Entendre Buenos Aires, assumpte pendent

Buenos Aires encara no l’he entès. L’he estimat molt, però no l’he entès. El fet d’estimar permet viure intensament algunes coses –la joia i també la vilesa— però no sempre entendre-les. Per això hauria calgut, potser, una mica més d’estabilitat. Les pujades de sucre sentimentals han gaudit de massa més prestigi que la seva decantació, els efluvis de massa més poesia que la mansuetud, l’exhalació massa més que la inhalació. L’amor ha estat més una passió irrompent que una arquitectura, un embat que ha destil.lat bombolles. Quan m’he sentit aclaparat per la manca d’explicacions que Buenos Aires acostuma a oferir sobre la seva sort canviant, embafat pel

Imatges de Buenos Aires: la Font dels Catalans (i 6)

Al punt de la cèntrica plaça San Martín acarat al carrer Florida s’alça l’anomenada Font dels Catalans, obra de Josep Llimona regalada el 1931 per la colònia d’emigrants al país d’adopció, sense gastar més enllà del que era assenyat. Va ser col.locada al Parc Rivadavia durant quaranta anys, fins que la va fer retirar una campanya dels veïns contra la nuesa de la figura femenina abocada damunt del vas de la font, amb els pits en moderada suspensió i el cul inevitablement prominent. Pel que sembla, podia atemptar contra la puresa de

Imatges de l’Argentina: la Costanera (3)

La Costanera de Buenos Aires ofereix pocs accessos practicables a les aigües de l’estuari, només breus asomos. Als afores sorgeixen alguns clubs de bany i countries d’esbarjo, però el caràcter urbà de la façana marítima portenya és escàs. El poeta Raúl González Tuñón escrivia amb encert: “Le robaron el río a la ciudad. Un muro de cemento y hierro los separa. Pero se siente su presencia, en cada cosa, en cada piedra, en cada bandoneón, en cada árbol, en cada enredadera”.
Subsisteix el costum de passejar al llarg del murallón de la Costanera, pescar les escarransides mojarritas, prendre el sol o recalcar-se a la barana per contemplar els vaixells que entren i surten del port. És un esforç de voluntat que el riu no incentiva. Les seves aigües no s’han distingit mai per una transparència gaire poètica, més aviat per una tonalitat de la gamma dels marrons, el “color de león”, en expressió de Leopoldo Lugones. L’expressió va fer fortuna i ha resultat difícil superar-la. Roberto Artl parlava de “rojiza llanura”, Alvaro Yunque de

Imatges de l’Argentina: les “confiterías” (1)

És costum de les “confiterías”, dels bars de Buenos Aires, tenir finestrals abocats al carrer, des dels quals m’agrada practicar l’esport optico-sentimental d’observar el pas de les argentines. Els efectes del consum continuat d’una de les millors carns del món en els seus contorns corporals dóna corda a les meves intuïcions sobre les generacions criades sense veure’s sotmeses a la dieta europea de la margarina nòrdica o bé dels cigrons meridionals. 

L’únic que no he resolt al llarg d’aquestes cavil.lacions és que el pas de les argentines