Muntaré una agència de serveis a l’adulteri

L’aclaparadora insistència en la necessitat de reinvertar-se professionalment per superar la crisi de feina em porta tot sovint a imaginar, ni que sigui per un moment, possibles noves ocupacions laborals carregades de futur. Ara despunten a través de la web agències de serveis a l’adulteri, és a dir, petites empreses especialitzades en procurar als clients no només contactes personals, sinó tota una panòplia d’excuses i enganys adreçats als seus cònjuges o parelles per encobrir les escapades amb una altra persona. L’agència envia al cònjuge o parella falsos correus electrònics, sms, fotos, documents que justifiquen la suposada ocupació del temps de l’adúlter durant la seva absència “per motius de treball”, alhora que facilita

Fa vint anys de la mort d’Astor Piazzolla

La música d’Astor Piazzolla és una de les millors expressions que l'Argentina ha donat al món i és bo recordar-ho quan es compleixen vint anys de la mort del mestre a Buenos Aires. El fet d’incorporar al tango elements de la música clàssica i del jazz, al costat de la seva creativitat personal, suposava una renovació que Piazzolla va defensar de manera rebel i tenaç enfront de la tradició anquilosada o de les estridents tendències del mercat. Només Astor Piazzolla va aconseguir associar una altra vegada el tango amb la irradiació mundial de l’època gardeliana, novament sobre postulats renovadors i precisament a través del bandoneó, un instrument que Gardel no incorporava. Segons alguns la subversió de Piazzolla era innecessària i el situava fora del tango. Per a d’altres va ser una determinant alenada d’aire fresc, el revulsiu que necessitava el tango per deslliurar-se de l’ancoratge en una època determinada. El qualificatiu de “piazollero” va ser utilitzat

No ens equivoquem amb la primera dona ministra

Alguns diaris des-informen avui quan diuen que la nova Defensora del Poble nomenada pel govern del PP, Soledad Becerril, va ser la primera ministra dona de la democràcia, atès que va ocupar la cartera de Cultura al gabinet de Leopoldo Calvo Sotelo l’any 1981. Això no és cert, o només ho és si es refereix a la transició iniciada amb la mort de Franco. La primera dona ministra d’Espanya i de tot Europa occidental va ser la dirigent anarquista barcelonina Federica Montseny, titular de 1936 a 1937 del ministeri de Sanitat i Assistència Social al govern presidit pel socialista Francisco Largo Caballero, molt abans que

Avui s’estrena l’espectacular Museu del Suro a Palafrugell

Hi havia èpoques properes en què s’invertien 6 milions d’euros públics en nous equipaments culturals a municipis de 23.000 habitants, com el Museu del Suro que avui s’estrena oficialment a Palafrugell o el recentment inaugurat Espai Ter a la veïna Torroella de Montgrí, per un import similar. Tots volen convertir-se en centres de dinamització social i econòmica, naturalment. Tots tenen molts motius fonamentats perquè la inversió sigui col.lectivament rendible, a més de merescuda i necessària. Ara només falta que el seu pressupost de funcionament permanent estigui a l’altura de les necessitats i de la infrastructura, perquè de flamants centres culturals sense recursos condemats

La relació entre peatges i mortalitat a la carretera

La nova directora general de Tràfic del ministeri de l’Interior i del govern del PP, María Seguí, feia ahir unes declaracions al diari El País impròpies d’una representant dels interessos públics: “Pot passar que la gent decidixi agafar vies menys segures per no pagar peatges. Quan tinc l’opció, entre una carretera i una autopista de pagament jo trio la de pagament, faig una inversió en salut”. Preguntada sobre l’èxit del seu antecessor socialista en el càrrec, Pere Navarro, el qual va aconseguir durant els vuit anys de mandat passar de 3.5000 víctimes mortals al conjunt d’Espanya en accidents de trànsit a 1.500, afegia Seguí: “No sé si ho podré igualar, però hi treballaré cada dia”. 

L'opció declarada de la nova responsable a favor de les vies de peatge és escandalosa, però el segon dubte resulta terrorífic, encara més si tenim en compte que les normes de la Unió Europea obliguen també el nostre país a una nova divisió per dos de la sagnia de vides a les carreteres, de la mortalitat derivada dels accidents de circulació, en la perspectiva de l'any 2020.

Tal dia com avui moria Carlos Gardel, i se’l recorda

Carlos Gardel va morir en la col.lisió de dues avionetes a punt d’enlairar-se a l’aeroport de Medellín el 24 de juny del 1935, tal dia com avui. En el cinquantenari de la data, l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall va inaugurar als jardins de l’Avinguda de Sarrià cantonada amb el carrer Buenos Aires un monòlit amb la inscripció: ”Homenatge a Carlos Gardel. Barcelona en el 50 aniversari de la seva mort, 24 de juny de 1985”. El monòlit es veu avui tapat pel creixement dels arbustos circumdants. El millor monument es troba sens dubte a les botigues de discos on es continuen venent les seves gravacions i a les versions dels joves intèrprets, seduïts igual que els seus predecessors per la qualitat de Gardel. La capacitat de salt generacional demostrada pel tango des de fa un segle li deu una part important al llegat de Gardel. La mort prematura va significar la seva entrada en la llegenda, la qual continua creixent amb les versions gardelianes divulgades per les últimes generacions. La "beatificació"

Riu-te’n, del petit estat de Luxemburg

Tots pensem que el país més pròsper és Alemanya, però les últimes estadístiques de la Unió Europea recorden que el primer en renda per càpita és Luxemburg, el qual duplica en aquest barem el segon classificat (Holanda), seguit per Irlanda i només en quart lloc per Alemanya, degut a la proporció entre riquesa disponible i volum de població. Alguns encara pensen que Luxemburg és un país d'opereta, victorià, encapotat i avorridíssim, comparable a Andorra, Lichtentestein o la república de San Marino. Altres, més ben informats, el veuen com la quinta essència del cosmopolitisme i de l'art de prosperar a l'ombra astuta de les potències veïnes. Allò que ningú no discuteix és

Jordi Pujol menysprea el periodisme

“No s’ha de fer periodisme amb això. Sí, investigació històrica”, declarava abans d’ahir a Catalunya Ràdio l’ex president Jordi Pujol a propòsit del llibre i el reportatge per a TV 3 que prepara el periodista Enric Canals sobre la seva llegendària detenció i tortura a comissaria l’any 1960 arran dels “fets del Palau”, després d’haver tingut accés per primer cop al sumari del consell de guerra que el va condemnar. La taxativa i desafortunada frase de Pujol es referia a la discreció que requereixen alguns dels antics torturats a l’hora d’evocar-ho. Alhora traspuava un clar menyspreu envers el periodisme, considerat com a més banal o sensacionalista que la investigació històrica. Els exemples de rigorós

Una altra indignitat contra Pasqual Maragall

El fet de no voler esmentar el nom de l’alcalde socialista Pasqual Maragall en els documents oficials de l’actual Ajuntament de Barcelona sobre el 20 aniversari dels Jocs Olímpics del 1992 que es commemora el mes vinent va provocar ahir l’absència del grup municipal socialista a l’acte de presentació, i provoca la indignació de qualsevol ciutadà de mentalitat mínimament normal. En efecte, la nota de premsa de l’acte silenciava el nom de l’alcalde olímpic, de la mateixa manera que l’omissió ja es va produir a la declaració institucional sobre el 20 aniversari dels Jocs de Barcelona aprovada pel ple municipal el 27 d’abril. Costa de creure que l’exercici de la política pugui arribar a aquests

Li escric la biografia pòstuma per 80 euros

Un col.lega que dirigeix una acreditada agència de comunicació i relacions públiques, la qual té entre els seus clients els serveis funeraris de la ciutat, em va oferir una de les feines més prometedores en l’actual situació. Coneixedor de la meva experiència com a “negre” editorial i redactor d’alguns llibres d’encàrrec, així com de la meva opinió sobre la noblesa del gènere periodístic dels obituaris, em brindava una idea genial. Consistia a recórrer cada dia els tanatoris i oferir als familiars de cada difunt redactar amb les

Se’n va l’últim “maître-à-penser”

La mort dimecres passat a París als 99 anys del filòsof Roger Gauraudy tanca una època de lideratge cultural francès en matèria de pensament, quan a París es forjaven totes les novetats. El domini d’aquells maîtres-à-penser s’ha vist sotmès a l’implacable pas del temps i no sempre ha acabat bé. El “dretà” Raymond Aron va començar a guanyar punts enfront de l’intocable Jean-Paul Sartre, Louis Althuser va parar boig i va assassinar la seva dona. Es van suicidar el situacionista Guy Debord, l’heterodox Gilles Deleuze i el filòsof André Gorz conjuntament amb la seva muller. Claude Lévi-Strauss recononeixia a la seva biografia que determinades obres de Roland Barthes no li havien agradat gens, que

Pau, pietat, perdó

Avui el president durant gairebé dues dècades de l’Associació Catalana de Víctimes de les Organitzacions Terroristes i supervivent de l’atemptat d’ETA als grans magatzems Hipercor de Barcelona, el més sanguinari del grup amb 21 víctimes el dia 19 de juny del 1987, s’ha entrevistat cara a cara a la presó alabesa de Zaballa amb l’etarra condemnat per la matança, dintre del programa de reinserció de terroristes penedits, a petició del pres. M’ha recordat immediatament el cèlebre discurs en què el president de la República Manuel Azaña va proposar en plena guerra civil “pau, pietat i perdó” als dos bàndols enfrontats, un discurs pronunciat el 18 de juliol del 1938 a l’Ajuntament de Barcelona, on residia aleshores el govern legal de l’Estat. La solemne proposta d’Azaña va

Els sabers inútils, Fernando Savater i la cursa hípica d’Epson

Que el diari més acreditat del país obri avui per enèsim any consecutiu les seves pàgines més acreditades de la secció d’Opinió amb un article de fons sobre la tradicional cursa hípica anglesa del Derbi d’Epson, la qual té sens dubte poquíssims adeptes entre els lectors, reconforta enormement la meva vella i militant inclinació en favor dels sabers inútils i les aficions minoritàries, incompreses o catecumèniques. El fet assentat pel diari El País es deu al fervor d’un –només un— dels seus col.laboradors fixos, Fernando Savater, per les curses de cavalls i els hipòdroms. Any rere any, Savater informa i

Objectiu: humiliar Grècia amb una altra volta de rosca

Més de tres quarts parts dels grecs es declaren partidaris de continuar a la zona euro i a la Unió Europea, la qual cosa no significa que ho siguin de les condicions draconianes imposades al rescat de la seva economia per part de l’actual lideratge alemany de la Unió Europea, un rescat que no ha donat cap altre resultat fins ara que l’augment de la misèria. La coalició d’esquerres gregues Syriza, favorita a les eleccions repetides de diumenge vinent, reitera del dret i del revés que és partidària de continuar a la zona euro i a la Unió Europea, però també de renegociar amb un mínim incrementat de sobirania democràtica les

Volen provar que Carlos Gardel era nét de catalans

L’orgull nacional és un concepte profús, confús i difús, de manera que la gran Argentina sempre ha suportat amb dificultat que el petit Uruguai veí insisteixi en demostrar que Carlos Gardel era uruguaià i nét de catalans. Ara els defensors de la tesi uruguaiana han llançat una nova campanya internacional per provar els fets, encapçalada precisament pels besnéts de les dues branques familiars en litigi: http://adngardel.blogspot.com.ar. Els partidaris de la versió francesa sobre el naixement del cantant a Toulouse l’11 de desembre del 1890 de la soltera Berta Gardes (fruit de la seva relació amb el casat Paul Lasserre) s’han enfrontat durant llargs anys als defensors de la tesi del naixement de Gardel a la ciutat uruguaiana deTacuarembó l’11 de desembre del 1887 o inclús

El rescat no pot sortir políticament gratis

El rescat amb diner públic europeu del forat del sistema financer privat espanyol, a instàncies apressants de l’administració nord-americana, no resol la situació econòmica del país, sinó que implica més ajustos i retallades en la mateixa direcció que fins ara. Repeteixo: en la mateixa direcció que fins ara. Mentre no es reclamin responsabilitats i canvis estructurals per la fallida financera i només se la rescati amb diners públics, no hi haurà modificació del model que l’ha creada, tan sols un ajornament fins la següent bombolla econòmica, de les moltes que s’han patit amb regularitat clàssica, mentre es continua dinamitant la situació de la majoria de ciutadans. Algun responsable ha après

Contra la nostàlgia inútil de Florència

La primera vegada que vaig anar a Florència ja ho vaig fer amb la intenció de saldar el compte d'una atracció. No volia caure per cap motiu en la nostàlgia. M'havia decepcionat que Gaziel hi sucumbís al seu llibre L'home és el tot. Florència, cura d'aires. No va ser capaç de digerir la transformació viscuda per la ciutat entre el seu primer viatge del 1915 i l'estada que finalment donaria peu al llibre el 1954. La invasió del tràfic rodat, el turisme massiu... El seu llibre, agònic,

Una notícia de portada que no m’ho sembla gens

Em sorprèn que el diari El País se’n sorprengui i dediqui avui honors de portada a la “descoberta” d’una luxosa finca de Palamós que des dels anys 1950 volta la seva espectacular piscina amb un claustre romànic autèntic del segle XII, de procedència desconeguda, probablement arrencat d’alguna abadia de Burgos o de Segòvia, per l’estil emparentat amb el de Santo Domingo de Silos. Em sorprèn que ho considerin notícia de portada. 

Tot l’Empordà, tot Catalunya, tot Espanya i tot el món mundial són plens de peces d’art arrencades del seu emplaçament original de manera més o menys legal i traspassades a compradors particulars o a museus públics. Aquest traspàs, tot sovint traumàtic, representa la base mateixa de les col.leccions d’art privades i públiques. Els sepulcres gòtics de tres cavallers del castell de

L’eloqüència colgada de la muralla romana

La controvèrsia aixecada per l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona que enderrocarà dues modestes cases del carrer Sots-Tinent Navarro, als darreres de la Via Laietena, per tal d’exhumar 40 metres més de la muralla romana il.lustra un cop més l’evidència: l’arqueologia no consisteix primordialment a excavar, sinó a valorar, interpretar i explicar amb llenguatge d’avui allò excavat. I aquí comença el problema que els arqueòlegs no resolen. Per als uns, posar de relleu el monument romà és un senyal de cultura i civilitat. Per a d’altres, la superposició d’estrats en què es basa qualsevol ciutat és el

L’intel.ligent art d’envellir, segons Jane Fonda

L’actriu Jane Fonda ha convertit l’art d’envellir en un ofici. Declara 74 anys, continua sent la imatge publicitària de la marca de cosmètics L’Oreal i acaba de desfilar damunt l’alfombra vermella del festival cinematogràfic de Cannes (foto adjunta) amb més atractiu que algunes jovenetes. Fins aquí res de nou, ja li ho sabíem. La novetat és que al seu últim llibre editat als Estats Units amb el títol Prime time sobre la felicitat en els anys del “tercer acte” de la vida, ho argumenta de forma  intel.ligent, i això potser sorprendrà més als qui pensaven que les estrelles de Hollywood són ruques per força. Com a mostra, això que