Mantinc un respecte per l’estació de Portbou i la seva sala de trànsit de duana, presidida per aquesta llarguíssima taula baixa ovalada, sustentada per capitells de volutes d’estil jònic, damunt la qual vaig haver d’obrir la maleta al moment tremolós de sortir per primer cop del país i entrar a França als meus vint anys. Hi vaig tornar a obrir la maleta en repetides ocasions, però algunes primeres vegades no s’obliden mai. Policies i duaners infonien durant el franquisme una certa inquietud, la imponent estació de Portbou l’augmentava i aquesta taula em semblava aleshores com de dissecció. Amagar a la maleta (o als pantalons) llibres i revistes prohibits podia costar un disgust. Damunt d’aquesta taula tinc la impressió d’haver-hi
perdut la innocència. Ara la sala es troba tancada al públic, dintre de la decadència general de l’estació: “Va perdre tot l’encant als anys noranta quan la RENFE, sota la presidència de Mercè Sala, que estiuejava al Port de la Selva, va desfigurar el vestíbul amb una milionària i calamitosa reforma. Algú es devia embutxacar una pasterada”, escriu el periodista autòcton Ramon Iglesias al seu llibre
Cròniques del centre de l’univers. Ahir hi vaig tornar i encara em va despertar el regust d'aquell tremolor expectant de la primera vegada.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada