Pàgines

19 de des. 2024

Feia un dia alciònic per fer-se retratar a Cadaqués

Ahir de bon matí lluïa un sol radiant i, amb l’editor Àngel Madrià, vam enfilar la carretera dels revolts de Cadaqués per anar a fer petar la xerrada amb Manel Rahola i Moisès Tibau al Bar Boia de Cadaqués. De camí vam veure el Canigó completament nevat i la lluor de la neu excitada pel sol li donava un fulgor il.lusionat. Només d’arribar vam comprovar que havien entrat les minves de gener, avançades pel canvi climàtic. El mar era com un vidre acabat d'esmerilar. L’anticicló d’hivern té dies selectes, és l’estació del solet més suau, feia un dia alciònic. Els miraculosos “dies de l’alció” o alciònics eren l’interval d’un parell de setmanes de calma que Zeus oferia a l’hivern, durant les quals l’alció ponia els ous. L’expressió designa per analogia els dies de

17 de des. 2024

El gran pintor Torres-García a dues galeries privades de Barcelona

Dues galeries privades de Barcelona, les sales Dalmau i Parés, recuperen el pintor Joaquim Torres-García, com no ho ha fet el govern d’aquest país que li està en deute. La mostra de la Sala Dalmau es va celebrar el setembre-octubre passat, la de la Sala Parés obre fins l’1 de febrer amb la majoria d’obres exposades a la venda, com l’aquarel.la de la foto adjunta. Un govern català incapaç de trobar pressupost per portar a Barcelona la gran exposició muntada el 2016 pel MOMA novaiorquès sobre Torres-García, que es va contemplar a Madrid i Màlaga, no hauria de continuar exhibint al Palau de la Generalitat un Saló Torres-García amb la part inacabada dels murals noucentistes de l’autor, l’obra cabdal d’un dels artistes més internacionals formats a Barcelona. Encarregats per Prat de la Riba, el

11 de des. 2024

Descoberta panoràmica i alegre del nou Esperit Roca gironí

El cuiner Joan Roca (primer a l’esquerra, ajupit) ens ha fet recórrer a una colla d’amics les instal.lacions de 6.000 m2 d’Esperit Roca, la nova “joia de la corona” que els germans Roca han co,mençat a dirigir a l’antic castell militar de la muntanya de Sant Julià de Ramis, a les portes de Girona, un recinte d’accidentada història. La fortificació enllestida el segle XIX no va entrar mai en combat, va tancar el 1963 i el ministeri de Defensa la va vendre el 1991 a una societat mercantil que cultivava xampinyons a les dependències subterrànies. L’any 2002 la va comprar el joier barceloní Ramon López Vergé. Amb una inversió de 14 milions d’euros, va encarregar a l’arquitecte Josep Fuses d’endegar-hi un luxós hotel (15 habitacions), un museu de joieria i e

9 de des. 2024

Notre-Dame no és la catedral més important de França

La catedral de Notre-Dame de París no és la més important de França, només la més cèntrica. Els reis es feien coronar a la de Reims, la d’Amiens és més gran i més alta, la de Chartres supera la resta per la qualitat d’escultures i vitralls, la d’Estrasburg va ser l’edifici més alt del món, etc. Però Notre-Dame de París es troba a una cruïlla urbana incomparable i la banya el riu Sena en ple centre de la capital. Arran de la Revolució francesa de 1789 va ser convertida en Temple de la Deessa Raó i el seu paper monumental va decaure, fins que el 1804 Napoleó s’hi va auto-coronar emperador i el 1831 Víctor Hugo va dedicar-li la popularíssima novel.la

2 de des. 2024

El poeta Homer té amics per sempre entre les elits d’Oxford

Les elits angleses tenen a gala, com un segell de distinció, haver estudiat Humanitats Clàssiques a Oxford, una carrera de quatre anys centrada en autors de l’Antiguitat que serveix per fer amistats entre col.legues i no obliga a exercir cap professió concreta. El primer ministre Boris Johnson havia cursat aquests estudis i va voler lluir-los a la Cimera del G-20 de l’any 2021 a Roma tot recitant de memòria els set turons de la capital de l’lmperi romà. Enumerar-los amb el nom actual hauria estat massa fàcil: Palatí, Capitoli, Aventí, Esquilí, Celi, Quirinal i Viminal. Va voler exhibir-se amb el nom llatí antic que havia estudiat: Palatium, Cermalus, Velia. Cispius, Fagutalis, Sucusa... Es va entrebancar amb el setè turó, que no li sortia de cap

27 de nov. 2024

Els marbres del Partenó enyoren a Londres la seva llum grega

Fa molta pena, com una presó indigna, la sala dedicada pel Museu Britànic de Londres a les escultures del Partenó d’Atenes arrencades el 1801 per lord Elgin. Endegada el 1939, disposa de claraboies de llum natural, que a Londres és avara i sovint macilenta. Aquests marbres enyoren una altra llum, la seva. La campanya a favor del retorn a Atenes fa temps que dura. Va cobrar embranzida arran del mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant 9 anys, fins la seva mort el 1994. L'etapa ministerial de Melina va resultar decisiva per construir el nou Museu de l’Acròpolis, amb estentoris buits i els corresponents cartellets: “Obra retinguda pel Museu Britànic”. La definició d’elginisme designa avui el

