El comerç xinès de Barcelona i el final feliç

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Durant llargues dècades la visibilitat de la comunitat xinesa resident a Barcelona es va circumscriure als petits restaurants típics, tot sovint de gestió familiar esforçada i discreta. Això ha canviat molt en pocs anys, degut a l’auge comercial xinès en general. Dels petits restaurants típics es va passar a la multiplicació de basars de tot a cent i als majoristes tèxtils del carrer Trafalgar. La comunitat xinesa va començar a estendre’s, en particular al barri de Fort Pienc de la Dreta de l’Eixample, des d’on aviat

Allò que s’entén per un bon sou

He passat algunes tardes al despatx brussel.lès amb vistes de Joaquín Almunia, vice-president de la Comissió Europea, per ajudar-lo a escriure un llibre. Tot sovint em portava a dinar a un restaurant dels voltants abans de posar-nos a la feina. Amb la seva cordialitat habitual em deia que m’invitava ell de la seva butxaca, atès que els responsables europeus tenen un bon sou i a canvi d’això no poden imputar cap despesa personal a la institució. Amb la meva educació també habitual no vaig gosar mai preguntar-li què entenia per un bon sou. Em vaig quedar amb l’interrogant fins avui, en què

En record del bandejat de Willy Brandt

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquesta setmana s’ha commemorat el 20è aniversari de la mort del canceller Willy Brandt, un dels polítics social-demòcrates que més va marcar arreu d’Europa una tendència que ara es troba en delicades hores baixes, després d’haver-se desviat cap a les polítiques neoliberals del centre-dreta. El sòlid SPD alemany de Willy Brandt va recollir a les últimes eleccions alemanyes del 2009 un 29 % dels vots, el pitjor resultat de la seva història, després d’haver governat

Els “maître-à-penser” de l’última fornada

Un encàrrec editorial m’ha fet passar els últims mesos absorbit per la traducció d’un llibre de l’antropòleg Bruno Latour (a la foto), el pensador francès actual més divulgat. El text no m’ha divertit gaire, però que m’ha fet recordar intensivament l’especialitat francesa del pensament malabar, en la versió actual. Al meu llibre Retrat de França amb francesos, publicat el 1998, intentava descriure el salt acrobàtic de la generació de Sartre, Camus, Levi-Strauss, Foucault i companyia cap a la dels nouveaux philosophes de Bernard-Henry Levy, Julia Kristeva, Barthes, Lacan, Deleuze, Derrida, Lyotard, Baudrillard i acompanyants. La següent

La Unió Europea no mereix el Nobel de la Pau

La idea fundacional de la Unió Europea mereix el premi Nobel de la Pau que li han adjudicat avui, la seva realitat no. La UE està imposant actualment una política de sortida de la crisi que reincideix en els errors del neoliberalisme, aprofundeix la bretxa entre classes socials i entre països del nord i del sud, la qual cosa representa tot el contrari de la seva idea fundacional i de la democràcia mateixa. A la segona postguerra mundial, la creació de la Unió Europea no va ser res més que alçar una barrera contra un nou enfrontament entre els seus membres, de la mateixa manera que

Tanqueu d’una vegada les Facultats de Periodisme!

La brutal reducció anunciada d’una tercera part de la redacció del diari El País ha commogut especialment perquè es tracta d’un periòdic insígnia, però en realitat correspon a la tendència general dintre d’una professió que s’està quedant en pell i ossos, mentre les Facultats de Periodisme del conjunt d’universitats d’Espanya continuen fabricant 3.000 joves llicenciats cada any en ciències de la comunicació d’una forma enganyosa, deslligada de la realitat laboral, que només serveix per fer més grossa la bola de neu de la sobreformació professional. Jo em vaig formar

La taxa Tobin torna a volar sobre el niu del cucut

Aquest article també ha aparegut a eldiario.es, secció Catalunya Plural

La cimera europea d’aquest 18 d’octubre a Brussel.les debatrà per enèsima vegada l’aplicació de la taxa Tobin sobre transaccions financeres, la qual fa llargs anys que sobrevola el niu del cucut de les cimeres internacionals sense que els caps de govern decidexin aplicar-la de forma coordinada. 

