Els marbres del Partenó enyoren a Londres la seva llum grega

Fa molta pena, com una presó indigna, la sala dedicada pel Museu Britànic de Londres a les escultures del Partenó d’Atenes arrencades el 1801 per lord Elgin. Endegada el 1939, disposa de claraboies de llum natural, que a Londres és avara i sovint macilenta. Aquests marbres enyoren una altra llum, la seva. La campanya a favor del retorn a Atenes fa temps que dura. Va cobrar embranzida arran del mandat de l’actriu Melina Mercouri com a ministra socialista de Cultura grega durant 9 anys, fins la seva mort el 1994. L'etapa ministerial de Melina va resultar decisiva per construir el nou Museu de l’Acròpolis, amb estentoris buits i els corresponents cartellets: “Obra retinguda pel Museu Britànic”. La definició d’elginisme designa avui el

La impaciència d’escrutar aquests dies el Canigó nevat

A les envistes de l’entrada de l’hivern escruto amb impaciència el massís del Canigó i l’edició digital del diari perpinyanès L’Indépendant, que cada any anuncia puntual la notícia de les primeres neus que cobreixen el pic, amb la foto corresponent. Quan el Canigó apareix a l’horitzó, alçat enmig de les dues planes bessones de l’Empordà i el Rosselló, senyal de bon temps. L’espectacle visual té punts d’observació molt variats (la foto adjunta és al poble de Jújols), el meu més freqüent és a la sortida Figueres-Sud de l’autopista. La compareixença del massís com a majestuós teló de fons del paisatge depèn de la tramuntana. L’acció d’aquest vent neteja del cel i aclareix l’horitzó amb colors enllustrats que inviten a palpar la turgència de les formes de la vida. Aleshores el paisatge es deixa mirar com el petit parnàs d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel i

L'atractiu silenciós de l’estació d’esquí frustrada al Pallars

La promotora immobiliària Fadesa va recomprar el 2005 per 230 milions d’euros el macroprojecte d’estació d’esquí en construcció Vallfosca Interllacs Esquí Ressort (Pallars Jussà), amb la seva urbanització d’apartaments de luxe (se’n van acabar 90), el camp de golf i els hotels projectats amb la vista posada en la veïna comarca aranesa (Baqueira-Beret) i el tros corresponent del pastís del negoci de la neu. Però la nova promotora també va interrompre les obres al cap de poc, malgrat disposar de totes les llicències necessàries. Avui configuren un poblat fantasma al veïnat d’Espui del municipi de la Torre de Capdella, el qual havia de passar de 80 habitants a 5.000 places residencials i hoteleres. Del telecadira de l’estació d’esquí només en van quedar els pilars de formigó (foto adjunta). El 2007 Fadesa, absorbida per Martinsa, va protagonitzar el concurs de creditors més elevat de la història

Casa Leonardo, el turisme regeneratiu aplicat als fets

No hi ha pèrdua. La carretera de Senterada, al Pallars Jussà, passa per davant de la porta de Casa Leonardo. És molt recomanable aturar-s’hi i entrar a saludar la jove Mireia Font, que dirigeix l’hostal fundat el 1913 pel seu avi Leonardo Vidal per als treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Capdella, la primera que va donar llum elèctrica a Barcelona. De fet Mireia Font va estudiar Arqueologia, fins que va decidir reobrir el negoci familiar, restaurar-lo amb el mobiliari i la decoració originals i dirigir-lo en persona. Mantenir obert tot l’any amb clientela suficient no és fàcil, de manera que ha impulsat altres iniciatives com Cinquè Llac (associació de cases rurals de la zona) i la pàgina web

L'autèntic motiu del viatge a Ceret: la Maison de la Presse

Vaig sovint a Ceret i faig veure que és per visitar el Museu d’Art Modern, passejar al mercat dels dissabtes, prendre l'aperitiu a la terrassa del bar Pablo  o dinar al Restaurant del Bisbe, però la veritat és que hi acudeixo sobretot per perdre’m  entre els passadissos de l’àmplia, cèntrica i ben proveïda Maison de la Presse, on puc fullejar i remenar sense límit entre una bigarrada diversitat de diaris i revistes (en paper!), llibres, postals artístiques, joguines, articles de papereria i objectes de regal. Té altres seccions molt concorregudes que a mi no m’interessen, com l’estanc (els preus francesos del tabac són molt més cars) i les loteries. El principal atractiu és deambular sense pressa entre totes les altres especialitats de la casa, amb l´únic inconvenient

Ressò borrós de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a l’Auditori

Dilluns vaig acudir corrents a l’Auditori perquè l’Orquestra Filharmònica de Hèlsinki, conduïda pel director titular finlandès Jukka-Pekka Saraste, interpretava la Simfonia núm. 2 del seu compatriota Jean Sibelius, una de les meves obres preferides. Vaig descobrir la Segona de Sibelius fa molts anys per relació amb alguns sopars especials i la seva continuació més escabellada al sofà o al llit, fins a incorporar la peça del compositor com una mena de reflex condicionat. Em feia il.lusió perquè no l'havia extreta de cap referència culta, cap manual ni cap indicació aliena. Era fruit d'una preferència estrictament personal. Sobre les meves --nostres-- audicions particulars de la Simfonia núm. 2 de Sibelius a través de

Els peus de porc, vistos com la més alta exquisidesa

La devoció pels peus de porc va quedar il.lustrada a la portada del llibre que vaig dedicar a la cuina dels menuts, amb 125 receptes de la cresta fins la cua de múltiples animals de cort, de ploma i de pastura, de manera que ahir vaig córrer a tastar els “Peus de porc farcits amb botifarra de perol i ceps” que el veterà cuiner Isaac Monzó prepara al seu nou restaurant Can Trumfo a la Torre d’Oristà, prop de Vic. Estaven perfectament a l’altura del record inesborrable que mantinc dels peus de porc amb musclos de Cal Parent de Besalú, amb moscatell de l’Hostal del Castell del Montesquiu, amb cloïsses del restaurant Canet de Sarrià (Barcelona), amb escamarlans de l’hotel Llevant de Llafranc, amb prunes i bolets del restaurant Gargantua i Pantagruel de Barcelona, el carpaccio de peu de porc del restaurant Can Calitxó de Molló, farcits amb confit d’ànec a Can Gaig o bé amb pedrers d’ànec al Zure Etxea barceloní, els raviolis de cargol i peu de porc a Les Feuillants de Ceret o l’Emincée de pied de porc sur pâte feuilletée que em va servir el xef Philippe Lecocq al restaurant La Terrasse au Soleil, també a Ceret. Malgrat totes aquestes delícies, encara els enyoro enters, amb els seus 28 ossos comptats per escurar-los morosament,

Danton té a París un cèntric monument, Robespierre no

El monument al revolucionari Danton s’alça a un dels punts més transitats del bulevard Saint-Germain de París, a la sortida del metro Odéon, davant d’un cinema multisales i voltat per terrasses de cafès en ple Barri Llatí. Altres dirigents de la Revolució de 1789 com Marat i Saint-Just tenen monuments i carrers dedicats a la capital, però el “pare de la pàtria” Maximilien de Robespierre no n’hi té cap. L’Ajuntament s’hi oposa i l’estigmatitza com a responsable del període del Terror. A les magnes celebracions del bicentenari de la Revolució l’any 1989 el gran absent va ser Robespierre, en el qual personalitzen encara avui l’apogeu de la