25 de nov. 2024

La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i

20 de nov. 2024

L'atractiu silenciós de l’estació d’esquí frustrada al Pallars

La promotora immobiliària Fadesa va recomprar el 2005 per 230 milions d’euros el macroprojecte d’estació d’esquí en construcció Vallfosca Interllacs Esquí Ressort (Pallars Jussà), amb la seva urbanització d’apartaments de luxe (se’n van acabar 90), el camp de golf i els hotels projectats amb la vista posada en la veïna comarca aranesa (Baqueira-Beret) i el tros corresponent del pastís del negoci de la neu. Però la nova promotora també va interrompre les obres al cap de poc, malgrat disposar de totes les llicències necessàries. Avui configuren un poblat fantasma al veïnat d’Espui del municipi de la Torre de Capdella, el qual havia de passar de 80 habitants a 5.000 places residencials i hoteleres. Del telecadira de l’estació d’esquí només en van quedar els pilars de formigó (foto adjunta). El 2007 Fadesa, absorbida per Martinsa, va protagonitzar el concurs de creditors més elevat de la història

18 de nov. 2024

Casa Leonardo, el turisme regeneratiu aplicat als fets

No hi ha pèrdua. La carretera de Senterada, al Pallars Jussà, passa per davant de la porta de Casa Leonardo. És molt recomanable aturar-s’hi i entrar a saludar la jove Mireia Font, que dirigeix l’hostal fundat el 1913 pel seu avi Leonardo Vidal per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Capdella, la primera que va donar llum elèctrica a Barcelona. De fet Mireia Font va estudiar Arqueologia, fins que va decidir reobrir el negoci familiar, restaurar-lo amb el mobiliari i la decoració originals i dirigir-lo en persona. Mantenir obert tot l’any amb clientela suficient no és fàcil, de manera que ha impulsat altres iniciatives com Cinquè Llac (associació de cases rurals de la zona) i la pàgina web

16 de nov. 2024

L'autèntic motiu del viatge a Ceret: la Maison de la Presse

Vaig sovint a Ceret i faig veure que és per visitar el Museu d’Art Modern, passejar al mercat dels dissabtes, prendre l'aperitiu a la terrassa del bar Pablo  o dinar al Restaurant del Bisbe, però la veritat és que hi acudeixo sobretot per perdre’m  entre els passadissos de l’àmplia, cèntrica i ben proveïda Maison de la Presse, on puc fullejar i remenar sense límit entre una bigarrada diversitat de diaris i revistes (en paper!), llibres, postals artístiques, joguines, articles de papereria i objectes de regal. Té altres seccions molt concorregudes que a mi no m’interessen, com l’estanc (els preus francesos del tabac són molt més cars) i les loteries. El principal atractiu és deambular sense pressa entre totes les altres especialitats de la casa, amb l´únic inconvenient

13 de nov. 2024

Ressò borrós de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a l’Auditori

Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de

4 de nov. 2024

Els peus de porc, vistos com la més alta exquisidesa

La devoció pels peus de porc va quedar il.lustrada a la portada del llibre que vaig dedicar a la cuina dels menuts, amb 125 receptes de la cresta fins la cua de múltiples animals de cort, de ploma i de pastura, de manera que ahir vaig córrer a tastar els “Peus de porc farcits amb botifarra de perol i ceps” que el veterà cuiner Isaac Monzó prepara al seu nou restaurant Can Trumfo a la Torre d’Oristà, prop de Vic. Estaven perfectament a l’altura del record inesborrable que mantinc dels peus de porc amb musclos de Cal Parent de Besalú, amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel de Barcelona, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calitxó de Molló, farcits amb confit d’ànec a Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els raviolis de cargol i peu de porc a Les Feuillants de Ceret o l’Emincée de pied de porc sur pâte feuilletée que em va servir el xef Philippe Lecocq al restaurant La Terrasse au Soleil, també a Ceret. Malgrat totes aquestes delícies, encara els enyoro enters, amb els seus 28 ossos comptats per escurar-los morosament,

1 de nov. 2024

Danton té a París un cèntric monument, Robespierre no

El monument al revolucionari Danton s’alça a un dels punts més transitats del bulevard Saint-Germain de París, a la sortida del metro Odéon, davant d’un cinema multisales i voltat per terrasses de cafès en ple Barri Llatí. Altres dirigents de la Revolució de 1789 com Marat i Saint-Just tenen monuments i carrers dedicats a la capital, però el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre no n’hi té cap. L’Ajuntament s’hi oposa i l’estigmatitza com a responsable del període del Terror. A les magnes celebracions del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Robespierre, en el qual personalitzen encara avui l’apogeu de la

30 d’oct. 2024

Els déus generosos de la lectura al tabernacle de la llibreria Delamain

Una de les primeres coses que faig a París és entrar a la cèntrica llibreria Delamain, un ritual que activa la flama d’algunes il.lusions. Fa llargues dècades que ho repeteixo amb la mateixa funesta inclinació de voler entendre les coses i explicar-me el món a través dels llibres, fins a comprovar la futilitat de l’enigma. Ingmar Bergman feia dir a un dels personatges de la seva pel.lícula Sonata de tardor: “Envellir és com escalar una gran muntanya: durant la pujada les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, àmplia i serena”. Es tracta de la llibreria més antiga de París en actiu. inaugurada el 1708. Es troba davant la Comédie Française i el jardí amagat de la Place Royale, a la planta baixa del gran xamfrà que ocupa l’Hotel du

28 d’oct. 2024

Sempre s'ha de tenir un hotelet predilecte a París, potser dos

Poden haver passat molts anys des de la primera vegada, però sempre cal comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns camins. De fet, jo n’hi tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i mantinc aquests dos punts de referència, fixos com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’ànim indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. Alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar un to radiant, trèmul i efusiu, com exaltats per un ímpetu biològic. Aquests dies París es gronxa en el somni de la seva elegància, estimula el sistema de gestió de les emocions, produeix una llum tibant sobre les arrugues de la vida, una propensió cap a l'acció de gràcies, un parpelleig del sol sobre la víscera viva del món. Però en general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida durant els freqüents dies plujosos, d’un cel de

25 d’oct. 2024

El confort sense preguntes al meu piset de l’avinguda Palmerston

Quan vivia al piset de la tercera planta d’aquest edifici de l’avinguda Palmerston de Brussel.les, a dues passes del Mercat Comú, els lloguers dels últims pisos sense ascensor de les casetes modernistes arrenglerades eren assequibles. Totes tenien una franja de jardinet al davant que no servia de res i unes escaletes fins arribar al portal que servien per caure quan les recobria la neu o el gebre. L’ús que el clima permetia fer de l’avinguda enjardinada es reduïa al mínim d’entrar i sortir de casa expeditivament. La vida en general resultava plàcida i procurava una sensació de solidesa i funcionalitat, l’única preocupació era alimentar l’estufa sense excusa. El paisatge urbà resultava ser un concepte de vaguetat grisa com el cel de cada dia, dintre d’un benestar assentat a desgrat de la meteorologia. Jacques Brel s’exclamava: “El fet de ser belga no s’explica. És com les maduixes. Expliqui’m les maduixes. No són un meló, simplement. Belga? Bèlgica és una noció geogràfica”. Georges Simenon no va voler mai abandonar la nacionalitat belga ni naturalitzar-se francès, malgrat que vivia a França des dels 18 anys. I declarava : “No tothom té la sort d’haver nascut a Liechtenstein o a Mònaco. Aleshores,

23 d’oct. 2024

No m'acostumo a la presència creixent de la Sagrada Família

Vaig néixer i vaig créixer a l’ombra de la Sagrada Família, era la plaça a la qual em portaven a jugar de petit i a patinar a la pista de ciment. No em vaig fixar mai gaire en el temple. Si en algun moment ho feia de passada, em semblava un edifici incomprensible, capaç de despertar-me mitja por amb la presència espectral d’uns volums amenaçadors, fora de proporció i d’harmonia. Ara encara és més voluminós i recarregat. Coneix un augment constant de les legions de turistes visitants i d’ingressos per aquest concepte. S’ha convertit en el monument més simbòlic de la ciutat. Quan la reveig molt de tant en tant, encara em provoca aquell mateix desassossec, la mitja por de quan era petit. No hi puc fer més, em desconcerta, m’aclapara, m’aixafa i em fa fugir esgarrifat. No m’hi he acostumat. Puc entendre la seva utilitat com a reclam, però encara penso que la plaça i la ciutat hi guanyarien sense, i tots

21 d’oct. 2024

El castanyer de cada tardor per mirar com passa la gent

Arriba un moment de la tardor que m'agrada seure sota un castanyer d’Índies i mirar com passa la gent. La reforma urbanística moderna de París va posar de moda la plantació d'aquesta espècie als nous bulevards, per l’elegància de les fulles de cinc lòbuls i les flors verticals en forma de raïm erecte a la primavera. La flor dels marroniers es multiplica a cada arbre fins a recobrir-lo “amb orgull de sexualitat acabada d’estrenar”, diu Narcís Comadira al llibre Dies de França. Molts altres indrets van seguir la moda parisenca, per exemple a aquesta placeta de la foto adjunta, a Ceret. A Barcelona hi ha poquíssims

14 d’oct. 2024

La gran immersió del visionari Jules Verne, ara amb tots els bits i uts

No té res d’estrany que l’escriptor Jules Verne sigui el protagonista de la nova exposició immersiva de gran format, amb projeccions 3D i ulleres de realitat virtual davant d’una pantalla amb cúpula o planisferi digital de 1.000 m2, oberta fins el mes de febrer al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona, al Campus Nord de la UPC. Més que com escriptor popularíssim (el segon més traduït de tots els temps després d’Agatha Christie), la iniciativa respon a un personatge capaç d’anticipar i novel.lar molts progressos tècnics i desplegaments científics quan encara no existien o es trobaven a les

12 d’oct. 2024

Vèncer la mandra i sortir a contemplar el cel nocturn

El paisatge ofereix alguns dies quadres més vitals que als museus. La forma d’un núvol, el vol d’un ocell, el raig de lluna damunt d’un punt concret ofereixen l’emoció de contemplar un escenari natural mogut pel tremolor de realitat que conté. L’esclat acostuma a esvair-se amb la mateixa espontaneïtat. M’agradaria entendre la bellesa perquè intueixo que fa emergir una veritat secreta sobre nosaltres mateixos. Alhora, acostuma a ser la manifestació més tangible de la incapacitat de definir-la i, encara més, de corporitzar-nos al seu costat. El plaer de l’instant s’esmuny amb facilitat, però no impedeix l’impuls recalcitrant d’anhelar-lo. S’ha d’insistir a mirar, si es vol detectar la frisança de la troballa. Alguns dies selectes el dibuix enllustrat de les coses invita a palpar la turgència de les formes de la vida, fan revenir les fonts del desig i fomenten la il.lusió de mirar el cel per trobar un petit tresor. Qualsevol lluna és capaç de convertir-se en superlluna en funció de la visibilitat, el punt d’observació o el grau d’interès personal. Confesso haver dedicat algunes nits a meravellar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. Encara em desperten aquell punt d'il.lusió, com qui escruta un prodigi

10 d’oct. 2024

El famós baldaquí en bronze del Vaticà ja no serà més negre

Sempre m’havia estranyat el color negrós, en un ambient de dauradures, del bronze del gran baldaquí de columnes serpentines fet per l’escultor Bernini que centralitza les quatre naus de la basílica de Sant Pere del Vaticà i cofa l’altar major de manera destacada. Aquests últims dies s’ha presentat a la premsa la restauració que ha tret del metall la brutícia del segles i li ha retornat el llustre, de cara als 32 milions de visitants esperats amb motiu del Jubileu 2025. El papa va encarregar el baldaquí a Bernini el 1624, quan l’escultor tenia 26 anys. Cinc anys després, a la mort de Carlo Maderno, es convertia en arquitecte principal del Vaticà, el lloc que havien ocupat anteriorment Bramante, Rafael

7 d’oct. 2024

La posta de sol amb amics com a gran espectacle de cada dia

Quedar amb una petita colla d’amics com vam fer ahir per anar a contemplar la posta de sol al golf de Roses és una manera aparentment senzilla de celebrar el món, la bellesa i la companyia. El fet ofereix, si se sap mirar, la millor apoteosi d’una òpera de Wagner o una tragèdia de Shakespeare a l’aire lliure, amb tots els seus ingredients constitutius de misteri, somnis, ambició, amor i mort. Arriba a la grandiositat d’aquells curts instants --tan quotidians i alhora tan victoriosos-- en què l'horitzó adopta el color palpitant, carnal i lluent de la taronja sanguina i la lluna comença a centellejar sobre el mar amb un fulgor llis i sense dubtes. Conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt les coses, brinda en safata un exercici de virtuosism

30 de set. 2024

Alguns ecologistes s’hi repensen davant del canvi climàtic

El fet que el veterà militant ecologista Jordi Sargatal hagi estat nomenat secretari de Transició Ecològica al govern de Salvador Illa s’ha traduït en dues postures d'impacte: Sargatal creu que l’ampliació de l’aeroport del Prat és compatible amb la protecció dels ocells i que s’han d’instal.lar aerogeneradors eòlics al golf de Roses, si més en fase experimental. El moviment ecologista del anys 1980 es va oposar a les “Nuclears no, gràcies”, les quals es van construir i ens han alimentat d’energia fins ara. A l’Empordà, palau del vent, no hi ha ni un sol molí d’energia eòlica, ni terrestre ni marítim. Al Rosselló, de l’altre cantó immediat de la frontera, el mateix vent alimenta el parc eòlic terrestre més gran de França i els dos nous marítims del Barcarès i Gruissan. L’enginyer Pep Puig i Boix, president de l’Associació Europea per les Energies Renovables, també s’ha pronunciat alt i

28 de set. 2024

Ca l’Enric, a la Vall de Bianya, un altre temple de carretera

El 1882 els besavis van obrir l’hostal Ca l’Enric a la Vall de Bianya, un municipi de 1.300 habitants a la sortida d’Olot en direcció al Ripollès i el Pirineu, immers en el paisatge que va pintar Joaquim Vayreda i novel.lar Marian Vayreda. Ara hi ha tres polígons industrials, una gran empresa farmacèutica, un despatx d’arquitectes de fama mundial i un dels millors restaurants del país, convertit en un altre “temple de carretera”. Els avis Desideri i Dolors van ampliar la carta sense deixar d’operar alhora com a botiga de queviures, forn de pa, estanc, barberia, fins i tot sala de ball. L’any 2002 els fills Joan Juncà, Isabel i Jordi van renovar l’establiment i van rebre l’estrella Michelin que encara ostenten. Els fills de Joan Juncà, Martí i Adrià (a la foto amb el pare i la inseparable gossa Nina), s’han incorporat a la cuina i la sala. Ahir hi vaig dinar amb una sensació de petita meravella, de l’aperitiu fins la sobretaula dialogada, passant per un seguit de plats o platets, entre els quals seria injust destacar només les cocotxes amb mongetes de Santa Pau, la sopa de becada amb pa i tòfona, la "becada de mar" (roger) a la brasa amb salmís, l'escudella i carn d'olla de caça,  la perdiu en

25 de set. 2024

El llegat vivíssim de Robert Graves a la seva casa de Deià

A la Mallorca massificada, quasi mai es topa amb ningú a la casa de Deià que s’hi va construir l’escriptor anglès Robert Graves, convertida en magnífic petit museu per la família després de la seva mort el 1985. Arran del trauma de la participació als combats de la Primera Guerra Mundial, als 33 anys Graves publicava a Londres l’autobiografia Adeu a tot això i s’instal.lava a Mallorca. Amb els drets d’autor va comprar un terreny a Deià i va fer construir en estil mallorquí una casa de pedra de dues plantes. La va batejar Ca n’Alluny, completament al marge de la colònia anglesa de Palma de Mallorca o de Pollença. Per acabar de pagar els paletes va escriure la novel.la Jo, Claudi. L’èxit televisiu, 40 anys més tard, ja el va agafar amb la mirada i la

23 de set. 2024

Incògnita persistent sobre el meu lligam amb Marcello Mastroiani

A la ressenya que el crític literari Julià Guillamon va dedicar a un dels meus llibres, concretament al dietari Alguns rastres marcats a la neu, hi va parlar de la meva imatge “a la Mastroiani” (La Vanguardia, 2-5-2007). No vaig entendre l’al.lusió i no vaig donar-li més importància ni significat explicable, però comprovo que vaig guardar-la a la memòria i aquests dies m’ha retornat arran de l’estrena a les sales de cinema de la pel.lícula Marcello mio, dirigida per la filla Chiara Mastroiani. Continuo ignorant què volia dir Guillamon quan va escriure sobre mi: “A desgrat de la seva imatge a la Mastroiani es veu, sense falsa modèstia, com un perdedor. A partir d’una opinió realista de la condició humana, traça una teoria a favor de la mediocritat i en contra del culte social al triomf i l’opulència. Ja ho sé, Febrés publica massa llibres. Però aquest té alguna cosa especial que el situa per damunt d’anteriors lliuraments, en el camí d’un Joan de Sagarra, d’un Néstor Luján i d’un Espinàs”. Més endavant, arran d’un dels nostres viatges compartits a Roma, Quim Curbet em va retratar pensatiu, per sorpresa, sota el retrat de Marcello Mastroiani (foto

19 de set. 2024

L’elefantet barroc que compensa totes les grandiositats romanes

Fa molts anys que, cada cop que vaig a Roma, m’embadoco una llarga estona al voltant de l’anomenat “pulcin della Minerva”, el genial elefantet esculpit el segle XVII per Bernini amb un obelisc egipci autèntic de 5 metres al llom, al centre de la placeta de la Minerva. Per les seves dimensions, la representació de l’animal va rebre l’irònic nom popular de pulcin o porquet. El saludo, el volto amb calma, el remiro, m’hi entretinc sense pressa, li professo el meu afecte, el retrato segons la llum canviant del dia. A tocar de l’aglomeració humana del Pantheon, la placeta de la Minerva és un redós de pau i aquest monument una petita obra mestra del barroc, l’antítesi reduïda a escala relativament diminuta de la grandiositat, i no per això menys carregada de bellesa, encert i atractiu. Torno sempre a Roma també pel pulcin. Gianlorenzo Bernini és autor a aquesta ciutat d’obres destacadíssimes: la columnata de la plaça de Sant Pere, l’espectacular baldaquí de columnes serpentines que cofa l’altar major de la basílica vaticana, els àngels descomunals del pont Sant’Angelo sobre el riu Tíber, la font dels Quatre Rius a Piazza Navona, l’obra mestra escenogràfica de l’Èxtasi de Santa Teresa a

16 de set. 2024

L'aventura de dir-nos que arribarem a octogenaris i nonagenaris

Diuen que els infants nascuts a partir del 2007 viuran més de 100 anys i arribaran al segle XXII. Les estadístiques asseguren que nosaltres arribarem cada vegada més a la condició d' octogenaris i nonagenaris, per tant ens convé valorar la part excitant de la pèrdua gradual d'energia atlètica i de bellesa oficial per passar a col.locar l’accent en altres coses menys aparents però més consolidades, provades i útils. Madur no significa a punt de descompondre’s, si sabem valorar la grandesa que conté el pas de les hores, la successió dels dies, la roda de les estacions, la processó dels anys. Algunes satisfaccions fan més amable aquest passar, per exemple unes sardines fresques a la brasa amb generós acompanyament de pa sucat amb tomàquet a

12 de set. 2024

S’ha mort el periodista René Grando, el col.lega, el germà

Oferíem aquest aspecte quaranta-cinc anys enrere els tres periodistes del diari L’Indépendant el dia que presentàvem a Perpinyà la nostra retrospectiva històrica sobre un tema fins aleshores tabú, quan encara es considerava inconvenient mirar sota la catifa de les versions oficials. Parlàvem de la retirada republicana del 1939 a França i els camps de concentració. Jaume Queralt (primer per l’esquerra) ens va deixar el 2020. Renat Grando (primer per la dreta) acaba de traspassar a Tolosa de Llenguadoc, als 76 anys. Jo treballava de corresponsal a Barcelona de L'Indépendant quan el company de la redacció perpinyanesa René Grandó, a les envistes del quaranta aniversari de la retirada republicana, va plantejar d’abordar el tema amb

10 de set. 2024

Les figues entren aquests dies sense prejudici a les cuines amb talent

Sembla una obvietat que una vintena de restaurants de la ciutat que porta el nom de Figueres convoquin del 9 al 22 de setembre la campanya “Enfiga’t” per proposar plats que tenen com a protagonista aquest delicat fruit de tardor. Les figues pateixen un problema de partida en la gastronomia: són barates, abundants i populars. Els ignorants haurien de saber que sempre han format part de la cuina més talentosa i que l’ànec amb figues, per posar només un exemple, és recepta del més alt pedigrí.  El poeta Carles Fages de Climent, nascut i traspassat a Figueres, va adreçar als responsables de l’Ajuntament de la ciutat el sonet “Edils, planteu figueres”, que diu a la primera quarteta: "Edils, planteu figueres al cor de la ciutat./ Cenyiu els corriols, les hortes i les eres/ d'esqueixos i rebrolls./ Edils, planteu figueres./ Convit pel foraster, que el fruit exorni el plat". No li van fer gaire cas, només en van plantar una el 1965 al centre de la plaça de la Creu de la Mà i dues

6 de set. 2024

El garrofer tort de la terrassa del Bulli sobreviu molt bé

Una colla d’amics vam anar a visitar ahir la Fundació Bulli 1846, habilitada amb una inversió d’11 milions d’euros com a centre d’estudis gastronòmics a les instal.lacions del que va ser considerat primer restaurant del món, a la recòndita i bellíssima Cala Montjoi (Roses). El seu director general i antic responsable de reserves, Lluís Garcia, ens va oferir durant tres hores una classe magistral sobre la filosofia de Ferran Adrià, però jo em vaig fixar sobretot en la supervivència del garrofer tort que presideix amb honor la terrassa de l’establiment des de la seva inauguració el 1957 pels primers propietaris. No es poden entendre moltes filosofies sense valorar la carnosa nuesa d’un vell garrofer, sense saber olorar una tavella de garrofa,

5 de set. 2024

No sabem si el déu d’Empúries és Esculapi, Asclepi o Serapis

Tenia curiositat per visitar la nova presentació inaugurada aquest estiu de la col.lecció permanent del museu d’Empúries, amb les peces grecoromanes més importants que s’hi han trobat des que va començar l’excavació oficial el 1908. No ofereix grans novetats, excepte l’inevitable audiovisual de vistes impressionants i la nova col.locació del famós déu Esculapi, sobre el qual es continua debatent si és en realitat Asclepi o bé Serapis. Ara l’han situat només d’entrar a la sala. El títol de la cartel.la explicativa de la peça tira al dret i l’anomena “El déu d’Emporion”, tot i que el text la identifica més avall com “una representació hel.lenística del déu grec Asclepi”. A continuació es cura en salut i afegeix: “No tots els estudis iconogràfics han arribat a la mateixa conclusió”. En definitiva, 115 anys després d’haver-la trobada enterrada a Empúries, encara no han aclarit quin déu representa. Té 2,15 metres d'alt i és l'única d'estil grec –que no vol dir grega-- d'aquestes dimensions trobada a la Península Ibèrica i a tot el Mediterrani occidental, per bé