L’Assemblea Nacional francesa va aprovar el juny del 2011 una taxa del 0’05 % sobre la compravenda de productes financers (bons, accions, divises o derivats) i la iniciativa va ser titllada de cortina de fum electoral del president

Melina immortal, al metro d’Atenes

La fotografia mural de Melina Mercouri que han col.locat a les dues andanes de l’estació Acròpolis del metro atenenc s’ha convertit en el millor monument que el país li devia, un monument molt més noble que el bust escarransit inaugurat a uns jardinets dels voltants. Quan els socialistes de Papandreu van arribar al poder el 1981, convertir l’actriu i activista Melina Mercouri en ministra de Cultura va ser un encert. Exerciria el càrrec durant prop de nou anys, fins el moment de la seva mort. El problema era que la inexperiència va portar-la a creure que en política podia continuar sent ella mateixa, utilitzar el mateix mètode d’abocar el prestigi personal, la passió, la generositat i els

Entendre Buenos Aires, assumpte pendent

Buenos Aires encara no l’he entès. L’he estimat molt, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses –la joia i també la vilesa— però no sempre entendre-les. Per això hauria calgut, potser, una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals han gaudit de massa més prestigi que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la mansuetud, l’exhalació massa més que la inhalació. L’amor ha estat més una passió irrompent que una arquitectura, un embat que ha destil.lat bombolles. Quan m’he sentit aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel

Sobre la utilitat del meu ofici envilit

L’hegemonia dels grups dirigents no és només econòmica i política, també és cultural, per exemple a través de la ideologia que destil.len els grans mitjans de comunicació en el seu gota a gota quotidià, una pluja fina de simplificacions que acaba per impregnar-ho tot. No només han globalitzat les finances i la producció, també els mitjans informatius majoritaris, la informació. El nazisme i tantes altres tiranies van arribar al poder després de dominar el dia a dia ideològic, com aquell qui diu sense fer res més, amb un lent però constant desplaçament de l’opinió pública cap a la condició de massa acrítica i si molt convé el fanatisme. La social-democràcia, l’esquerra, no ha sabut lliurar la batalla ideològica amb els instruments dels mitjans de comunicació massius. La despolitització és l’arma per

El meu vaticanòleg de confiança per a dies com avui

Avui el secretari d’Estat del Vaticà, el cardenal Tarcisio Bertone, és a la nostra ciutat per rebre el IV Premi Internacional Comte de Barcelona que atorga la fundació vinculada al Grup Godó, a un moment en què la maquinària vaticana es troba somoguda per qüestions internes, més o menys com sempre de fa llargs segles. La vida orgànica del Vaticà és un dels gèneres informatius més prestigiosos, el qual ha fascinat nombrosos professionals d’arreu del món residents a Roma pel secretisme que es dediquen a indagar i revelar en la mesura del permès a cada moment, dintre d’una mena d’esport consolidat. La condició

El poeta Iorgos Seferis, la llum i els llibres

Iorgos Seferis va ser un poeta marcat per l’estil de Paul Valéry i per l’ofici sinuós de diplomàtic, amb una obra de vegades fosca de tan culta. Però també va ser l‘home que subratllava a Kihlé: “Estic segur que a la llum grega hi ha un procés d’humanització”. Al discurs de recepció del Premi Nobel manifestava el 1963 davant del selecte auditori que Grècia seria un país petit, sense massa res d’especial, si no fos “pels esforços de la seva gent, el mar i la llum del sol”. Està ben dit, però no treu que Grècia també té un cantó fosc i pot projectar visions ben ombrívoles. Els grecs s’han hagut d’acostumar amb freqüència a caminar a les fosques, igual com l’orb Homer, capaç tanmateix d’irradiar tantes coses amb les seves paraules. Iorgos Seferis va visitar Barcelona el 1964 i va pronunciar a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 25 de setembre del 1964 el pregó inaugural de la Fira del Llibre d’Ocasió, que es repeteix aquests dies al Passeig de Gràcia. En aquella ocasió va dir, en francès:

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (i 2)

La noció grega de democràcia, de ciutadania governada per regles consensuades i no per la llei del més fort, va representar una evolució crucial, un pas de gegant en la història de la humanitat. Vint-i-cinc segles després aquella noció manté l’empremta, la vigència de principi en la nostra cosmogonia. Aquells atenencs van imaginar i aplicar la democràcia com una actitud vital, el predomini d’un cert grau de racionalitat del debat enfront de la barbàrie, la llibertat dels ciutadans enfront de la submissió als oligarques, l’emancipació de la raó, el dret i la cultura enfront de

El vell invent grec de la democràcia encara pot servir (1)

Paraules com hecatombe, catàstrofe, cataclisme, apocal.lipsi, caos o drama són d’origen grec. N’hi ha moltes més. També ho són les paraules Europa i democràcia. Grècia va regalar a Europa el seu nom, el sistema social democràtic, els fonaments cívics de tota la seva cultura, fins i tot l’anagrama de la seva actual moneda única, la lletra € o èpsilon de l’alfabet grec. Europa era una deessa de la mitologia grega de la qual Zeus es va enamorar per la bellesa dels seus ulls, fins l’extrem de prendre la forma d’un atractiu toro albí per raptar-la i endur-se-la a l’illa de Creta. Més ençà de la mitologia, l’embrió dels conceptes de llibertat, de democràcia, del valor del logos o coneixement i per tant de la raó, de la ciutadania com a consciència d’individu en funció

