A França la figura de Napoleó rep una adoració inconsumible. Aquests dies s’edita el volum número 15 i últim de la seva Correspondència general (1.500 pàgines, 55 euros), amb honors de portada al setmanari Le Nouvel Observateur. L’edició és un tour de force, si tenim en compte que el rabassut emperador va arribar a escriure o dictar 40.000 cartes al llarg dels seus 51 anys de vida. Cap altre epistolari o correspondència no arriba a aquesta desmesura, ni tan sols la de Gustave Flaubert (4.400 cartes), considerades tot sovint com la seva millor obra, editades en quatre volums a la col.lecció antològica de la Pléiade, també en butxaca i actualment llegibles gratuïtament en línia. No hi ha exemples comparables al cas de Napoleó. L’Epistolari català dels Borja, considerat “el més important de tot Europa al temps de l’humanisme, en llengua vulgar”, suma 200 cartes i informes. L’epistolari de Jacint Verdaguer, editat en onze volums per l’editorial Barcino, inclou 1.529 cartes. En llengua castellana el major
