alguns països europeus i que ja s’aplicava a les comunitats autònomes d’Andalusia, Canàries i Extremadura, abans que el govern central no l’anul.lés tot presentant la setmana passada al Senat una esmena a la Llei Tributària que crea un impost estatal damunt els dipòsits bancaris amb un tipus de gravamen zero, i per tant anul.la l’impost autonòmic amb una argúcia legal que

Els curvilinis 104 anys de l’arquitecte Oscar Niemeyer

L'arquitecte carioca Oscar Niemeyer, reconegut mundialment com el mestre i el poeta de la corba, ho relacionava amb les corbes corporals de les dones del seu país. Les seves memòries es titulen As curvas do tempo. Als cent anys d’edat encara mantenia l'estudi d'arquitectura obert a Rio de Janeiro, al costat dels fills, néts i associats, amb els finestrals abocats a la platja de Copacabana. Als 96 anys va enviudar i es va tornar a casar amb la secretària. I repetia: "Cada vegada que somnio una corba, penso immediatament en una dona. La dona és sens dubte la més gran de les arquitectures. No m'atrau la línia recta, dura, inflexible, creada artificialment per l'home. Allò que em fascina és

L’actual comtessa d’Empúries és una noia amable

Els títols nobiliaris i les seves propietats es continuen transmetent per via hereditària, de manera que l’actual comtessa d’Empúries és una noia sevillana nascuda l’any 1986 a Nova York i resident a París, Blanca de Medina Orleans Bragança, filla del duc de Sogorb --de la casa ducal de Medinaceli-- i de Maria da Gloria de Orleans i Bragança i Borbó-Dues Sicílies, princesa imperial del Brasil i cosina del rei Joan Carles (la seva àvia materna, Maria Esperança de Borbó-Dues Sicílies, era germana de la comtessa de Barcelona, muller de don Joan de Borbó). L’actual comtessa d’Empúries i el seu pare han demostrat ser persones amables, encara que això no tingui res a veure amb el manteniment de les propietats. Quan al moment de complir vint anys el pare va traspassar-li la titularitat del comtat d’Empúries (un dels múltiples títols nobiliaris de la família), la noia va pronunciar en català

“El quadern gris” de Josep Pla guanya un altre color

Després d’uns quants anys de dormir el son dels justos al calaix de l’editorial, finalment acaba de publicar-se l’esperada edició d’El quadern gris, de Josep Pla, revisada pel professor Narcís Garolera per deslliurar-la de les més de 500 errates tipogràfiques i correccions abusives, conegudes des del moment mateix d’aparèixer la primera edició l’any 1966, gràcies a les observacions fetes en privat per l’autor amb l’ajuda del seu col.laborador palafrugellenc Jordi Pujol i Cofan. L'ímproba tasca duta a terme ara per Narcís Garolera encara n’ha descobertes més, de manera que restituteix al lector

Les diferents corrupcions de Montcada i Reixac

Montcada i Reixac és un petit municipi de 34.000 habitants limítrof amb Barcelona i encaixonat entre dues autopistes, dues vies de tren de llarg recorregut, deu polígons industrials i la fàbrica de ciment Asland. El pas de 300.000 vehicles diaris l’han convertit en un tradicional campió dels índex de contaminació. “Aquí molts veïns anem amb el Ventolín a la butxaca”, declarava recentment un resident. Per acabar-ho d’adobar, l’alcaldessa Maria Elena Pérez ha sortit aquests dies fotografiada pels diaris a la seva entrada als jutjats, imputada per un pressumpte delicte de tràfic d’influències. Fins i tot si finalment resulta exculpada, ja haurà pagat la "pena del telediari", la condemna de veure's