Poden haver passat molts anys des de la primera vegada, però sempre cal comptar amb un hotelet predilecte a París perquè no se sap mai com vindran donades les ganes de tornar a recórrer alguns camins. De fet, jo n’hi tinc un parell. N’he provat uns quants més al llarg d’èpoques diferents i mantinc aquests dos punts de referència, fixos com l’atracció de la ciutat, sempre que s’hi posi l’estat d’ànim indispensable. Sense això últim tots els hotels són mísers. Em tranquil.litza saber que hi són i que, si hi torno, reconeixeran els meus passos. Alguns dies selectes lluu el sol i incita els grisos parisencs a adoptar un to radiant, trèmul i efusiu, com exaltats per un ímpetu biològic. Aquests dies París es gronxa en el somni de la seva elegància, estimula el sistema de gestió de les emocions, produeix una llum tibant sobre les arrugues de la vida, una propensió cap a l'acció de gràcies, un parpelleig del sol sobre la víscera viva del món. Però en general els majestuosos grisos republicans de París es presenten en la versió humida durant els freqüents dies plujosos, d’un cel de
lacrimal fluix. Aleshores els grisos molls de París adopten un to encara més viu, però menys transitable. Cal aixoplugar-se al Louvre, acudir a algun dels concerts gratuïts d’orgue a l’església de Saint-Merri (a tocar del Beaubourg) o tancar-se a l’habitació de l’hotelet predilecte per practicar ioga o el que sigui amb llibertat, igualtat i fraternitat. I, sobretot, cal saber esperar.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada