Les carícies correspostes del marbre travertí, a Roma i aquí

De vegades pujo al Pavelló Mies van der Rohe de Montjuïc per acariciar el marbre travertí de les parets i sentir en retorn la seva calidesa, com un amor correspost. El travertí incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, absorbeix la llum solar, daura l'atmosfera amb les diferents intensitats d’una gamma de matisos cutanis i unes sfumature que el converteixen en  calidesa carnal, palpable, tàctil. És un dels quatre tipus de mabre que l'arquitecte alemany va triar per al pavelló: travertí, verd alpí, verd antic de Grècia i ònix. No cal dir que l’admiració del travertí prové de la Roma barroca, on predomina. L’escalinata monumental de 138 graons que rambleja entre Piazza di Spagna i Trinità dei Monti és en marbre travertí, però està prohibit seure-hi des que l’han restaurada. A Catalunya tenim la variant anomenada pedra de Banyoles que sosté la mateixa la nota, per exemple a la Lògia de Senya Blanca dels jardins de S’Agaró, les set arcades davant del mar d’aquesta pedra porosa i viva capaç d'adoptar un to fibrós de pell bronzejada, com un tel de somni.