Les “senzilles” suites per a cello de Bach no s’acaben mai

Compro la revista mensual francesa de música clàssica Diapason pels reportatges sobre autors i orquestres, però també per l’ampli espai que dedica a la crítica argumentada i no sempre complaent de les novetats discogràfiques, prop d’un centenar cada mes. Em sorprèn la freqüència amb què apareixen noves versions de les "Sis suites per a violoncel sol" de Johann Sebastian Bach, a l’últim número de la revista a càrrec de la cellista Sonia Wieder-Atherton (foto adjunta). Una de les peces suposadament més “senzilles” del gran repertori clàssic figura avui  entre les més versionades i admirades. Les “Sis suites per a cello sol” semblaven simples exercicis d’estudi, destinades a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista de res, fins que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 la transcripció feta per la vídua de Bach, es va adonar de la bellesa culminant que contenen, les va començar a interpretar a les sales de concert de mig món i les va enregistrar per primer cop el 1936 a Londres. A l’última edició de la Schubertíada de Vilabertran hi vaig escoltar la integral d’aquestes sis suites, interpretades per joves cel.listes del país. Jo en tinc prou amb alguns compassos per meravellar-me cada vegada.