Torna el temps de les cireres, per sort

Ara, exactament ara comença el temps de les cireres. Les cireres d’aquí, no les d’hivernacle regades gota a gota sota calefacció o les procedents de les antípodes en ple hivern, que són com cireres d’anunci. Últimament les de sempre es tornen a valorar com un petit luxe de la naturalesa i es converteixen en festa local de peregrinació. Abans eren una cosa natural, un fruit espontani de l’arribada de l’estiu, ara són una commemoració. 

El meu pare tenia un cirerer, jo no. En contrapartida m’entretinc a cuinar l’ànec amb cireres quan arriba l’època i a despinyolar-les una a una per al guisat, com una il.lusió anual. Alguns anys vario una mica

Arriba un submarí de debò al port de Palamós

El cap de setmana vinent es podrà visitar el submarí “Tramontana” de l’Armada espanyola al port de Palamós, dintre del festival Terra de Mar que hi organitzen cada dos anys l’Ajuntament, la Diputació de Girona i Ports de la Generalitat. Potser serà l’ocasió de saber de què serveixen els quatre submarins de què disposa actualment l’Armada espanyola. El pressupost del ministeri de Defensa és enguany de 6.136 milions d’euros, malgrat haver disminuït de prop del 25 % durant els quatre últims anys. El submarí “Tramontana”, batejat l’any 1984, va patir una via d’aigua el març

Una qualitat que li manca a Messi

La xicota intermitent de sempre de Lionel Messi, Antonella Rocuzzo, amb qui es coneixen des de que eren petits a Rosario, ha confirmat al seu Twitter que esperen un bebè i que s’instal.larà a Barcelona per tenir-lo. Un amic de la parella ha declarat que al moment mateix de néixer els pares pensen fer-lo soci del Newell’s, el club de la ciutat natal on Messi va jugar fins els tretze anys, quan va fitxar pel Barça com a infantil per 57.000 € l’any, un lloc de treball per al pare i un tractament mèdic hormonal de creixement de 2.000 € que cap club argentí no volia pagar. Des de l’última actualització del seu contracte Messi cobra 31 milions d’euros l’any (menys 40 % d’impostos), és a dir,

La temptació lasciva dels "cannoli" sicilians

 Els canalons dolços o cannoli són una temptació lasciva a qualsevol cafeteria siciliana. No resulten fàcils de menjar, en el sentit mecànic de l'acte. Servits en un plat, cal trencar amb el ganivet el cilindre de galeta sense esclafar el farciment i incórrer com a conseqüència en el perill d'esquitxada de ricotta. Si s'adopta el costum de menjar el cannolo amb els dits, de peu dret a la barra de la cafeteria, el petit tovalló de paper amb el qual els ofereixen no arriba a absorbir la ricotta que sobreïx del canut ni preserva tampoc del sucre en pols del revestiment, el qual acaba fatalment enfarinant

La ciutat que no s’assembla a cap altra

"Totes les ciutats del món s'assemblen més o menys i aquesta no s'assembla a cap altra. Cada vegada que l'he tornada a veure, després de llargues absències, ha estat una nova sorpresa als meus ulls. A mida que avança la meva edat, que augmenten els meus coneixements i que tinc més comparacions per fer, hi descobreixo més singularitats i més belleses". 

Carlo Goldoni: Memòries del senyor Goldoni per servir la història de la seva vida i del teatre (1791).

Els grecs i nosaltres en un moment crític

Tot el problema és que els grecs van votar “malament” i no van donar majoria parlamentària als partits favorables al rescat draconià imposat per l’aliança dels mercats financers amb les institucions públiques elegides. Ara hauran de repetir la feina i, si no canvien, la sortida més o menys forçada de Grècia de la zona euro representaria no només una crisi encara més brutal per a ells, sinó un fracàs de la Unió Europea que posa en qüestió la seva existència. Els grecs de l’antiguitat van ser els creadors de la idea de democràcia, els grecs d’avui potser en seran els enterradors. Van ser els iniciadors d’una embrionària idea europea i ara potser

El sud no sempre és a baix

A quasi tot arreu el sud apareix com la regió més endarrerida, tòpica, irredenta i despentinada, per no dir ociosa i deprimida, en relació amb la racionalitat dels nords industriosos i endreçats. Això potser era així als països llatins i al big south dels Estat Units, però passa exactament a l’inrevés al país més poblat, desenvolupat i culte d’Europa occidental. A Alemanya les regions riques són les del sud (Baviera, Baden-Württemberg), mentre que les del nord són les més extenses i empobrides per la crisi (Rin del Nord-Westfàlia, la conca del Ruhr). Sempre hi ha un sud, però no sempre es troba a la part