2 de set. 2024

Motel Empordà de Figueres: elogi de l’amor estable, amb filles

Les filles respectives d’una petita colla d’amics que ens trobem un cop al mes a dinar al Motel Empordà de Figueres van suggerir que les invitéssim a sumar-s’hi en alguna ocasió. Ho acabem de fer avec grand plaisir, amb la incorporació més que simbòlica a la foto de Paula Subirós, la quarta generació que s’acaba d’enrolar aquest estiu al servei de sala de l’establiment. És besneta del fundador Josep Mercader, neta de l’actual director Jaume Subirós i filla del cap de cuina Jordi Subirós. La iniciativa del dinar amb filles i la foto de grup responen a un clar objectiu: la certesa que l’únic equivalent terrenal de la vida eterna és procurar que tinguin relleu generacional les coses que valen la pena i que d’aquesta manera guanyin la batalla contra el

1 de set. 2024

Miracle a Vilabertran: les “Sis suites per a cello sol” de Bach

El fet que el festival de la Schubertíada programés divendres passat a la Canònica de Santa Maria de Vilabertran les “Sis suites per a violoncel sol” de Johann Sebastian Bach, interpretades per sis joves solistes del país, em va semblar un esdeveniment que no em podia perdre i que desitjava compartir. No sé per què inventen tanta música Chillout Lounge Relaxing, per això ja existeix la senzillesa culminant de les “Sis suites per a cello sol“ de Bach, les seves “Variacions Goldberg” contra l’insomni, els 24 preludis i fugues d’”El clave ben temperat” o la grandesa irrepetible de la seva “Missa en si menor”. Les “Sis suites per a cello sol” semblaven simples exercicis d’estudi sense gaire capa d’harmonia, destinades a un instrument secundari de quatre cordes que no havia estat mai solista de res, fins que Pau Casals va descobrir-ne el 1890 la transcripció feta per la vídua de Bach, es va adonar de la bellesa que

30 d’ag. 2024

Retorn a Itàlia per un plat de pasta irrepetible, sigui quin sigui

Cada vegada que vaig a Itàlia descobreixo amb sorpresa que la casa Barilla acaba de treure un nou tipus de pasta que aquí no trobo. Qualsevol de les preparacions de pasta asciuta ultrapassa a Itàlia els ingredients del seu enunciat i concentra l’essència en un toc inconsútil, capaç de convertir els ingredients en una combinació melodiosa. Té relació sovint amb la finezza de la panna (res a veure amb la nata d’aquí ni amb la crema de llet), com també amb el bagatge acumulat de trucs d’enginy a l’hora de preparar un plat de pasta, transmesos de generació en generació com una ciència de cada família. Enyoro la tardor per retrobar al restaurant I Ghibellini de Florència el plat de temporada de caça de les "Papardelle al cinghiale": tallarines

28 d’ag. 2024

El Colosseu de Roma vist i utilitzat com autèntic giratori de la història

El Colosseu (nom que deriva de “colossal”) de Roma és l’edifici de l’Antiguitat que manté una proporció més alta encara dreta i accessible. L’Avinguda dels Fòrums Imperials que hi desemboca va ser oberta sense miraments per Mussolini per aconseguir l’efecte escenogràfic, amb el Colosseu al fons de la perspectiva i les ruïnes de l’imperi a cada banda. L’ús actual del Colosseu com a recinte de visita històrica en ple centre del “caput mundi” ha estat objecte de violents debats, que solen desembocar en la paràlisi de la restauració. L'última intervenció convençuda va ser aquella de Mussolini que va convertir el cèlebre circ romà en un giratori automobilístic, la qual cosa s’admet avui com a

26 d’ag. 2024

El ritual insistent d'arribar a Roma com qui torna a casa

Anar periòdicament a Roma com qui torna a casa és un ritual i els rituals inclouen per naturalesa una part mítica, un acte de fe, una il.lusió particular. La capital d’Itàlia ho facilita amb una naturalitat que enriqueix amb la teatralitat de la tradició i una capacitat de seducció reconeguda. Qualsevol persona de cultura llatina tindrà sempre dues pàtries, dues terres maternes: la seva pròpia i Roma. Tots els llatins som fills pròdigs quan tornem per uns dies al centre històric de la cultura d'origen. És l’única capital d’una antiga civilització que perviu en el mateix marc i fa coexistir les ruïnes amb la moderna aglomeració urbana. L’atractiu de Roma deriva d’aquest fet únic: la història i el present hi cohabiten. Vaig començar a anar a Itàlia de jove, amb el tren que

16 d’ag. 2024

El dia que vaig descobrir el Tadjikistan a una cafeteria de la Toscana

Vaig entrar a comprar un gelato da passegio a la petita cafeteria d’una localitat de la Val d’Orcia toscana, on m’allotjava per evitar les aglomeracions de Florència o de Siena. Em va atendre darrere el taulell una noia rossa d’ulls blaus, que em va semblar de fesomia eslava. La seva conversa amable, espontània i fluida em va fer decidir a menjar el gelat allà mateix, al taulell. Era l’únic client, cosa impensable a Florència o a Siena. Vaig tenir tot el temps de preguntar-li d’on procedia el seu accent fonètic i em va contestar amb un ampli somriure: “Sóc del Tadjikistan”. La resposta em va fer recordar l’atomització de les antigues repúbliques

