A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de
comercialització com altres fruits vermells cotitzats: gerds, aranyons, mores, mirtils, groselles negres o ribes. La fusta de l’arbocer o llipoter s’aprofitava per ebenisteria i marqueteria, ara ni això. Prop de Can Genoer, al veïnat de Rabioses del terme municipal de Cruïlles, al massís de les Gavarres, hi subsisteix un vell i escabellat arbocer de 8,5 m d’alt, declarat arbre monumental, però a mi m’agrada trobar la vermellor d’aquest fruit al revolt de qualsevol camí, en la versió modesta d’arbust que posa un toc espontani de color a la uniformitat general. Saludo les cireres d’arboç que trobo al meu pas amb el mateix entusiasme que elles hi posen.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada