Víctor Hugo vist com un autor de pis

La colossal ressonància mantinguda per Víctor Hugo entre els lectors actuals porta molts visitants al pis on va viure, convertit en museu a un dels indrets més bonics de París, la Place des Vosges. La visita d’aquest apartament burgès resulta decepcionant, ombrívola, sense gota de l’èpica del gran escriptor. Encara sort de les balconades, tot i que la cèlebre plaça desplega el seu encant sobretot quan fa bon temps, mentre que els dies plumbis d’hivern els til.lers completament despullats, les fonts glaçades i l’absència de passejants li donen a un aire tan gèlid i mortuori com a la casa. 

En canvi, una porteta intrascendent situada a sobre la mateixa plaça permet l’accés a la petita joia –estiu i hivern— de l’Hôtel Sully, en el sentit francès de la paraula que designa un palauet particular. La urbanització de la Place des Vosges va deixar-lo a segon terme i li va col.locar al davant la porteta

La naturalesa té la seva música, ja ho sabíem

Aquest senyor es diu Bernie Krause i és un investigador i compositor nord-americà que acaba de publicar el llibre The Great Animal Orchestra (Buscant els orígens de la música als indrets naturals del món), qualificat pel New York Times com l’intent més reexit de “desafiar el monopoli humà en la capacitat de fer música”. Explica un cop més que tots els éssers vius de la natura emeten sons per necessitat de ser percebuts, per comunicar alguna cosa, i que de vegades els

La independència ho resoldrà

Fa menys de quaranta anys, el president de la Cambra de Comerç i Indústria de Girona declarava el 7 de novembre del 1976 a un acte oficial, davant del governador civil: “Molts dels problemes que avui hem esmentat, especialment els infraestructurals, només es poden resoldre amb un autèntic marc que faciliti la seva solució. Aquest marc es pot obtenir amb l’atorgament de l’Estatut d’Autonomia”. 

Ara ja sabem clarament que l’Estatut d’Autonomia, tan anhelat al moment de canvi de règim i recuperació de la democràcia, no els ha resolt. Fins i tot l’articulista

Françoise Gilot existeix i pinta

La vida de Pablo Picasso s’ha vist tan mitificada dintre de la història de l’art que avui se’ns fa difícil imaginar que també va ser quotidiana, simplement humana i acompanyada per altres personatges que la majoria de vegades ja no es troben entre nosaltres, excepte la seva dona Françoise Gilot, la qual inaugura el 2 de maig una nova exposició de les seves pròpies pintures a Nova York, als 91 anys, al costat de les del cèlebre ex marit, algunes de les quals són retrats que va fer d'ella. 

Françoise Gilot va conèixer Picasso a París quan el pintor tenia 61 anys i ella 21. Va viure plegats del 1943 al 1953 i van tenir els dos fills Claude i Paloma. Diu que és l’única de les moltes dones de

La mucosa del cafè al bar romà Sant’Eustachio

No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb regularitat a Roma per satisfer un desig aparentment petit i quasi secret, però en realitat grandiós i irrenunciable: tornar a prendre el cafè del bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim cafeinòmans d’arreu del món per reviure-hi, generalment a peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional, més que amorosir el fet i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de

Demà fa anys de la salvatjada de Gernika

El 26 d’abril del 1937 la Legió Còndor alemanya flanquejada per alguns aparells italians va bombardejar massivament per primer cop un objectiu civil, la petita població basca de 6.000 habitants, un dia de mercat, amb prop de 6.000 bombes incendiaries que van causar 150 morts en dues hores. Van quedar intactes els tres tallers d’armament i el pont que feia de nus de

Premi Pulitzer al diari que no paga

El premi Pulitzer d’enguany, considerat com el Nobel del periodisme, ha guardonat en la categoria de reportatge nacional la sèrie en deu capítols del col.lega de 66 anys David Wood sobre les dures condicions del retorn a la vida civil als Estats Units dels soldats veterans de les guerres d’Iran i d’Afganistan, publicada al diari digital The Huffington Post. És el primer Pulitzer aconseguit per aquest mitjà de moda del periodisme digital, que la seva fundadora Arianna Stassinopoulos (de casada Arianna Huffington) va vendre el mes de

Plorar de gust a Roma amb l’última de Woody Allen

He tingut la satisfacció de veure a Roma l’última pel.lícula de Woody Allen, To Rome with love, ambientada a la capital italiana. El director ha volgut estrenar-la en primícia mundial a la ciutat on transcorre. He corregut a veure-la al cinema Farnese de la plaça Campo dei Fiori, precisament la sala que surt a la pel.lícula, situada a un dels punts privilegiats del centre històric. 

Després d’ambientar les anteriors a Londres, Barcelona o París, aquest cop es tracta d’una comèdia coral d’embolic entre múltiples

Les milongues de Jorge Luis Borges i les sinalefes

La vella milonga ja havia estat recuperada per poetes de la nova època i cantades per Carlos Gardel, de la mateixa manera que Borges ja havia dedicat atenció al gènere de la milonga al seu llibre Evaristo Carriego. Amb el pas dels anys, Borges escriuria prop de vint conegudes milongues. En general hi va respectar la popular quarteta d’octosíl.labs, amb rima al segon i quart vers, en una mena de salmòdia recitativa pròpia de la tradició dels relats populars orals, tot combinant l’esclat de les imatges literàries amb la sobrietat de la llengua. No va recórrer

L’ esperpent de l’útima tramuntanada

Que el bufarut de tramuntana fes tancar al trànsit ahir durant sis hores una carretera recentment reformada com la N-260 entre Portbou i Cervera pel Coll del Frare té un punt d’esperpèntic, ni que es tracti de l’indret de més impetuositat mesurada pels anemòmetres oficials. És cert que Portbou va néixer amb l'arribada del tren el 1878 i que sense això no hauria sorgit en aquest lloc de vent especialment encanalat, al qual la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords, però tot i així la tècnica ha teòricament avançat des d’aleshores. 

La tramuntana ja va abatre la part superior en ferro del llarg viaducte ferroviari de 187 metres que vola per damunt de la vall

L’exercici de sobirania de la presidenta argentina

Un president peronista va vendre per decret la companyia petrolera nacional a l’espanyola Repsol i una altra presidenta peronista l’ha recomprada per decret. Hi ha molts arguments a favor i en contra de la decisió de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner, alguns dels quals són simplistes, ja sigui del cantó del neocolonialisme o bé, a l’altre extrem, del nacionalisme populista. Equivocada o no, la decisió ha estat un exercici de sobirania. Caldria començar per aquí.

Tot allò que puja baixa, també la crisi

L’apariència tan primitiva de l’enunciat que encapçala aquest post no deixa de ser el principi bàsic evident de la naturalesa i també dels cicles econòmics, inclosa l’actual crisi de severes dimensions. Fins i tot algun conspicu analista com Joaquim Muns, ex director del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial, escrivia ahir a La Vanguardia que la política d’austeritat imposada amb mà de ferro a tot Europa per la cancellera alemanya Angela Merkel ha demostrat que no serveix per assolir els objectius dels “fanàtics de l’estabilitat pressupostària a qualsevol preu” i que aquestes “posicions extremes” condueixen a l’empobriment del països endeutats, no

Imatges de Buenos Aires: la Font dels Catalans (i 6)

Al punt de la cèntrica plaça San Martín acarat al carrer Florida s’alça l’anomenada Font dels Catalans, obra de Josep Llimona regalada el 1931 per la colònia d’emigrants al país d’adopció, sense gastar més enllà del que era assenyat. Va ser col.locada al Parc Rivadavia durant quaranta anys, fins que la va fer retirar una campanya dels veïns contra la nuesa de la figura femenina abocada damunt del vas de la font, amb els pits en moderada suspensió i el cul inevitablement prominent. Pel que sembla, podia atemptar contra la puresa de

Imatges de l’Argentina: els arbres de la plaça San Martín (5)

Algunes tardes passejo sota els arbres monumentals de la plaça San Martín, la més cèntrica de Buenos Aires, per flairar el perfum humit dels ombús, els gomers, els palos borrachos, les xicrandes, les tipuanes, els magnoliers, les araucàries, els ceibos, és a dir, la traducció urbana de la fertilitat de la pampa. La cosmòpoli dels dotze milions d’habitants està bastida exactament sobre la pampa, és pampa amb edificis al damunt. 

