Una notícia de portada que no m’ho sembla gens

Em sorprèn que el diari El País se’n sorprengui i dediqui avui honors de portada a la “descoberta” d’una luxosa finca de Palamós que des dels anys 1950 volta la seva espectacular piscina amb un claustre romànic autèntic del segle XII, de procedència desconeguda, probablement arrencat d’alguna abadia de Burgos o de Segòvia, per l’estil emparentat amb el de Santo Domingo de Silos. Em sorprèn que ho considerin notícia de portada. 

Tot l’Empordà, tot Catalunya, tot Espanya i tot el món mundial són plens de peces d’art arrencades del seu emplaçament original de manera més o menys legal i traspassades a compradors particulars o a museus públics. Aquest traspàs, tot sovint traumàtic, representa la base mateixa de les col.leccions d’art privades i públiques. Els sepulcres gòtics de tres cavallers del castell de

L’eloqüència colgada de la muralla romana

La controvèrsia aixecada per l’anunci de l’Ajuntament de Barcelona que enderrocarà dues modestes cases del carrer Sots-Tinent Navarro, als darreres de la Via Laietena, per tal d’exhumar 40 metres més de la muralla romana il.lustra un cop més l’evidència: l’arqueologia no consisteix primordialment a excavar, sinó a valorar, interpretar i explicar amb llenguatge d’avui allò excavat. I aquí comença el problema que els arqueòlegs no resolen. Per als uns, posar de relleu el monument romà és un senyal de cultura i civilitat. Per a d’altres, la superposició d’estrats en què es basa qualsevol ciutat és el

L’intel.ligent art d’envellir, segons Jane Fonda

L’actriu Jane Fonda ha convertit l’art d’envellir en un ofici. Declara 74 anys, continua sent la imatge publicitària de la marca de cosmètics L’Oreal i acaba de desfilar damunt l’alfombra vermella del festival cinematogràfic de Cannes (foto adjunta) amb més atractiu que algunes jovenetes. Fins aquí res de nou, ja li ho sabíem. La novetat és que al seu últim llibre editat als Estats Units amb el títol Prime time sobre la felicitat en els anys del “tercer acte” de la vida, ho argumenta de forma  intel.ligent, i això potser sorprendrà més als qui pensaven que les estrelles de Hollywood són ruques per força. Com a mostra, això que

Portbou, el colós abandonat

El primer cens modern espanyol, encarregat pel ministre Floridablanca el 1789, adjudicava al veïnat de Portbou un total de sis cases habitades. Les obres de l’estació ferroviària fronterera amb França hi van habilitar una colossal esplanada artificial de 130.000 m2 que va requerir remoure amb dinamita 600.000 m3 de terra i roca per part de 700 treballadors durant dos anys. La vida social de la nova població va florir amb rapidesa. Les actes municipals del 18

Un paràgraf de Marcel Proust, per esport

De vegades m’entretinc a tornar a traduir un paràgraf de Marcel Proust perquè no m'acaba d’agradar cap de les versions editades. El rellegeixo, el declamo en versió bilingüe a algunes sobretaules de concurrència propícia per comprovar com sona el lluminós exemple de la musicalitat de les llargues frases proustianes, carregades de subordinades només aparentment recargolades, les quals responen en realitat a un ordre exacte, encara que exigeixin un esforç de recorregut només gratificat al final, com en aquest cas del capítol “Combray” al volum Pel cantó de Swan de l’obra A la recerca del temps perdut: “D’aquesta manera em quedava

El refugi del palau Abatellis a Palerm

A Palerm fujo del cafarnaüm del centre i em refugio a la pau uterina del palau Abatellis, mostra eminent de gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada a una làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s’inspira en els millors casals de la seva capital, que aleshores era Barcelona, a la qual havia de viatjar per resoldre els afers burocràtics i per comerciar. Les naus sicilianes exportaven a la metròpoli catalana gra, sucre, cotó, seda, corall i esclaus. Les catalanes hi portaven draps i manufactures de cuir, armes

El somni gloriós de la col.lecció la Pléiade

Són el somni de molts lectors, autors i editors. Tenen tot l’aspecte de missal i recorren sempre al paper bíblia (ara semibíblia), en un format auster i elegant gairebé de butxaca. Els volums de la col.lecció Bibliothèque de la Pléiade, que publica des del 1931 l’editorial Gallimard, són la col.lecció literària d’obres completes en francès més pretigiosa del món, el patró or de la qualitat, el panteó dels grans escriptors i la garantia de la seva immortalitat, el monument de les obres mestres universals. Els contestataris l’han anomenada La Pléiade respectueuse per analogia amb el títol de l’obra de teatre de Jean-Paul Sartre estrenada el 1946 “La P… respecteuse”, que ara

Torna el temps de les cireres, per sort

Ara, exactament ara comença el temps de les cireres. Les cireres d’aquí, no les d’hivernacle regades gota a gota sota calefacció o les procedents de les antípodes en ple hivern, que són com cireres d’anunci. Últimament les de sempre es tornen a valorar com un petit luxe de la naturalesa i es converteixen en festa local de peregrinació. Abans eren una cosa natural, un fruit espontani de l’arribada de l’estiu, ara són una commemoració. 

El meu pare tenia un cirerer, jo no. En contrapartida m’entretinc a cuinar l’ànec amb cireres quan arriba l’època i a despinyolar-les una a una per al guisat, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica

Arriba un submarí de debò al port de Palamós

El cap de setmana vinent es podrà visitar el submarí “Tramontana” de l’Armada espanyola al port de Palamós, dintre del festival Terra de Mar que hi organitzen cada dos anys l’Ajuntament, la Diputació de Girona i Ports de la Generalitat. Potser serà l’ocasió de saber de què serveixen els quatre submarins de què disposa actualment l’Armada espanyola. El pressupost del ministeri de Defensa és enguany de 6.136 milions d’euros, malgrat haver disminuït de prop del 25 % durant els quatre últims anys. El submarí “Tramontana”, batejat l’any 1984, va patir una via d’aigua el març

Una qualitat que li manca a Messi

La xicota intermitent de sempre de Lionel Messi, Antonella Rocuzzo, amb qui es coneixen des de que eren petits a Rosario, ha confirmat al seu Twitter que esperen un bebè i que s’instal.larà a Barcelona per tenir-lo. Un amic de la parella ha declarat que al moment mateix de néixer els pares pensen fer-lo soci del Newell’s, el club de la ciutat natal on Messi va jugar fins els tretze anys, quan va fitxar pel Barça com a infantil per 57.000 € l’any, un lloc de treball per al pare i un tractament mèdic hormonal de creixement de 2.000 € que cap club argentí no volia pagar. Des de l’última actualització del seu contracte Messi cobra 31 milions d’euros l’any (menys 40 % d’impostos), és a dir,

La temptació lasciva dels "cannoli" sicilians

 Els canalons dolços o cannoli són una temptació lasciva a qualsevol cafeteria siciliana. No resulten fàcils de menjar, en el sentit mecànic de l'acte. Servits en un plat, cal trencar amb el ganivet el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i incórrer com a conseqüència en el perill d'esquitxada de ricotta. Si s'adopta el costum de menjar el cannolo amb els dits, de peu dret a la barra de la cafeteria, el petit tovalló de paper amb el qual els ofereixen no arriba a absorbir la ricotta que sobreïx del canut ni preserva tampoc del sucre en pols del revestiment, el qual acaba fatalment enfarinant

La ciutat que no s’assembla a cap altra

"Totes les ciutats del món s'assemblen més o menys i aquesta no s'assembla a cap altra. Cada vegada que l'he tornada a veure, després de llargues absències, ha estat una nova sorpresa als meus ulls. A mida que avança la meva edat, que augmenten els meus coneixements i que tinc més comparacions per fer, hi descobreixo més singularitats i més belleses". 

Carlo Goldoni: Memòries del senyor Goldoni per servir la història de la seva vida i del teatre (1791).

Els grecs i nosaltres en un moment crític

Tot el problema és que els grecs van votar “malament” i no van donar majoria parlamentària als partits favorables al rescat draconià imposat per l’aliança dels mercats financers amb les institucions públiques elegides. Ara hauran de repetir la feina i, si no canvien, la sortida més o menys forçada de Grècia de la zona euro representaria no només una crisi encara més brutal per a ells, sinó un fracàs de la Unió Europea que posa en qüestió la seva existència. Els grecs de l’antiguitat van ser els creadors de la idea de democràcia, els grecs d’avui potser en seran els enterradors. Van ser els iniciadors d’una embrionària idea europea i ara potser

El sud no sempre és a baix

A quasi tot arreu el sud apareix com la regió més endarrerida, tòpica, irredenta i despentinada, per no dir ociosa i deprimida, en relació amb la racionalitat dels nords industriosos i endreçats. Això potser era així als països llatins i al big south dels Estat Units, però passa exactament a l’inrevés al país més poblat, desenvolupat i culte d’Europa occidental. A Alemanya les regions riques són les del sud (Baviera, Baden-Württemberg), mentre que les del nord són les més extenses i empobrides per la crisi (Rin del Nord-Westfàlia, la conca del Ruhr). Sempre hi ha un sud, però no sempre es troba a la part

Al paisatge li convé una mica de dinamita

La restauració del paratge on s’aixecava l’avui enderrocat Club Mediterranée del Cap de Creus ha estat seleccionada per als pròxims premis FAD d’arquitectura com a mostra exemplar del fet que enderrocar i restaurar pot resultar tan noble, constructiu i necessari com edificar. La història universal de l’urbanisme en qualsevol de les seves modalitats s’ha fet sovint sobre les ruïnes de l’etapa anterior, en una "destrucció constructiva", un canvi permanent de l’escenari de vida sense el qual encara ens trobaríem a l’era de les cavernes. La Barcelona d’avui, per posar un cas, seria difícilment transitable sense la quantitat de dinamita abocada tot just la primera dècada

Elogi orgullós de les sardines

Sempre que veig sardines als restaurants de confiança en demano, com en aquesta foto a la terrassa dels Templiers de Cotlliure. Sóc un amant devot d’aquest peix, el qual només té el defecte de ser barat i, arran d’això, menystingut per alguns. Quan les altes virtuts van associades a la modèstia es cotitzen menys, queden reservades als que sabem apreciar la grandesa de les petites coses sense necessitat de modes o glamours del provincianisme internacional. 

Sóc un entusiasta de les sardines i dels restaurants cada vegada més escassos que ofereixen aquest peix suposadament pobre. El  restaurant El Dofí de Tamariu va ampliar i emmarcar a les seves parets un article meu al qual lloava les sardines que aquest establiment serveix arran de la sorra. L’article  ja ha desaparegut de les parets del Dofí tamariuenc, és el moment de tornar a escriure sobre els locals que serveixen sardines.
La sardina s'ha vist expulsada per pobre de molts restaurants, fins i tot dels especialitzats en peix, més exactament en peix car. A l’estiu acostuma a aparèixer a la porta del restaurant Can Costa del passeig de Borbó, a la Barceloneta, una pissarra que proclama "Hi ha sardines" com una notícia digna de ser anunciada, un fet excepcional, un acte de justícia, quasi una

Venècia i els amors morts

No he trobat mai manera d'entristir-me a Venècia ni se m'ha acudit ambientar-hi cap desengany. La ciutat m'ha impel.lit més aviat a explorar la vida amb l'energia de la seva bellesa, amb la força de la seva excepció. M'enfarfega la sabonera de literatura decadentista que li ha caigut al damunt, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels mites malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ho ha semblat mai, fins i tot quan hi he passejat els meus amors morts. Em pregunto com

L’últim llibre de Puig Vayreda, per aprendre’n

La publicació d’un nou llibre d’aquest autor figuerenc m’arrossega a reiterar allò que vaig dir fa tres mesos a un altre post d’aquest mateix bloc sota el títol “Eduard Puig Vayreda es creu incidental”. Estem davant d’una de les joies de la literatura i el periodisme actual. Aquest cop ha recopilat les seves columnes d’opinió escrites als setmanaris figuerencs del 1978 fins avui, les ha signades amb el pseudònim periodístic habitual de Pere Carrer i les ha titulades Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà.

Que ningú no s’engany: no es tracta de literatura local, en el sentit restrictiu i errat del terme. L’aparent modèstia que li agrada exhibir a Puig Vayreda fa temps que no enganya els seus lectors, convençuts com jo mateix de la qualitat que tenen entre mans quan el llegeixen. Aquest cop reafirma la noblesa literària de la columna periodística, de vegades

Jo avui votaria François Hollande

Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal ara jo seria francès i avui votaria François Hollande, entre d’altres motius per aturar els peus a la política que imposa la cancellera Angela Merkel a tot Europa. La tarda de diumenge en què va guanyar l’anterior candidat socialista a la presidència francesa, François Miterrand, el 8 de maig del 1981, em trobava a París i vaig presenciar la quantitat d’automobilistes

El roserar del parc Cervantes mereix més amor

Deu mil rosers en flor a un jardí públic urbà és el fabulós regal que brinda fins demà diumenge el 12è concurs internacional de roses noves al roserar del parc Cervantes barceloní, a l’extrem de la Diagonal, tocant a Esplugues. El certamen permet conèixer les novetats del sector, reuneix els més prestigiosos experts en roses del panorama internacional i atorga tretze premis. Un cop acabat el concurs, el roserar hi continua i ofereix un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat, malgrat trobar-se entre les denses vies