Al paisatge li convé una mica de dinamita

La restauració del paratge on s’aixecava l’avui enderrocat Club Mediterranée del Cap de Creus ha estat seleccionada per als pròxims premis FAD d’arquitectura com a mostra exemplar del fet que enderrocar i restaurar pot resultar tan noble, constructiu i necessari com edificar. La història universal de l’urbanisme en qualsevol de les seves modalitats s’ha fet sovint sobre les ruïnes de l’etapa anterior, en una "destrucció constructiva", un canvi permanent de l’escenari de vida sense el qual encara ens trobaríem a l’era de les cavernes. La Barcelona d’avui, per posar un cas, seria difícilment transitable sense la quantitat de dinamita abocada tot just la primera dècada

Elogi orgullós de les sardines

Sempre que veig sardines als restaurants de confiança en demano, com en aquesta foto a la terrassa dels Templiers de Cotlliure. Sóc un amant devot d’aquest peix, el qual només té el defecte de ser barat i, arran d’això, menystingut per alguns. Quan les altes virtuts van associades a la modèstia es cotitzen menys, queden reservades als que sabem apreciar la grandesa de les petites coses sense necessitat de modes o glamours del provincianisme internacional. 

Sóc un entusiasta de les sardines i dels restaurants cada vegada més escassos que ofereixen aquest peix suposadament pobre. El  restaurant El Dofí de Tamariu va ampliar i emmarcar a les seves parets un article meu al qual lloava les sardines que aquest establiment serveix arran de la sorra. L’article  ja ha desaparegut de les parets del Dofí tamariuenc, és el moment de tornar a escriure sobre els locals que serveixen sardines.
La sardina s'ha vist expulsada per pobre de molts restaurants, fins i tot dels especialitzats en peix, més exactament en peix car. A l’estiu acostuma a aparèixer a la porta del restaurant Can Costa del passeig de Borbó, a la Barceloneta, una pissarra que proclama "Hi ha sardines" com una notícia digna de ser anunciada, un fet excepcional, un acte de justícia, quasi una

Venècia i els amors morts

No he trobat mai manera d'entristir-me a Venècia ni se m'ha acudit ambientar-hi cap desengany. La ciutat m'ha impel.lit més aviat a explorar la vida amb l'energia de la seva bellesa, amb la força de la seva excepció. M'enfarfega la sabonera de literatura decadentista que li ha caigut al damunt, la plorera dels estetes, el nyigo-nyigo dels mites malencònics. "Que c'est triste Venise au temps des amours mortes", cantava Aznavour. A mi no m’ho ha semblat mai, fins i tot quan hi he passejat els meus amors morts. Em pregunto com

L’últim llibre de Puig Vayreda, per aprendre’n

La publicació d’un nou llibre d’aquest autor figuerenc m’arrossega a reiterar allò que vaig dir fa tres mesos a un altre post d’aquest mateix bloc sota el títol “Eduard Puig Vayreda es creu incidental”. Estem davant d’una de les joies de la literatura i el periodisme actual. Aquest cop ha recopilat les seves columnes d’opinió escrites als setmanaris figuerencs del 1978 fins avui, les ha signades amb el pseudònim periodístic habitual de Pere Carrer i les ha titulades Des del banc del general: 33 anys mirant l’Empordà.

Que ningú no s’engany: no es tracta de literatura local, en el sentit restrictiu i errat del terme. L’aparent modèstia que li agrada exhibir a Puig Vayreda fa temps que no enganya els seus lectors, convençuts com jo mateix de la qualitat que tenen entre mans quan el llegeixen. Aquest cop reafirma la noblesa literària de la columna periodística, de vegades

Jo avui votaria François Hollande

Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal ara jo seria francès i avui votaria François Hollande, entre d’altres motius per aturar els peus a la política que imposa la cancellera Angela Merkel a tot Europa. La tarda de diumenge en què va guanyar l’anterior candidat socialista a la presidència francesa, François Miterrand, el 8 de maig del 1981, em trobava a París i vaig presenciar la quantitat d’automobilistes

