L’estàtua arraconada al “Village Catalan” de l’autopista de Perpinyà

L’àrea de descans “Village Catalan” de l’autopista prop de Perpinyà, la primera després de passar la frontera, conté l’escultura de Paul Belmondo, pare de l’actor, dedicada “Aux ouvriers de l’autoroute” en memòria d'aquells que la van construir i especialment dels que hi van deixar la vida en accident laboral, sobretot durant la construcció dels tres alts viaductes seguits que sobrevolen la vall del Pertús. L’escultura ha quedat arraconada per les noves edificacions de la cafeteria, sense cap relació estètica amb l’estil de poble català que va donar-hi el 1978 l’arquitecte Jehan Bertran de Balanda. L'àrea de servei continua molt concorreguda, encara que la idea inicial s’hagi anat esvaint. El principal atractiu de la seva botiga La Maison du Roussillon

Sorpresa de la jove directora Stephanie Childress a l’Auditori

Dissabte em vaig deixar caure al concert simfònic setmanal de l’Auditori pel repertori més que per la jove directora d'orquestra Stephanie Childress, que desconeixia. Em va cridar l’atenció d’entrada la minúcia, convicció i elegància amb què va dirigir Calidoscopi simfònic de Xavier Montsalvatge, una obra que no forma part del repertori més rodat. La segona peça de la vetllada era el Concert per a piano núm. 1 de Prokófiev, al qual va cedir el protagonisme al pianista, com és usual. La revelació va venir a la segona part amb la Simfonia núm. 1 “Somnis d’hivern” de Txaikovski. Si els

Mirada nova al castell militar de Figueres des del Motel

Des de la terrassa exterior del Motel Empordà de Figueres, amb un negroni o un gin-tònic entre els dits, es contempla dalt del turó garrigós un tall de la silueta del castell militar de Sant Ferran. He passat tantes estones contemplant aquesta silueta, en èpoques diferents, que al final li he dedicat un llibre: La fabulosa història del castell de Sant Ferran, que editarà el mes de setembre vinent l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran i l’editorial Cal.lígraf. D’entrada em va sorprendre que el castell tingués amics fora dels cercles militars, uns amics en plena sintonia amb la meva percepció civil. La fortalesa més extensa d’Europa i una de les més inútils ha estat vista tot sovint amb suspicàcia pels ciutadans que se n’han sentit allunyats. Antonio Tejero hi va complir en condicions de favor una part de la seva condemna del 1983 al 1991. Les coses van canviar el 2003 amb la constitució del Consorci tripartit de gestió (ministeri de Defensa, Generalitat, Ajuntament). Ara té amics i visites

L’aventura incerta d’esmorzar bé de forquilla al mercat

L’esplèndida xarxa de 40 mercats municipals de Barcelona (poques ciutats en conserven tants) es renova contínuament per adaptar-se a la demanda actual. Aquestes obres de reforma donen peu a instal.lacions provisionals que de vegades l’encerten més que les origjnàries. És el cas del de la Llibertat de Gràcia, ara temporalment al capdamunt del Passeig de Sant Joan, o també el d’Horta, traslladat fins el 2028 al carrer Lisboa. Les instal.lacions provisionals llueixen noves de trinca i les parades fan un goig acabat d’estrenar, excepte quan l’usuari pretén esmorzar de forquilla al bar del mercat. El bar Cal Mingo del mercat provisional de la Llibertat rutlla més que mai, amb taules concorregudes i plats variats. En canvi, el bar Río de

El poble de Portbou, vist des d’allà dalt, com un tot

Encara que el dia sigui rúfol, fred i enteranyinat, m’agrada pujar al Coll dels Belitres i abocar-me a la ratlla de frontera per contemplar el poble de Portbou com un tot. Alguns pensen que és el cul del món,  altres l’estimem com un fill desafavorit i predilecte, el considerem el centre de l’univers, i al centre de l’univers no se li pot faltar al respecte. No es pot tenir abandonada com ara la catedral ferroviària de l’estació de Portbou, després de fer passar el nou AVE per un altre recorregut i pretendre condemnar-la a la irrellevància. No ho aconseguiran, “too big to fall”. Quan l’any 2023 vaig presentar a Portbou el meu llibre L’exprés de París --que era com dir L’exprés de Portbou--, vaig voler recordar les Cròniques del centre

Tot el Louvre per una finestra, la seva millor obra

El president Macron acaba d'anunicar una nova reforma del Museu del Louvre durant els pròxims anys per respondre a l'augment de visitants. La reforma inclou, lògicamernt, els jardins de les Tulleries, que són una de les seves millors obres d'art. Sempre torno al Louvre, amb motiu precís o sense. Les peces ja les conec, però el recorregut es renova contínuament. De bon matí faig la cua d’entrada, quan a l’estiu tot just acaba de clarejar o bé a l’hivern encara fa fosc amb una temperatura impertinent. La piràmide d’acer i vidre, inaugurada el 1989 com a vestíbul d’accés, s’ha convertit en insuficient per canalitzar amb fluïdesa el volum de

D'entrada, el plaer només de seure al Motel Empordà de Figueres

Molts atribueixen la qualitat que manté el Motel Empordà de Figueres des que va obrir el 1961 a la cuina, el tracte humà, la filosofia de la casa, la capacitat d'innovació, les virtuts acumulades per l’amor estable de l’ofici i dels clients, però s’obliden d’un factor igualment decisiu: la comoditat del centenar de cadires del gran menjador. Cada cop que hi vaig, començo a intuir una sintonia quan pujo les quatre escales de l’elegant portalada, empenyo les dues portes, saludo a la persona de la recepció, passo per la esplèndida barra del bar (quasi sempre deserta), entro al gran menjador de planta basilical i encaixo la mà a Jaume Subirós. La intuïció d’una sintonia es confirma quan sec a taula i comprovo que aquelles cadires encaixen a la perfecció amb tota la resta. Ofereixen una comoditat amb personalitat pròpia i brinden el primer plaer de l`àpat. No és per casualitat. Les va dissenyar i construir el 1973 el fuster-ebenista figuerenc Lluís Sayó, empresa encara en actiu, amorosament mantingudes,

Admiració de l’entusiasta roig hivernal de les cireres d’arboç

A qualsevol bosc mediterrani, sobretot d’alzines, li surt a aquesta època un acné de roig viu que contrasta amb els ocres hivernals i la part de verdor perenne. Un rebroll silvestre crida l’atenció al sotabosc entre molses, pinassa i esbarzers. Hi destaca amb una barreja d’energia, obstinació, atzar i patiment per part d’una vegetació sovint mancada de pluja, afecte i companyia. Malgrat la vermellor d’aquesta baia carnosa, la cirera d’arboç boscana té fama d’oferir una polpa granelluda, aspra, d’escàs sabor. En canvi jo la tinc present en suaus melmelades, mel d’arboç, delicioses ratafies, delicades salses de plats de caça... Deu ser que s’ha de saber tractar amb les coses del bosc. La cirera d’arboç s’ha mantingut en un estat lliure, desproveïda de