Una modernitat sense democràcia ni drets socials

La Xina serà la primera economia mundial l’any 2050, seguida pels Estats Units, l’Índia, el Brasil i Mèxic, en aquest ordre. L’Occident democràtic de l’Estat del benestar ha perdut pistonada davant l’auge asiàtic i els anomenats països emergents. De moment, el primer milionari del món a la llista Forbes ja és un mexicà, Carlos Slim; els gratacels més alts del món es troben als Emirats, la principal indústria cinematogràfica a l’Índia i les cadenes televisives amb més audiència són l’àrab Al Yazira, l’índia NDTV i la xinesa

La poesia pendent de pagar impostos

Hem de trobar una poesia vibrant al fet de pagar impostos, una emoció estètica a la fiscalitat, un sentiment positiu a l’IRPF i a l’IVA, perquè són la principal garantia de l’Estat democràtic, el principal i quasi únic instrument de redistribució de la riquesa. Les diferències socials es reequilibren en alguna mesura a través dels impostos i els serveis públics que se’n deriven. El pacte social consisteix –o consistia—a que els ciutadans sostenen l’Estat amb els seus impostos i l’Estat assegura els serveis que necessiten els ciutadans: educació, sanitat, transports públics, protecció social. Per tant els contribuents reben allò que han pagat prèviament via impostos. Els impostos pateixen

L’autèntica cantada d’havaneres de Calella, la de Sant Roc

Al meu entendre la veritable cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell no és la famosa de cada primer dissabte de juliol. Aquella és la de TV 3. Per al meu gust l’autèntica és la de Sant Roc al voltant de la festa patronal del 16 d’agost, una cantada gratuïta que organitza l’associació de veïns a la minúscula platgeta d’aquest barri calellenc i que conserva encara avui les essències del que havia estat la cantada grossa. L’escenari és un roca de la caleta i els cantaires hi actuen desinteressadament. Això no treu que és un escenari tan històric i tan valuós com la “catedral” de la veïna platja del Port Bo, potser més i tot. Aquest té una placa que diu: “Damunt d’aquesta roca recordem en Càstor, la seva guitarra i les nostres cantades. Barri de Sant Roc”. Durant llargs anys Càstor Pérez va acompanyar-hi els cantaires voluntaris i el 1999 hi va fer debutar en públic la seva filla Sílvia Pérez Cruz amb la interpretació inoblidable de la cançó

Afluixeu el volum del “Deutschland über alles”

Aquest article també ha estat publicat a eldiario.es, secció Catalunya Plural

El dogmatisme luterà, el zel messiànic de l’austeritat, l’obsessió compulsiva de disciplina pressupostaria és una filosofia moral rigorista. Els països endeutats són culpables, han pecat, han d’expiar-ho, han de pagar, s’han de redimir. No es poden salvar els ineficient Estats endeutats, al mateix moment en que es salva l’ineficient sistema bancari occidental amb injeccions de diners infinitament més elevades. A una banda hi ha un principi elemental: els deutes s’han de pagar. A un altre cantó hi ha la realitat: aquella norma ha conegut excepcions contínues i perpètues, començant per la pròpia Alemanya. Les monedes acostumen a tenir dues cares, la realitat també. Vege’m-ho a continuació. Europa s’ha tornat a convertir en un continent marcat per la voluntat alemanya de domini. Primer va ser amb el militarisme, ara amb

Els mercats no es calmaran mai, és inútil

L’opció adoptada pels actuals governs de “calmar” els mercats, satisfer-los, apaivagar la seva agressivitat, recorda enormement la política suïcida mantinguda per les principals potències democràtiques (Gran Bretanya, França i els Estats Units) davant l’ascens de l’agressivitat del Tercer Reich en els prolegòmens de la Segona Guerra Mundial. Aquella tàctica va ser coneguda com Appeasement policy, la política d’apaivagament, i va recollir amb dramàtics resultats. Primer Gran Bretanya, França i l’administració demòcrata nord-americana del president Roosevelt van declarar la No Intervenció a la guerra civil espanyola, mentre Alemanya i Itàlia hi intervenien sense rubor. El setembre del 1938 Daladier, Chamberlain, Hitler i

Shylock ha acabat cobrant la lliura de carn

L’ofici de prestamista de diners ha controlat al llarg de la història el moviment econòmic en benefici particular, a força d’actuar amb rapacitat, manca d’escrúpols i inclinació al frau. La cobdícia ha estat la referència d’aquest ofici, sense vacil.lar davant l’ús amoral dels seus mecanismes, l’engany i la corrupció. L’ètica del negoci del crèdit, la seva part de responsabilitat social, s’ha acostumat a evaporar al mateix ritme que multiplicava els beneficis. "¿Què és l’atracament a un banc comparat amb la creació d’un banc?", esclamava Bertolt Brecht a L’òpera dels tres rals, tal com com Pietros Markaris ha reproduït a l’incípit de la seva última novel.la Amb l’aigua al coll. L’únic treball dels propietaris del capital sempre ha estat