14 d’ag. 2024

La grandesa excessivament muda de Sant Pere de Rodes

La tramuntana m’infla la camisa quan, per fugir de la calor de la platja, pujo a Sant Pere de Rodes, un dels monuments romànics més grandiosos del país. Tot i així, l’elevada quantitat de diners públics que s’hi han invertit en la restauració durant les últimes dècades no ha resolt la qüestió de l’ús actual d’aquesta mena de monuments. El flamant Palau de l’Abat havia de ser un centre d’estudis i continua buit. S’han estudiat més les pedres que no les persones que hi vivien. S’han restaurat més els murs que no la selva boscosa, escurada fins l’os pel feudalisme del monestir. S’ha valorat més l’art que no l’explicació al públic d’avui de la misèria del feudalisme que representa, l’enorme desigualtat entre els senyors medievals i els monjos en

12 d’ag. 2024

Mirada sinuosa a la llarga recta de la carretera de Pedret i Marzà

A la sortida de Figueres en direcció a Llançà i Portbou la carretera travessa camps de conreu i tofes d'arbres en paral.lel a la via del tren de França. Després de passar el riu Muga, remunta una esquena d’ase i es precipita, als afores de Pedret i Marzà, a una de les rectes més cinematogràfiques, per la panoràmica i la llargada de la cinta d''asfalt fins al turó coronat pel castell roquer de Quermançó i el teló de fons de la serra de l'Albera. Aquesta recta condensa l’essència de la contrada, a la qual actua com a eix distribuïdor a través dels brancals cap a Vilajuiga i Roses o bé, en direcció oposada, Garriguella, Espolla i la ratlla de França pel pas del Coll de Banyuls. Per a mi el fet de transitar-la és com un acte d'iniciació, una rampa de llançament, una

9 d’ag. 2024

"Adeu a Mô", d'Àngela Vinent, la bona literatura sorgeix on vol i on pot

L’última novel.la acabada de publicar per Àngela Vinent a l'editorial Pagès amb el títol Adeu a Mô m’ha recordat l’estil dels tres últims premis Nobel francesos de Literatura: Patrick Modiano, J.M. Le Clézio i Annie Ernaux. És tracta d’un estil memorístic planer i aparentment quotidià, sense malabarismes argumentals ni formals, de finesa psicològica i habilitat narrativa. La protagonista d'Adeu a Mô indaga a Menorca sobre la seva família que va haver d’emigrar a Barcelona el 1928 per una fallida econòmica. Els diàlegs en català menorquí són d’una delicadesa literària accentuada, com també les peripècies de la narradora a la recerca de les arrels perdudes. Domina la capacitat de descripció psicològica dels personatges i el valor de la solidaritat familiar, ja sigui al moment dels fets o bé a dues generacions de distància. La satisfacció lectora que m’ha proporcionat Adeu a Mô m’ha fet tornar a pensar en l’escassa atenció que reben habitualment les

7 d’ag. 2024

El fabulós espectacle de la posta de sol des de la millor llotja

Els dos únics sectors de la Costa Brava que per la seva orientació geogràfica no donen l’esquena a l’apoteosi quotidiana de la posta són la badia de Palamós i el golf de Roses. Dintre d’aquests dos colieus de l’especialitat, una de les millors llotges de prosceni és la terrassa de l’Almadraba Park Hotel de Roses. Alguns hi anem especialment per això. El sol ponent hi escenifica una tragèdia de Shakespeare, amb tots els ingredients de misteri, ambició, amor i mort, per poca intuïció que l'espectador hi posi. L’escena conté les claus del gran enigma de la mirada humana damunt la naturalesa i la diversitat de la vida. Ofereix en safata un exercici de virtuosisme natural, una descoberta de la part admirable de la realitat, l’art del dibuix paisatgístic que en altres

5 d’ag. 2024

La petita illa de Saint Lucia: premi Nobel i rècord del món

La dona més veloç del món, guanyadora dels 100 metres llisos als Jocs Olímpics de París, es diu Julien Alfred i  representa un país del qual quasi ningú n’ha sentit a parlar: la petita illa caribenya anglòfona de Saint Lucie, independent del Regne Unit des del 1979. A mi el país em sonava perquè l’any 1992 va protagonitzar un altre rècord històric: el Premi Nobel de Literatura concedit al seu poeta Dereck Walcott. Tampoc quasi ningú no havia sentit a parlar d’aquell poeta caribeny de raça negra que escrivia en anglès. L’obra de Derek

31 de jul. 2024

El mirador privilegiat del castell de Bellaguarda al Pertús

De vegades cal espolsar-se prejudicis i admetre que una antiga fortificació militar en desús i oberta a la visita pública pot haver-se convertit en indret privilegiat per la seva situació geogràfica estratègica. Des de la carretera i l'autopista de la Jonquera, el pas fronterer del Pertús es veu presidit visualment a la línia de carena per la silueta del castell de Bellaguarda, reformat per l'enginyer militar del rei Lluís XIV, Sebastià Vauban, arran de la nova divisòria estatal imposada pel Tractat dels Pirineus del 1659.  El consistori del Pertús fomenta la visita del castell de Bellaguarda (amb cita prèvia tot l’any o bé a l’estiu sense limitacions) i hi munta algunes activitats culturals. No ofereix només una panoràmica geogràfica sobre les dues planes bessones de