El roserar del parc Cervantes mereix més amor

Deu mil rosers en flor a un jardí públic urbà és el fabulós regal que brinda fins demà diumenge el 12è concurs internacional de roses noves al roserar del parc Cervantes barceloní, a l’extrem de la Diagonal, tocant a Esplugues. El certamen permet conèixer les novetats del sector, reuneix els més prestigiosos experts en roses del panorama internacional i atorga tretze premis. Un cop acabat el concurs, el roserar hi continua i ofereix un dels escenaris més agraciats i calmosos de la ciutat, malgrat trobar-se entre les denses vies

Víctor Hugo vist com un autor de pis

La colossal ressonància mantinguda per Víctor Hugo entre els lectors actuals porta molts visitants al pis on va viure, convertit en museu a un dels indrets més bonics de París, la Place des Vosges. La visita d’aquest apartament burgès resulta decepcionant, ombrívola, sense gota de l’èpica del gran escriptor. Encara sort de les balconades, tot i que la cèlebre plaça desplega el seu encant sobretot quan fa bon temps, mentre que els dies plumbis d’hivern els til.lers completament despullats, les fonts glaçades i l’absència de passejants li donen a un aire tan gèlid i mortuori com a la casa. 

En canvi, una porteta intrascendent situada a sobre la mateixa plaça permet l’accés a la petita joia –estiu i hivern— de l’Hôtel Sully, en el sentit francès de la paraula que designa un palauet particular. La urbanització de la Place des Vosges va deixar-lo a segon terme i li va col.locar al davant la porteta

La naturalesa té la seva música, ja ho sabíem

Aquest senyor es diu Bernie Krause i és un investigador i compositor nord-americà que acaba de publicar el llibre The Great Animal Orchestra (Buscant els orígens de la música als indrets naturals del món), qualificat pel New York Times com l’intent més reexit de “desafiar el monopoli humà en la capacitat de fer música”. Explica un cop més que tots els éssers vius de la natura emeten sons per necessitat de ser percebuts, per comunicar alguna cosa, i que de vegades els

La independència ho resoldrà

Fa menys de quaranta anys, el president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona declarava el 7 de novembre del 1976 a un acte oficial, davant del governador civil: “Molts dels problemes que avui hem esmentat, especialment els infraestructurals, només es poden resoldre amb un autèntic marc que faciliti la seva solució. Aquest marc es pot obtenir amb l’atorgament de l’Estatut d’Autonomia”. 

Ara ja sabem clarament que l’Estatut d’Autonomia, tan anhelat al moment de canvi de règim i recuperació de la democràcia, no els ha resolt. Fins i tot l’articulista

Françoise Gilot existeix i pinta

La vida de Pablo Picasso s’ha vist tan mitificada dintre de la història de l’art que avui se’ns fa difícil imaginar que també va ser quotidiana, simplement humana i acompanyada per altres personatges que la majoria de vegades ja no es troben entre nosaltres, excepte la seva dona Françoise Gilot, la qual inaugura el 2 de maig una nova exposició de les seves pròpies pintures a Nova York, als 91 anys, al costat de les del cèlebre ex marit, algunes de les quals són retrats que va fer d'ella. 

Françoise Gilot va conèixer Picasso a París quan el pintor tenia 61 anys i ella 21. Va viure plegats del 1943 al 1953 i van tenir els dos fills Claude i Paloma. Diu que és l’única de les moltes dones de

La mucosa del cafè al bar romà Sant’Eustachio

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb regularitat a Roma per satisfer un desig aparentment petit i quasi secret, però en realitat grandiós i irrenunciable: tornar a prendre el cafè del bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim cafeinòmans d’arreu del món per reviure-hi, generalment a peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional, més que amorosir el fet i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de

Demà fa anys de la salvatjada de Gernika

El 26 d’abril del 1937 la Legió Còndor alemanya flanquejada per alguns aparells italians va bombardejar massivament per primer cop un objectiu civil, la petita població basca de 6.000 habitants, un dia de mercat, amb prop de 6.000 bombes incendiaries que van causar 150 morts en dues hores. Van quedar intactes els tres tallers d’armament i el pont que feia de nus de

Premi Pulitzer al diari que no paga

El premi Pulitzer d’enguany, considerat com el Nobel del periodisme, ha guardonat en la categoria de reportatge nacional la sèrie en deu capítols del col.lega de 66 anys David Wood sobre les dures condicions del retorn a la vida civil als Estats Units dels soldats veterans de les guerres d’Iran i d’Afganistan, publicada al diari digital The Huffington Post. És el primer Pulitzer aconseguit per aquest mitjà de moda del periodisme digital, que la seva fundadora Arianna Stassinopoulos (de casada Arianna Huffington) va vendre el mes de