Les arrels, els troncs i les capsades d’aquests arbres deriven d’una impetuosa pujada de saba des de

Imatges de l’Argentina: el “choripán” (4)

Durant les meves travesses de la pampa argentina acostumo a aturar el cotxe a qualsevol boliche de carretera que ostenti el rètol de “Choripán”, el tradicional entrepà de botifarró de carn a la brasa, el meu estimat “chori”. Per menjar-lo requereix just el temps d’estirar les cames, ensumar el perfum de l’aire i fer al paisatge una ullada devocional. En una ocasió, mentre mastegava el tradicional bocata austral fent quatre passes desentumidores al voltant del cotxe, una vaca se'm va acostar i em va recitar amb un aire de confidència: “Por caminos solitarios yo me puse a caminar, por fuera nada buscaba pero por dentro, quizá”. 

Després de pronunciar l’última paraula, el bòvid va deixar transcórrer uns instants de recolliment. Tot seguit em va preguntar

Imatges de l’Argentina: la Costanera (3)

La Costanera de Buenos Aires ofereix pocs accessos practicables a les aigües de l’estuari, només breus asomos. Als afores sorgeixen alguns clubs de bany i countries d’esbarjo, però el caràcter urbà de la façana marítima portenya és escàs. El poeta Raúl González Tuñón escrivia amb encert: “Le robaron el río a la ciudad. Un muro de cemento y hierro los separa. Pero se siente su presencia, en cada cosa, en cada piedra, en cada bandoneón, en cada árbol, en cada enredadera”.
Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar les escarransides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i surten del port. És un esforç de voluntat que el riu no incentiva. Les seves aigües no s’han distingit mai per una transparència gaire poètica, més aviat per una tonalitat de la gamma dels marrons, el “color de león”, en expressió de Leopoldo Lugones. L’expressió va fer fortuna i ha resultat difícil superar-la. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de

Imatges de l’Argentina: la “parrilla” nacional (2)

Alguns restaurants de Buenos Aires monumentalitzen el portal amb una vaca dissecada, plantada amb un verisme barroc com a reclam de les especialitats de la parrilla nacional. Un exemplar vacú de taxidermista de la raça Aberdeen Angus em va fer aturar el pas en una ocasió al carrer Suipacha per dir-me en veu baixa: “Vigila! Aquí les vaques cantem tangos de Gardel, de Cadícamo, de Manzi, d’Eladia Blázquez... “. 

Les seves paraules em van semblar un altre reclam pocasolta per a turistes badocs. No se’m va acudir prosternar-me davant del fet i vaig voler continuar el camí. Però en aquell instant la vaca va entonar la

Imatges de l’Argentina: les “confiterías” (1)

És costum de les “confiterías”, dels bars de Buenos Aires, tenir finestrals abocats al carrer, des dels quals m’agrada practicar l’esport optico-sentimental d’observar el pas de les argentines. Els efectes del consum continuat d’una de les millors carns del món en els seus contorns corporals dóna corda a les meves intuïcions sobre les generacions criades sense veure’s sotmeses a la dieta europea de la margarina nòrdica o bé dels cigrons meridionals. 

L’únic que no he resolt al llarg d’aquestes cavil.lacions és que el pas de les argentines

Catalunya serà trilingüe o no serà res de res

La consellera d’Ensenyament de la Generalitat acaba d’anunciar que el 23’7 % dels alumnes que acaben l’ESO a Catalunya no assoleixen les competències mínimes previstes en anglès i que aquest percentatge puja fins al 46’3 % a les escoles d’entorn socioeconòmic baix. Es tracta d’un fracàs escolar consolidat, de severes conseqüències pel que fa a l'enorme retard de Catalunya en la qüestió del trilingüisme més bàsic i elemental, vull dir el domini del'anglès. Totes les estadístiques són

La bajanada de les “fronteres naturals” (2)

L'Estat francès té una neurona bloquejada de naixença, la del jacobinisme. La “identitat regional” és una noció aliena, per no dir contraposada, als ideals fundacionals de la Revolució del 1789. Una de les primeres disposicions de l'Assemblea Constituent va ser l'any 1790 l'estructuració del país en departaments fortament sotmesos al govern central, segons la política defensada pels jacobins en contra dels girondins. De fet, aquella decisió continuava la política anterior de l'odiada monarquia. A França el centralisme haurà estat successivament monàrquic,