29 de jul. 2024

La força del retrat escultòric de Sòcrates el rebel

M'agrada remirar aquesta famosa “erma” (en italià pilastra rectangular que fa de peanya) de Sòcrates al Museu Arqueològic de Nàpols. La peça en marbre de Carrara, de 176 centímetres d’alt, és una reproducció romana de l’original en bronze atribuït a l’escultor grec Lisip, però l’important és que va ser encarregada pels ciutadans atenencs penedits d’haver condemnat a mort el filòsof i col.locada en un lloc destacat de la ciutat. La còpia romana té una característica pròpia: a la peanya s’hi troba inscrita en grec la frase del seu diàleg titulat Critó: “Cal doncs examinar si tot això que dius s’ha de fer o no; perquè jo, no d’ara, sinó de sempre, tinc el principi de no obeir a res més que aquella raó que, en haver-la examinada, em sembla millor” (aquí en traducció de Carles Riba, sempre una mica cargolada). L'invent de la democràcia participativa a Atenes no va impedir la infamant condemna a mort de Sòcrates l’any 399 aC per haver posat en dubte la capacitat dels ciutadans d’exercir la llibertat, qüestionar el fonament teòric del sistema, simpatitzar amb el model rival d’Esparta i estimular vicis tirànics. Es va estimar més suïcidar-se tot bevent la cicuta que no recórrer a un dels drets d’aquella democràcia: la llibertat d’expressió de tot ciutadà per defensar-se d’una acusació. El seu deixeble

26 de jul. 2024

Massa gent per arribar a nedar al peu del campanar de Cotlliure

El programa del canal de televisió France 3 “El poble preferit pels francesos” acaba d’elegir Cotlliure en l'edició d'aquest 2024  i no sé si li ha fet gaire favor. La massificació turística hi és cada vegada més excessiva i els preus més cars. Cotlliure s’ha convertit en un decorat. Només suma 2.400 habitants censats, 500 menys que fa 10 anys, mentre que el municipi veí d’Argelers supera els 10.000, amb els serveis corresponents. Té molts més visitants que residents. Però, malgrat tot, encara m’agrada nedar al peu del seu famós campanar, plantat al mar perquè era un antiga torre faronera del segle XVII, posteriorment adossada a l’església parroquial i cofada amb la cúpula rosada. Només d’arribar jo tenia per costum anar a saludar dos vells coneguts: Antonio Machado i Jojó Pous. Un a l’entrada del cementiri vell, l’altre al bar més concorregut del poble, que ell regentava. A Machado encara li comento coses d’actualitat, que li donen la raó en tants aspectes. A Jojó també els hi comentava i, recalcats a la barra del seu bar, aviat ens posàvem d’acord. Des del 27 de febrer del 2013 reposa just al costat d’Antonio Machado. Procuro anar-hi també fora de temporada, entre setmana,a l’hivern, quan l’escenari entra en una

24 de jul. 2024

El triomf actual de Vivaldi en contra dels capricis de la moda

No és cert, com afirmava Stravinski per fer-se l’enfant terrible, que Vivaldi escrivís 600 vegades el mateix concert, ni tampoc que s'hagi convertit en música d'ascensor o de supermercat. Aquestes opinions insinuen que es tracta d'una música lleugera, complaent, fàcil, centrada tot sovint en el virtuosisme del violí i la veu femenina, en els tons pastel del rococó venecià. Els partidaris de la visió decadentista de Venècia menystenen la clara música de Vivaldi perquè no han parat mai atenció al prodigi que es produeix diàriament al moll venecià de les Zattere, quan al punt del migdia les dues esglésies palladianes veïnes del Redentore i les Zitelle entaulen un majestuós diàleg de campanes i la caixa de ressonància del canal l’escampa

22 de jul. 2024

Una mirada diferent sobre el castell de Sant Ferran de Figueres

Bufava una tramuntana de categoria i el president de l’Associació d’Amics del Castell de Sant Ferran de Figueres, Joan Carné, em va fer visitar la carcassa buida de la colossal fortificació militar amb una mirada diferent, més marcada pel valor patrimonial i ciutadà que per cap gesta bèl.lica, d’altra banda molt comptades al llarg dels seus tres segles d’història. Només el pati d’armes de la foto adjunta mesura 150 metres de llarg per 80 d’ample. L’obra faraònica d’enginyeria militar no va servir mai de gran cosa i va ser expugnada amb facilitat a cada batalla. Els adversaris francesos la van titllar de “la belle inutile”. Bella ho és, i molt, un cop alliberada de mites i usos antics. Tot recorrent-la amb la

20 de jul. 2024

La lluna plena de demà, la de cada mes, la lluna

Demà diumenge 21 és lluna plena de juliol, espectacle gratuït amb aforament il.limitat. De vegades l’anomenen superlluna perquè sembla més grossa i lluent, atès que l’òrbita el.líptica es troba al perigeu o punt més pròxim a la Terra, però qualsevol lluna plena mensual és capaç de convertir-se en superlluna en funció de múltiples circumstàncies: la visibilitat, el punt d’observació, el grau d’interès particular que hi aboqui cadascú. He dedicat algunes nits a embadocar-me davant del fulgor lunar projectat sobre el mirall arrissat del mar. La lluna té nits de glòria i també nits anònimes, d'una indiferència quasi científica. El punt d’observació és important i cadascú té les seves predileccions: la finestra de casa, el front marítim, algun turó veí, un oasi del desert.... No

17 de jul. 2024

La bellesa del paisatge és opinable, però existeix i salta a la vista

Alguns pretenen que el paisatge és una construcció de l’esperit, un idil.li del pensament, una valoració subjectiva de cada mirada i cada època. Això no és ben bé cert. La bellesa del paisatge és opinable i fa de mal codificar, però existeix per ella mateixa. El paisatge és un teló de fons amb ressonància afectiva, un sumari de colors amb poètica adherida, el resultat d’interioritzar una visió de les coses, un sistema de formes treballades per la natura i les persones, l’expressió d’una manera de viure i d’un ordre econòmic i cultural. L’ingredient més atractiu no és només la bellesa plàstica, sinó el significat que adquireix per a cadascú. En definitiva, el paisatge és sempre un punt de vista. La vivesa d’alguns escenaris depèn de la mirada que s’hi posa, de la