Si s’exposés al Louvre seria més famosa que la Venus de Milo, però es troba al museu de Siracusa, una ciutat siciliana sense aeroport ni aglomeracions, on va ser trobada. La Venus de Siracusa és capaç de convèncer els esperits més reticents sobre la concupiscència que pot despertar un tros de marbre escapçat i manxol, la sensualitat de les formes que adopta la figura femenina a l'instant de sortir de l'aigua. Està col.locada a una cruïlla de passadissos del museu i permet ser rodejada per l’observador. El fet de trobar-se a Siracusa i no al Louvre encara permet una altra cosa més decisiva: acariciar-la discretament quan no ho veu ningú de l’escàs públic. Totes les Venus són la corporització d’un somni. La de Siracusa estableix al seu voltant un camp magnètic perceptible, un mapa sinuós del flux limfàtic de l’obra d’art. Acariciar-la discretament ho demostra. Guy Maupassant no exagerava quan escrivia a la narració La vie errante: "És una de les Venus més belles del
