A la carretera de revolts que baixa de Begur a la platja d’Aiguablava els cotxes solen passar-hi rabents, encaparrats de dret la seva destinació, sense un minut per perdre, enganxats al cul del vehicle del davant si aquest gosa reduir la velocitat per assaborir el paisatge, que aquí és detallista com una cerimònia japonesa del te. Jo sóc dels que a aquest punt redueixo la velocitat del cotxe i provoco impaciències del conductor que tingui la mala sort de seguir-me, fins que me n’apiado i em faig a un costat per aturar-me, deixar-lo avançar i, de passada, estirar les cames entre racons generalment menystinguts, ignorats, invisibles per als qui tenen pressa. Un dels racons insòlits, al qual m’agrada embadocar-me, són els camps de garrofers que
