Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de
l'aparell de música de la vora del llit, en guardo un gran record. Pel que fa a les audicions públiques --que poden culminar en privat--, recordo la magnífica versió de la St. Louis Symphony Orchestra al Palau de la Música el 17 d'abril de 1985 i la menys viva de la Philharmonia Orchestra de Londres el 9 de març de 1992 al mateix escenari. Les posteriors no m'han impressionat igual, segurament perquè les circumstàncies i la companyia havien canviat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada