No sóc l’únic, però figuro entre els més veterans dels que anem amb regularitat a Roma per satisfer un desig aparentment petit i quasi secret, però en realitat grandiós i irrenunciable: tornar a prendre el cafè del bar Sant’Eustachio. A aquest establiment, anodí al primer cop d’ull, petitíssim i sense cap comoditat especial, hi acudim cafeinòmans d’arreu del món per reviure-hi, generalment a peu dret, el plaer del millor cafè que es fa i es desfà, imbatut fins avui. Com tots els plaers culminants, no té gaire explicació racional, més que amorosir el fet i posar-hi la il.lusió necessària. Al centre històric de
