Assegut a la sala de l’aeroport amb un col.lega de viatge, mirem passar la gent durant les hores lentes d’espera. Avorrits a la butaca, divaguem sobre la bellesa, aplicada a les dones que veiem desfilar. Amb els ulls mig clucs, ens sembla entreveure que algunes transporten damunt del seu pas cadenciós autèntiques Venus, enriquides amb el buf de la matèria viva que sempre mancarà a les millors estàtues. Concloem que la realitat, entre moltes altres manifestacions contradictòries seves, ofereix de vegades imatges més evocadores que les obres exposades als museus. El meu col.lega intenta reprimir l’entusiasme amb un escepticisme fatigat. Li al.lego que l’excepcionalitat admet imperfeccions, fins i tot les recomana com a
