Algunes dècades vaig viatjar amb regularitat a l’Argentina. Les obligacions associades a les meves estades em deixaven temps lliure i el dedicava a vagarejar per itineraris i interessos que els visitants no solen recórrer. Sempre he estat un amant dels suposats sabers inútils, empès per una curiositat que només cal argumentar-me a mi mateix, sense més exigència que destil.lar una satisfacció personal. Ara conec una mica el país i alguns argentins. N’he escrit alguns llibres. No em sentia foraster a aquell país austral, per a mi era com tornar a casa, a una de les cases. He tingut família a l’Argentina, vaig formar part d’aquells cercles genètics sense cap vacil.lació sentimental, ni seva ni meva. Hi he fet recorreguts diversos, excepte els turístics. No hi he dissimulat mai el meu origen, pretensió que hauria resultat inútil davant l’accent fonètic de gallego irredent que el meu parlar denota sense culpa. Com a molt he intentat precisar la variant de talanca (catalán en argot local al resve –-a l’inrevés). De vegades, durant les sobretaules argentines, els meus interlocutors s’han sorprès de sentir-me al.ludir a la reforma educativa de Sarmiento, a l’estil de tango ballat per Virulazo o a les
