La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i encantar-se amb el vol dels falciots. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l’entusiasma. A l'estiu els colors grisosos, blavissos o morats de la mola muntanyosa, nimbada per un tel de calitja, ja són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern, la lluor de la neu abrandada per la claror solar dona al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica. A la majoria de catalans ens costa recordar que el Canigó es troba íntegrament en territori francès, però això és un detall administratiu i sobreposat.