La Costanera de Buenos Aires ofereix pocs accessos practicables a les aigües de l’estuari, només breus asomos. Als afores sorgeixen alguns clubs de bany i countries d’esbarjo, però el caràcter urbà de la façana marítima portenya és escàs. El poeta Raúl González Tuñón escrivia amb encert: “Le robaron el río a la ciudad. Un muro de cemento y hierro los separa. Pero se siente su presencia, en cada cosa, en cada piedra, en cada bandoneón, en cada árbol, en cada enredadera”.
Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar les escarransides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i surten del port. És un esforç de voluntat que el riu no incentiva. Les seves aigües no s’han distingit mai per una transparència gaire poètica, més aviat per una tonalitat de la gamma dels marrons, el “color de león”, en expressió de Leopoldo Lugones. L’expressió va fer fortuna i ha resultat difícil superar-la. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de
Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar les escarransides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i surten del port. És un esforç de voluntat que el riu no incentiva. Les seves aigües no s’han distingit mai per una transparència gaire poètica, més aviat per una tonalitat de la gamma dels marrons, el “color de león”, en expressió de Leopoldo Lugones. L’expressió va fer fortuna i ha resultat difícil superar-la. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de
